Foteu el camp! (Anna Collado)

ID 13438434 © Dennis Dolkens | Dreamstime.com

No diré que hagi estat fàcil. Però sóc un lluitador empedreït, jo. Vaig començar parlant amb els núvols perquè deixessin de descarregar sobre meu. Vaig aconseguir que les terres s’assequessin i els horts deixessin de donar fruit. Les pastures, ermes, van deixar de ser útils per al bestiar. Més tard em vaig aliar amb el vent que va fer estralls a la meva fesomia: arbres partits, murs enderrocats, torres de llum a terra, antenes sense senyal... Tot semblava devastat en poc temps.

Els joves, veient que el futur no els oferia res, van emprendre altres camins “Adéu siau, canalla!” i els pares en veure’ls marxar es van fer vells de sobte. Ja ningú no posava pedaços allà on jo m’estripava i a mida que m’enlletgia ja no venien visitants, ni de pas, ni de curta estada, ni, és clar, per quedar-s’hi. Dels que van resistir, alguns es van morir de pena, altres de solitud... I com que els que van marxar mai no van tornar...

El darrer pacte vaig fer-lo amb la neu: un hivern aïllats i vam acabar de fer net “Eso es todo amigos!”... o gairebé!

Va quedar només el Mariano de Can Ros. Maleït vell xaruc! El reconsagrat va habitar-me encara una dècada a base de cultivar patates. No sortia mai de casa i jo no podia fer-lo caure en cap parany. El Mariano només creuava la porta per remoure la terra del camp de patates que tenia al jardí. No sé com va poder resistir. Però la raó va acabar imposant-se i la natura va fer el fet. No hi ha mal que duri cent anys, diuen. Ell en va durar cent un.

Però ara sí que canto victòria. El meu pla s’ha desenvolupat amb èxit i amb èxit ha arribat a la seva fi. Ara gaudeixo de mi mateix sense que ningú no m’interrompi. Ara sóc feliç. Llarga vida a Sant Tomàs del Batet!

Llarga?