dilluns, 16 de febrer de 2015

Nous veïns (Núria Soler)

Des de fa alguns dies veig gent que va i ve pels meus carrers. Entren a les cases i ho remenen tot. Sento el xivarri que fan, es criden els uns als altres i s’expliquen què hi han trobat. Els uns s’esvaloten perquè encara hi ha els llits sencers, altres perquè els estris de cuina no es poden fer servir de ten rovellats que estan, unes nenes han trobat una nina amb els vestits plens de pols però els agrada. Ja els rentaran, diuen, i la nina també que té els cabells plens de brutícia.
Estic desconcertat i tot aquest aldarull m’atabala, tant temps de silenci i quietud!
Sento algú que diu:
—Va, marxem. Està ben situat però potser una mica massa allunyat. Les cases sembla que aguanten, però hi tindrem força feina si és que ens posem tots d’acord.
Una altra veu, respon:
—Sí, està prou bé. Feina en tindrem a qualsevol on anem, el temps tot ho espatlla, però, ara, de cara a l’estiu, em sembla que el podrem deixar arreglat. Si més no, les cases. Els camps, si no trobem eines ja ens serà més difícil.
El silenci ha tornat i, ara, trobo a faltar l’aldarull d’abans. Potser sí que tornaran, penso, i totes les parets se’m commouen, potser sí.
Ja són aquí, han trigat uns dies que se m’han fet eterns. Sembla que no pugui ser però torno a bullir de gent, però...quina gent. No sé on mirar, van tots conills, homes, dones, vells i joves i, per descomptat, totes les criatures. No sé on mirar, m’he tornat vergonyós?
Necessito temps per pair aquest canvi, penso, però en el fons, fons, tant me fa. Hi ha gent, m’han tres les herbotes dels carrers, han col·locat bé les pedres que s’havien mogut i, dintre de les cases se sent el brogit de mobles d’un costat a l’altre. Les finestres estan obertes de bat a bat i les escombres no paren de treure pols i runa.
Cap al tard es troben tots a la plaça de l’església, valga’m Déu, s’expliquen què han fet, què els falta i decideixen qui es vestirà i anirà a comprar el més imprescindible i portarà provisions. Han decidit que demà serà dia de descans, es trobaran a l’era de baix que ja és neta(abans era la d’en Cisco Vell) i prendran el sol.
Jo, això no m’ho perdo. Ja me’ls imagino tots nuets i estesos a l’era on abans s’esventava el blat. Aquesta nit el neguit no em deixarà dormir en pau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada