Els meus antics
habitants que s'estan al nou poble, per res del món tornarien a viure aquí, a
dalt del turó, i encara menys els joves que ja han nascut a baix. Però la
nostàlgia s'aferra al cor dels vells. No enyoren les llars dels avis sinó la
pròpia joventut, viscuda entre els meus carrers. D'això els ve les ganes de dir
i repetir tot el que la memòria els guarda. I d'això m'ha vingut un ressorgir
inesperat, encara incert.
Gràcies a les explicacions dels vells, algú es va interessar per mi i
em va voler conèixer. Poca cosa podia oferir jo a aquell visitant: les runes
que havien format el meu nucli tancat, amb les cases totes juntes formant
muralla. Només per dos portals es podia entrar a dins del poble i només des de
dins es podia entrar a les cases. I més avall, les restes d'uns quants carrers,
fora del nucli primitiu.
No sé què va veure, que es va enamorar de mi. I va tenir una idea: era
el poble ideal per fer-hi una escola de reconstrucció d'edificis antics, que
conservessin les estructures pròpies. Aquella idea va quallar. Al cap de poc
temps, un grup de gent va començar per fer una bona pista de terra, van
netejar-me d'herbes i van deixar-me els carrers lliures de pedres caigudes.
Després van triar unes quantes cases i van començar les obres. Gairebé no m'ho
podia acabar, semblava un somni!
Paletes, manobres i picapedrers van treballar de valent i així que unes
quantes cases van estar acabades, van venir-hi a viure unes famílies amb
canalleta i tot. Els nens, els baixaven a l'escola al poble de baix, amb cotxes
tot-terreny. Els grans tenien ocupacions molt diverses, que jo no m'hauria
imaginat mai. Hi havia un pintor que plantava el cavallet per tots els racons,
unes dones que feien escultures amb branques i escorces dels arbres, uns altres
confeccionaven peces de roba molt originals amb telers manuals que s'havien fet
ells mateixos. Em tenia intrigat una dona que es passava hores davant d'un
ordinador, escrivint, i de tant en tant sortia a fer llargues passejades pel
poble i pels voltants, observant-ho tot. Vaig sentir que deien que era una
poetessa molt coneguda.
Després, alguns se'n van anar i en van venir uns altres. Aquests tenien
altres costums, s'assemblaven més als meus habitants antics. Es feien dir
“neorurals”, treballaven la terra, tenien horts i arbres fruiters i també
algunes cabres. Feien melmelades i formatges. Baixaven al poble a vendre els
seus productes. Suposo que no en tenien prou per a viure perquè també van anar
marxant. I els que reconstruïen les cases, van aturar les obres. Sembla que no
els anava tan bé com s'havien pensat al principi.
Vaig tenir por de tornar a quedar buit i abandonat, però ara tinc una
petita esperança. Uns nous estadants, rossos, alts, que no sé pas què fan.
Sembla que hagin vingut a meditar i a contemplar les estrelles. Quan algú del
poble de baix puja i vol parlar amb ells, li responen una cosa així com: “What? Mi, no entender... Mi, inglish, sorry”.
Però de moment estan aquí, caminen pels meus carrers, sento les veus, encara
que no entenc què diuen. M'esforço per fer-me atractiu als seus ulls perquè no
se'n vulguin anar. Voldria que m'estimessin, que sentissin que jo sóc el seu
vell poble... Però no sé si ho aconseguiré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada