dilluns, 16 de febrer de 2015

El llogaret abandonat es recupera (Montserrat Fortuny)

Sóc aquell poblet que, fa pocs dies, em lamentava de la meva solitud. Ara, alguna cosa s'ha despertat en mi. Fa uns quinze dies, a la posta del sol, va arribar a les meves portes un grup de nois i noies molt estrany.
Ells portaven els cabells retallats, afaitats dels costats i llargs i tesos pel mig del cap, com si fossin crestes de galls. Pantalons ajustats i camises multicolors. La part dels braços que quedaven al descobert, plena de dibuixos negres i de coloraines, que em van recordar els dels pirates que antigament desembarcaven a les platges de la meva mar menuda i que alguna vegada havien arribat fins ací.
Les noies, amb “calces” com les del segle XI, ajustades de la cintura als turmells, amb els cabells enredats en llargs tirabuixons, amb anelles a les orelles i, algunes, al nas, els braços curulls de braçalets de llauna.
I uns quants infants, un total de quinze, entre nens i nenes de diverses edats, també disfressats d'aquesta manera, acompanyats d'uns quants gossos.
Es van establir a la vella masia de Can Flacià, la que encara conserva senceres les teulades de llicorella, amb les golfes plenes de trastos antics, dins de grans baguls de fusta treballada.
Van trobar-hi un munt de llavors i, al dia següent, van posar-se a sembrar-les i regar-les amb l'aigua del pou, que encara surt neta i cristal·lina.
Al cap de deu dies, a la sortida del sol, pel costat oposat va aparèixer un grup d'homes i dones també molt estrany, ells amb bruses de colors clars i pantalons ajustats, i elles amb faldilles amples i vaporoses i bruses blanques brodades de colors.
Vaig recordar converses del senyor rector amb el batlle i el metge, que deien que, així abillats, eren “magiars”, de cabells i ulls negres com els gitanos. També hi havia un grup de dotze nens i nenes , amb dos gats i sis gossos, molt ben avinguts. Es van fer seu el mas La Mata, amb la seva torre de guaita, tota quadrada i tan ben conservada al cap dels segles.
A mi no m'havien fet gens de gràcia els primers, doncs aquests encara menys.
De seguida que van coincidir les dues, diem-ne tribus, van començar a creuar-se males mirades, alguns gestos d'amenaça i paraules malsonants.
Fins que aquest matí, prop del migdia, van córrer tots dos grups, ben carregats de pedrotes, cap a la riera, que era allò que partia els dos territoris, amb la intenció de tirar-les pel cap dels veïns no desitjats.
Però van quedar quiets, immòbils, bocabadats, mirant-se els uns als altres, a les dues bandes de la riera. A dins de l'aigua, nus, nens i nenes, “ocupes” i “gitanos”, estaven jugant, nedant, agermanats, feliços, agafant-se de les mans, caçant granotes, tots amb cares rialleres i satisfetes. Fins i tot els gossos de les dues bandes omplien l'aire de lladrucs enjogassats.
Les pedres que portaven els grans, van anar caient a terra i, de mica en mica, tots es van anar girant, retirant-se, amb mans abaixades i tímids somriures.
Em sembla que en tinc per temps d'aquests nous veïns. No és que m'agradin gaire, no, amb aquestes llengües forasteres i costums estranys, però val més això que aquell silenci de mort que m'envoltava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada