Melangia (Núria Soler)

On deuen ser els xiquets que corrien pels meus carrers, empaitant-se, barallant-se, jugant dia i nit sense trobar mai l’hora de tornar a casa? Els trobo tan a faltar!

I els crits de les mares quan era l’hora del dinar o perquè els anessin a comprar un polsim de pebre o una paperina de sal!

I els renills dels cavalls, els cants dels galls o l’escatainar de les gallines; enyoro tots els brogits que m’omplien de vida; ara només sento el brunzir del vent que s’escola per les finestres sense vidres i el créixer de les males herbes que es mengen les parets descurades i, de tant en tant, el brogit d’algun mur que s’esfondra.

Aquí la vida era monòtona, els qui omplien els meus carrers es regien per les obligacions que manaven les estacions de l’any. A l’hivern, totes les feines es feien a casa tret dels pastors que per poc bon temps que fes treien els ramats a pasturar; només la neu o la gelada els feia quedar al corral i alimentar el bestiar amb pinso.

Així que començava la primavera i lluïa el sol, tot es despertava. Els prats verdejaven i els pagesos s’adeleraven per preparar les terres dels horts. Mica en mica anaven plantant les llavors o els planters que havien fet créixer a recer. Tot era moviment i jo bullia, portes i finestres deixaven sentir les veus dels estadants i, als carrers, tornaven les converses de veïns que s’explicaven novetats, si n’hi havia.

A mida que avançava la calor es pot dir que tota la vida es feia fora de casa tret dels àpats. En sortir de l’escola, els infants m’omplien de brogit fins que les mares els cridaven a jóc. Se sentia cantar les dones que feinejaven i més tard la feien petar al pas de les portes.

Mica en mica, aquells nens marxaren a estudiar a ciutat i després s’hi quedaren a viure. Els pares n’estaven cofois i, encara que els trobaven a faltar, ho acceptaven perquè tenien una vida millor, menys sacrificada que la d’ells.

Després, a ple estiu, tornaven per gaudir de la companyia dels pares i dels records d’infantesa. Els fills d’aquells, però, ja no em trobaven gens estimulant. Jo no tenia riu ni bassa per banyar-se i desconeixien els jocs que havien fet feliços els seus pares. S’avorrien.

Els que quedaven envelliren i, poc a poc m’anaren deixant, ja per anar a ciutat a casa dels fills o bé als pobles més grans on els atenien en una casa especial per a ells. Alguns encara tornen cada cop més de tant en tant perquè, quan em veuen, l’ànima els cau als peus, diuen.

Sé que acabaré fet un munt de runes i de males herbes, que ja mai no tornarà ningú tret d’algun jove que explicarà sense explicar-s’ho que aquí havien viscut els pares dels seus pares i que aquests en marxaren perquè: com s’hi podia viure, aquí?