En Marçal, abans de
ficar-se al llit, s'havia acostumat a mirar per la finestra del seu dormitori,
que donava al celobert. Comptava quantes habitacions tenien el llum encès. Una
habitació del tercer pis tenia les cortinetes de mitja finestra en avall que
permetien veure un tros d'una tauleta de nit amb una làmpada flexible d'on
sortia la bombeta. En Marçal veia perfectament la mà que l'encenia i l'apagava.
Una nit, la bombeta, que havia estat
encesa força estona, es va apagar com de costum cap a les onze. Era més o menys
l'hora habitual d'anar a dormir de l'ocupant d'aquell dormitori. I també ho era
per en Marçal, després d'haver comptat les tres o quatre finestres
il·luminades.
Al tercer pis, la Sílvia havia fet cas
a sa mare, havia deixat el llibre damunt de la tauleta de nit i havia tancat el
llum. Però el relat d'aquell llibre estava en un punt tan interessant... Els
personatges, coincidirien a la taverna? S'esbatussarien? Correria la sang? I
què faria l'heroïna? La Sílvia no va poder resistir la temptació. Esperà una
estona perquè els pares ja haguessin agafat el son, encengué el llum i va
agafar el llibre.
En Marçal va notar més claror pel
celobert. Va mirar el rellotge. Era un quart de dotze. Es va alçar i es va
acostar a la finestra. La bombeta encesa del tercer pis permetia veure una
figura a contrallum, dibuixada a les cortinetes. Semblava la silueta d'una
noia. Si més no, tenia els cabells llargs. Devia estar asseguda al llit. Al cap
de poca estona, la figura es va moure i va projectar una ombra allargada que
s'esmunyí pel costat esquerre de la finestra. No va trigar gens a tornar al seu
lloc i allí restà quieta.
Els ulls impacients de la Sílvia es
menjaven literalment les lletres i les pàgines del llibre. El capità del
vaixell havia fet presoner el temible pirata Stoken, conegut amb el sobrenom de
“l'ogre dels set mars”, després d'un combat sagnant. La coberta de la nau era
plena de cadàvers. A sobrevent, dues galeres corsàries s'enfonsaven
irremissiblement. La filla del governador de Maracaibo, mentrestant...
Mentrestant, en Marçal sentia que
els ulls se li tancaven. Feia molta estona que la noia del tercer pis no es
movia. I el temps anava passant. Va deixar estar la seva vigilància. Au, cap al
llit s'ha dit!
Es tornà a despertar més tard,
segurament per la claror, inusual en aquelles hores, que pujava pel celobert.
Es va fregar els ulls i va mirar el rellotge. Casum ronda! Faltava poc per les
quatre de la matinada. Renoi! Encara estava encesa, aquella bombeta del tercer
pis? Però què rediantres feien, amb el llum encès!
La Sílvia estava quasi al final de
l'últim capítol, tan immersa en la lectura que havia perdut la noció del temps.
Asseguda al llit, només amb una jaqueta per damunt del pijama, tenia les mans i
els peus freds però no se n'adonava. Llavors va entrar la seva mare. Però què
feia, llegint encara? Ja s'adonava, que eren les quatre? Oh, i tantes estones
amb el llum encès...! Això no pot ser, nena! Que no torni a passar! I vull
aquest llum apagat, però ara mateix!
En Marçal va mirar per la finestra.
Ara, dues ombres es movien d'un costat a l'altre, darrere de les cortines.
Gesticulaven. Semblava que hi havia una discussió. Aquestes són hores de moure
brega? Ja et dic jo... A veure si m'adormo un altre cop, que a les set em
tocaran diana.
Finalment, la bombeta deixà d'il·luminar. En Marçal, tot
i tenir les parpelles closes, s'adonà de la foscor, sospirà, es girà de costat
i s'adormí com un soc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada