dilluns, 2 de febrer de 2015

La bombeta indiscreta (Antònia García)

En Marçal, abans de ficar-se al llit, s'havia acostumat a mirar per la finestra del seu dormitori, que donava al celobert. Comptava quantes habitacions tenien el llum encès. Una habitació del tercer pis tenia les cortinetes de mitja finestra en avall que permetien veure un tros d'una tauleta de nit amb una làmpada flexible d'on sortia la bombeta. En Marçal veia perfectament la mà que l'encenia i l'apagava.
            Una nit, la bombeta, que havia estat encesa força estona, es va apagar com de costum cap a les onze. Era més o menys l'hora habitual d'anar a dormir de l'ocupant d'aquell dormitori. I també ho era per en Marçal, després d'haver comptat les tres o quatre finestres il·luminades.
            Al tercer pis, la Sílvia havia fet cas a sa mare, havia deixat el llibre damunt de la tauleta de nit i havia tancat el llum. Però el relat d'aquell llibre estava en un punt tan interessant... Els personatges, coincidirien a la taverna? S'esbatussarien? Correria la sang? I què faria l'heroïna? La Sílvia no va poder resistir la temptació. Esperà una estona perquè els pares ja haguessin agafat el son, encengué el llum i va agafar el llibre.
            En Marçal va notar més claror pel celobert. Va mirar el rellotge. Era un quart de dotze. Es va alçar i es va acostar a la finestra. La bombeta encesa del tercer pis permetia veure una figura a contrallum, dibuixada a les cortinetes. Semblava la silueta d'una noia. Si més no, tenia els cabells llargs. Devia estar asseguda al llit. Al cap de poca estona, la figura es va moure i va projectar una ombra allargada que s'esmunyí pel costat esquerre de la finestra. No va trigar gens a tornar al seu lloc i allí restà quieta.
            Els ulls impacients de la Sílvia es menjaven literalment les lletres i les pàgines del llibre. El capità del vaixell havia fet presoner el temible pirata Stoken, conegut amb el sobrenom de “l'ogre dels set mars”, després d'un combat sagnant. La coberta de la nau era plena de cadàvers. A sobrevent, dues galeres corsàries s'enfonsaven irremissiblement. La filla del governador de Maracaibo, mentrestant...
            Mentrestant, en Marçal sentia que els ulls se li tancaven. Feia molta estona que la noia del tercer pis no es movia. I el temps anava passant. Va deixar estar la seva vigilància. Au, cap al llit s'ha dit!
            Es tornà a despertar més tard, segurament per la claror, inusual en aquelles hores, que pujava pel celobert. Es va fregar els ulls i va mirar el rellotge. Casum ronda! Faltava poc per les quatre de la matinada. Renoi! Encara estava encesa, aquella bombeta del tercer pis? Però què rediantres feien, amb el llum encès!
            La Sílvia estava quasi al final de l'últim capítol, tan immersa en la lectura que havia perdut la noció del temps. Asseguda al llit, només amb una jaqueta per damunt del pijama, tenia les mans i els peus freds però no se n'adonava. Llavors va entrar la seva mare. Però què feia, llegint encara? Ja s'adonava, que eren les quatre? Oh, i tantes estones amb el llum encès...! Això no pot ser, nena! Que no torni a passar! I vull aquest llum apagat, però ara mateix!
            En Marçal va mirar per la finestra. Ara, dues ombres es movien d'un costat a l'altre, darrere de les cortines. Gesticulaven. Semblava que hi havia una discussió. Aquestes són hores de moure brega? Ja et dic jo... A veure si m'adormo un altre cop, que a les set em tocaran diana.
            Finalment, la bombeta deixà d'il·luminar. En Marçal, tot i tenir les parpelles closes, s'adonà de la foscor, sospirà, es girà de costat i s'adormí com un soc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada