Foteu el camp! II (Anna Collado)

He viscut uns anys tranquil. He gaudit de la solitud sense recança i no he enyorat ningú dels qui em van habitar: gent planera, sense esperit, avorrida i detestable. Ni un no en salvaria! Ni el “meja-patates” del Mariano de Can Ros. Malauradament, he estat poc temps feliç...

No han trigat ni dos anys a envair-me aquests perdularis. No podien haver vingut una colla de hippies que correguessin per aquí amb llargues cabelleres i fumant marihuana, no. Ni cap tribu nòmada de gitanos de l’est d’Europa que m’haguessin omplert de càntics i rialles... Han hagut de venir aquesta colla d’indesitjables, el pitjor de cada casa... els contrabandistes.

M’ho podia pensar, estant al costat de la frontera tenia tots els números perquè alguna cosa així passés... però no permetré que hi facin arrels, aquí. Si vaig poder amb aquelles ànimes desmembrades, podré també amb aquests per més que vagin armats.

Vaig fer servir els núvols perquè portessin la sequera i després el vent. Per últim vaig pactar amb la neu. Ara haig de picar més alt... Parlo amb el tornado però em diu que està de gira per Amèrica; el tsunami es fa el mandrós i diu que estic massa amunt; de riu important no en tinc cap a la vora per demanar-li que es desviï cap aquí... Vàtua l’olla! Em queden poques opcions... Al terratrèmol li tinc un cert respecte, però em vaig fent a la idea. De perdularis n’han arribat més i ahir a la nit van treure les pistoles: des de llavors tinc uns quants forats nous als meus murs, salvatges desaprensius! Si vull tornar a estar tranquil no em queda cap més remei!

Serà demà. Quins nervis. El terratrèmol em va visitar fa un temps, però només de passada i vaig sentir un pessigolleig als peus fins i tot agradable. Aquest cop haurà de quedar-se més estona i amb una mica més d’intensitat si els vull fer fora. És el que m’ha dit i així hem quedat.

Ja comença. Pessigolleig. Foteu el camp, perdularis! Deixeu-me tranquil! Cof, cof, cof... Osti tu, quina polseguera! El pessigolleig comença a ser martelleig. Això ja no m’agrada tant. Però, mite’ls, ja fugen els cagats. Semblaven milhomes amb la pistola a la mà i ara fugen amb la cua entre cames! Els dos darrers a marxar ho fan després que s’ensorri el sostre de Ca l’Aguado. I ara cau el de Can Morella. Ai, ai, ai... Senyor terratrèmol, ja pot parar, ja he aconseguit el que volia! No! El campanar, no! Prou, senyor terrarèmol! Jo només volia espantar-los... Prou!

ID 34013119 © Winai Tepsuttinun | Dreamstime.com

—Senyors i senyores, per finalitzar la ruta “Després del terratrèmol” baixarem un moment de l’autocar per contemplar les runes del que va ser Sant Tomàs del Batet. Aquesta pila d’enderrocs és tot el que queda del poble. Afortunadament, no cal lamentar pèrdues humanes, el poble feia un parell d’anys que estava deshabitat quan es va esdevenir la tragèdia. Abans de pujar a l’autocar, no dubtin a agafar alguna pedra de record.

Noooo. Els odiooo! Ni després de mort em deixaran en pau! Foteu el camp, cabroooons!