dilluns, 16 de febrer de 2015

El poble vell (Antònia García)

Els meus antics habitants que s'estan al nou poble, per res del món tornarien a viure aquí, a dalt del turó, i encara menys els joves que ja han nascut a baix. Però la nostàlgia s'aferra al cor dels vells. No enyoren les llars dels avis sinó la pròpia joventut, viscuda entre els meus carrers. D'això els ve les ganes de dir i repetir tot el que la memòria els guarda. I d'això m'ha vingut un ressorgir inesperat, encara incert.
Gràcies a les explicacions dels vells, algú es va interessar per mi i em va voler conèixer. Poca cosa podia oferir jo a aquell visitant: les runes que havien format el meu nucli tancat, amb les cases totes juntes formant muralla. Només per dos portals es podia entrar a dins del poble i només des de dins es podia entrar a les cases. I més avall, les restes d'uns quants carrers, fora del nucli primitiu.
No sé què va veure, que es va enamorar de mi. I va tenir una idea: era el poble ideal per fer-hi una escola de reconstrucció d'edificis antics, que conservessin les estructures pròpies. Aquella idea va quallar. Al cap de poc temps, un grup de gent va començar per fer una bona pista de terra, van netejar-me d'herbes i van deixar-me els carrers lliures de pedres caigudes. Després van triar unes quantes cases i van començar les obres. Gairebé no m'ho podia acabar, semblava un somni!
Paletes, manobres i picapedrers van treballar de valent i així que unes quantes cases van estar acabades, van venir-hi a viure unes famílies amb canalleta i tot. Els nens, els baixaven a l'escola al poble de baix, amb cotxes tot-terreny. Els grans tenien ocupacions molt diverses, que jo no m'hauria imaginat mai. Hi havia un pintor que plantava el cavallet per tots els racons, unes dones que feien escultures amb branques i escorces dels arbres, uns altres confeccionaven peces de roba molt originals amb telers manuals que s'havien fet ells mateixos. Em tenia intrigat una dona que es passava hores davant d'un ordinador, escrivint, i de tant en tant sortia a fer llargues passejades pel poble i pels voltants, observant-ho tot. Vaig sentir que deien que era una poetessa molt coneguda.
Després, alguns se'n van anar i en van venir uns altres. Aquests tenien altres costums, s'assemblaven més als meus habitants antics. Es feien dir “neorurals”, treballaven la terra, tenien horts i arbres fruiters i també algunes cabres. Feien melmelades i formatges. Baixaven al poble a vendre els seus productes. Suposo que no en tenien prou per a viure perquè també van anar marxant. I els que reconstruïen les cases, van aturar les obres. Sembla que no els anava tan bé com s'havien pensat al principi.
Vaig tenir por de tornar a quedar buit i abandonat, però ara tinc una petita esperança. Uns nous estadants, rossos, alts, que no sé pas què fan. Sembla que hagin vingut a meditar i a contemplar les estrelles. Quan algú del poble de baix puja i vol parlar amb ells, li responen una cosa així com: “What? Mi, no entender... Mi, inglish, sorry”. Però de moment estan aquí, caminen pels meus carrers, sento les veus, encara que no entenc què diuen. M'esforço per fer-me atractiu als seus ulls perquè no se'n vulguin anar. Voldria que m'estimessin, que sentissin que jo sóc el seu vell poble... Però no sé si ho aconseguiré.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada