dilluns, 23 de febrer de 2015

Ui, ui! (Núria Soler)

La Rosa només fa que queixar-se, tot el dia aquest: ui!ui!. Tots els veïns n’estan més que tips tot i que saben que cada any passa el mateix. Mireu que n’és de pesada amb la cançoneta! És l’única cosa que els empipa.
La Rosa, cada any quan arriba la tardor, agafa tots els rosers que té a la terrassa i comença a fer empelts a tort i a dret. En aquells moments és un bon entreteniment pels veïns- sí, pels mateixos que ara es queixen-. És un trànsit anual, primer entretenir-se mirant com fa anar la ganiveta: talla unes quantes branques de cadascun, ben escairades, després i sempre a l’atzar, les ajunta en el tall que ha fet en una planta mare, una en cada un, les lliga ben fort amb una cinta de plàstic i les deixa mentre espera que arribi el mes de Gener. Aleshores amb les tisores de podar talla tots els branquillons que sobren per la part de dalt i deixa passar l’hivern.
A primers de març, la veuen cada matí escrutant tot el reguitzell de plantes empeltades. La noten ansiosa per albirar el més petit brot. Així que en veu un, la senten cantar molt fluixet una tonada dolça que tots els veïns coneixen. Aleshores cada dia, tan ansiosos com ella, en segueixen els moviments sense perdre’n detall. Pel to de la veu, una mica més forta, ja saben si el creixement té èxit.
Quan li demanen perquè li agrada tant jugar a fer roses ella diu que la seva mare sempre li deia que li havia posat Rosa perquè és el nom de la flor més bonica. És per això que fent roses recorda la mare.
Els sap força greu que algun es perdi perquè potser s’ha perdut una bona oportunitat. I és que la Rosa, amb tots aquests anars i venirs cada any presenta tres o quatre rosers al concurs que l’Ajuntament convoca per premiar la rosa més original i la més bonica i que siguin diferents de les que fins ara hi ha conegudes.
D’aquí venen tots aquests UIS! que la dona va repetint dia rere dia quan li sembla que alguna flor es malmetrà. Però ca, mai ni falla cap i quan les poncelles despunten agafen els testos i, se’ls emporten cap al roserar. Allà hi ha un espai on els concursants poden plantar-hi les creacions convenientment datades, nom del concursant, nom de la rosa i, cosa completament secundària, adreça i telèfon per posar-s’hi en contacte.
Dic que l’adreça i el telèfon són secundaris perquè, en el cas de la Rosa, els rosers no es queden mai sols. Els veïns fan torns, matí, tarda i nit, malgrat que sempre hi ha vigilància municipal.
Quan arriba el gran dia, el barri queda ben buit des de primera hora del matí. Tots, com un sol home, acompanyen la Rosa per felicitar-la o, si es dóna el cas poc probable, consolar-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada