Avui com tots els dies restaré tot sol,
cremat pel sol inclement. Les parets es desfan sota la seva força. Del petit
poble només en quedo jo, sec, ple de cicatrius i mort de set. El que altre
temps fora terra de cultiu i prats d’herba fresca ara resta erm i oblidat; ni
els ocells se’n recorden de mi.
Les nits de
lluna plena, una llum màgica em fa reviure cadascuna de les cases de murs
blancs, teulades roges i xemeneies fumejants, testimonis d’una llar plena de
vida.
Ja només sóc una
ombra del que vaig ser. Si tingués ulls ploraria sense parar, tant que
tornarien a omplir-se els pous que han perdut la memòria de quan eren plens.
Maleïda guerra,
ella fou la culpable de l’èxode. El lloc va ser l’escenari d’una batalla
cruenta, les bombes ens caigueren a sobre, assolant i destruint tota cosa viva.
Mentre hi ha
vida hi ha esperança. Les deus tornen a rajar. La terra reviu acolorida. El
verd s’arrapa a les pedres i la molsa als arbres. La pell se m’hidrata i torno
a rejovenir-me.
També, de tant
en quant, puja gent per gaudir d’unes vistes panoràmiques des d’un mirador
privilegiat de tota la plana.
Fins i tot venen
grups de persones, vestides amb alegres colors i cistells a la mà, a la recerca
de bolets i d’herbes remeieres.
És una tradició molt arrelada a la nostra terra, la
gent se l’estima i, fugint de la rutina diària, surt al camp, s’enfila a la
muntanya i s’endinsa per corriols i senders pedregosos fins assolir el cim. “
El camí de la muntanya, com el de la vida, no es fa amb les cames, sinó amb el
cor”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada