La gavarrera (Antònia García)

En Cisco era pagès, vivia en un mas que havia heretat dels pares. Tenia una gavarrera al marge dret del camí de casa que quan floria era una meravella. Les roses silvestres, amb la seva senzillesa, tenien un encís que enamorava. I les abelles, atretes pels colors, anaven a xuclar el nèctar que després seria mel. Això no li feia res, a l'arbust. Compartia de bon grat la dolçor de les seves flors amb els insectes i fins i tot amb els ocells. Però no consentia que cap mà s'acostés als pètals delicats de les roses. Tenia unes punxes esmolades i dures que defensaven la florida i pobre d'aquell que li volgués prendre alguna flor perquè rebria unes esgarrinxades fondes i doloroses.

Quan baixava al poble, en Cisco s'aturava davant d'una botiga on venien insecticides, adobs per a les plantes i també testos i flors. Hi havia sempre una galleda amb aigua i tot de roses vermelles, grogues i blanques ficades a dins, esperant els compradors. En Cisco les trobava molt boniques, sí, però ni de bon tros ho eren tant com les roses de la seva gavarrera. Les trobava... com ho diria... Encarcarades, una mica artificials.

La mestressa de la botiga li va explicar que cultivaven i sotmetien a empelts i encreuaments aquelles roses per comercialitzar-les. Convenia que tinguessin molts pètals i la tija recta i forta, per poder formar rams. I que fins i tot es feien concursos per triar les roses més boniques. En Cisco, tot interessat, li va demanar els detalls per participar en un concurs d'aquells, perquè segur, segur, que les seves roses silvestres guanyarien.

Tal com la botiguera li havia aconsellat, amb una pala i amb molt de compte va arrencar un petit rebrot de la gavarrera. El va posar en un test, ben adobat, i el va deixar al mateix lloc d'on l'havia arrencat. Va esperar que el rebrot hagués arrelat bé i quan va ser el moment adequat, es va emportar el test al roserar on havia de fer la resta de la creixença fins que arribés el dia del concurs.

Però un dels concursants, aneu a saber quin, va pensar que aquell test tan esponerós, que ja presentava tot de capolls que aviat serien poncelles, podia ser un rival de les seves roses. I una nit, d'amagat, va deixar uns llimacs voraços a dins del test, entre els branquillons de la gavarrera.

Passats dos dies, quan en Cisco va anar al roserar per regar el seu roser silvestre, es va trobar les fulles empastifades de bava de llimacs i els capolls mig menjats. Es va posar les mans al cap. Però, com podia ser? Tot el voltant dels rosers estava protegit contra plagues d'insectes i erugues. No podia capir que una mà traïdora hagués comès aquella malifeta. Amb llàgrimes als ulls va netejar les fulles del roser però les poncelles atrotinades ja no tenien remei i es va haver de retirar del concurs.

La mestressa de la botiga, quan ho va saber, se'n va empescar una. S'ho va fer venir bé per anar a veure en Cisco amb un dels membres del jurat i pel camí, com qui no vol la cosa, es va aturar davant de la gavarrera. Ell, llavors, es va fixar en la bellesa d'aquelles poncelles que començaven a descloure's. La dona li va explicar el cas. Tot i que no podia entrar a concurs d'aquella manera, l'home va voler collir una rosa per poder-la ensenyar als seus companys. I, és clar, la gavarrera es va defensar eriçant les punxes i clavant-les en aquella mà que es va tenyir de sang mentre un gemec s'escapava dels llavis. Sense haver assolit el seu propòsit, van continuar fins al mas per parlar amb en Cisco.

Acabada que fou la visita, en Cisco els acompanyà un tros de camí i, malgrat que sabia com n'era, de punxadissa, la seva gavarrera, va fer una cosa que no havia fet mai: va acostar-hi la mà amb suavitat, va amanyagar les flors i va collir dues roses, una per a cadascú dels seus visitants, sense que el roser fes cap resposta agressiva.

Va ser l'única vegada que en Cisco va prendre-li unes flors. Ell no volia altra cosa que gaudir-ne mirant-les, olorant-les, observant els canvis segons les estacions, vigilant el moment de la florida per embadalir-s'hi. I la gavarrera, a canvi, s'oferia als seus ulls en tota la seva esplendor.

I així va passar, per temps i temps. Diuen que a mesura que en Cisco s'anava fent vell, a la gavarrera li anaven sortint brots nous seguint el marge en direcció al mas. I que quan només podia sortir a la porta, de tan vell com era, els brots més joves ja havien arribat fins allí i les roses silvestres li van alegrar totes les primaveres de la seva vida.