dilluns, 23 de febrer de 2015

El roserar (Montserrat Fortuny)

Hi havia una vegada un poble petit però molt eixerit. Conservava les seves tradicions més antigues però era el més modernitzat de tot el país.
Les cases mantenien la llar de foc de la cuina i del menjador, on feien les torrades a l'hivern, però tenien una altra cuina elèctrica o de gas, del disseny més modern, pel dia a dia. Conservaven el pou a l'eixida, però també gaudien d'aigua corrent al fogar i al bany.
Tenien uns despatxos moderns, amb prestatgeries plenes de bons llibres, i no els mancava l'ordinador. Més d'un, si hi havia fills joves.
També mantenien un concurs anual, mil·lenari. Un diumenge de primavera triaven el roser més bonic de tot el Roserar, perquè en tenien un de grandiós, exuberant de roses de tots colors, de totes mides, de totes formes. Cada família es feia càrrec d'un roser durant tot l'any i procurava millorar-li la forma, el color, el perfum.
La manera de resoldre el concurs era molt original i molt antiga, sempre ho havien fet així i que no els parlessin de fer-ho d'una altra manera: “A les dotze del migdia en punt, el tercer diumenge de primavera, una papallona de Collserola, una geganta de mig pam a un pam sencer antigament, o sigui, de deu a vint centímetres actuals, es posava, tot volant, damunt d'una rosa i aquesta era l'escollida, la premiada.”
I el premi era una copa d'argent, molt ben treballada i de mida grossa, d'un preciós disseny, que s'entregava al guanyador.
Hi havia gent repartida entre els rosers, a l'aguait del moment precís en què la preuada papallona reposés damunt l'avaluada rosa que ella triava.
Enguany, varen haver d'esperar més estona que mai, perquè a les dotze en punt no s'havia presentat cap papallona a cap roser… Però ara, ara sí, al cap de mig quart, un magnífic exemplar de dinou centímetres de diàmetre, de colors llampants i ben combinats, com tan sols ho sap fer la natura..., després de batre les ales, d'un roser a l'altre, es va llançar damunt d'una petita rosa… d'un roser silvestre.
Tothom es va quedar sense paraules… El roser boscà no pertanyia a cap veí. Era, naturalment, dels antics exemplars que envoltaven el Roserar, descendent d'aquells originals rosers mil·lenaris, amb flors de pocs pètals, de color de rosa pàl·lid, d'aspecte fràgil.
El premi, així, quedava desert. Però la copa pertanyia al poble i portava gravada la data completa, dia, mes i any, i van decidir que seria propietat de tothom. Però, on la posarien…? Uns eren partidaris de dur-la a la Casa de la Vila, altres a l'església, i encara uns altres al teatre…
I vosaltres, on la col·locaríeu? A veure, ajudeu-me a trobar-li un lloc adequat…!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada