Leta, la bombeta (Carme Marquès)

Hi havia una vegada una bombeta que es deia Leta. Vivia en un taller de modistes i s’estava al prestatge a prop de la finestra. Rodoneta i ventruda romania abandonada plena de pols. La modernitat l’havia arraconat.

Ella somiava..., si pogués volar sortiria per aquesta finestra i aniria a un país on la gent encara s’il·luminés amb espelmes i allà jo seria la reina.

Aquest desig era tan ardent que l’astre sol en escoltar-la l’hi va concedir.

Quan el taller fos buit, i a les fosques, ella s’encendria i fent un vol de comiat per l’habitació sortiria disparada com una sageta a l’encontre del seu somni.

Un nen la va trobar sota unes mates al costat de la seva cabana i, així que hi entrà aquesta s’il·luminà i també les cares de sorpresa d’aquella humil família.

L’endemà, els veïns assabentats del prodigi s’abocaren cap la cabana on una estranya cosa feia llum. Si algú la tocava es fonia.

A la bombeta Leta aquella situació la feia riure d’allò més, ella s’encenia o s’apagava quan li vagava: de dia li feia la competència al sol i, de nit, quan tots dormien els despertava lluïnt més que mai.

Aquesta supèrbia enfadà al “gran astre” i, amb veu aspre li digué: has fet abús del lliure albir que et vaig concedir i això és punible, per la qual cosa ets castigada a tornar al prestatge plena de pols fins que siguis rescatada per la compassió.

Passaren els anys i la bombeta solitària, encara esperava la mà que l’havia de deslliurar. Però vet ací que un dia...

Les finestres foren obertes de bat a bat i la llum del sol emplenà l’estança i entraren tot de persones carregades amb galledes i escombres. Eren els nous llogaters. Fou la nena qui la va veure, solitària i plena de pols. Mira, mare, digué, he trobat una bombeta i, si funciona, la faré servir pel llum del meu escriptori.

D’aquesta manera es va deslliurar del càstig la nostra bombeta Leta.