dilluns, 9 de febrer de 2015

El llogarret abandonat (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny
Sóc un petit llogaret del fons d'una vall catalana, dominada per les altes muntanyes pirinenques. ERA un llogaret... Ara, què sóc?
            M'han abandonat tots els meus habitants, de mica en mica. Els joves, han anat a treballar a les grans ciutats; els més grans han anat morint o els han internat en asils, residències d'ancians de les ciutats o de pobles grans...
            Uns pares poden criar set fills, amb les dificultats econòmiques que vulguis, i ho aconsegueixen. Però set fills no poden o no volen fer-se'n càrrec, dels seus pares. Jo faig pena, però, mira que ells, els pares!
            Qui ho havia de dir, en el meu cas! Amb les meves productives masies, les eres, que encara conserven restes de batudes... Els pous regalimant aigua fresca, els molins de vent, els pallers, els sembrats de blat, de verdures, de maduixots... Els meus arbres fruiters...
            Les corts de porcs, les gàbies de conills, els galliners, amb l'escataineig constant de les gallines...
            Les fonts, nascudes de les neus de les muntanyes, els petits sallents, quan es fon la neu...
            L'escola, curulla d'infants, amb el pati ombriu, animat amb els xiscles de plaer dels nens i nenes, jugant, corrent, saltant...
            L'església, amb la torre del rellotge, ara aturat, plena ja d'esquerdes que ningú no repararà, perquè no és com les de Taüll, de Boí, d´Erill la Vall, sense cap famós Pantocràtor... Amb la seva modèstia arquitectònica... Però animada per misses, per casaments, per batejos, per comunions... per funerals...
            Els boscos que m'envolten, pinedes, rouredes, enfarfegades de matolls que ningú no arrencarà ni netejarà mai més, posant-les en perill pels focs que s'hi puguin calar...
            El meu conjunt, vist de lluny, era com aquells poblets de pessebre, enfarinats de neu, amb teulades de llicorella i balcons esquitxats pel vermell i el rosa dels geranis.
            Ara, a les teulades només hi ha els mussols esquerps i les òlibes solitàries, que es planyen amb els seus xiscles detonants.
            Com trobo a faltar el cant del gall al matí i el repic de les campanes al capvespre...
            Ha quedat la riera, envoltada de gespa, de verns, d'oms, on els xicots es banyaven a l'estiu i pescaven granotes, per a coure allà mateix les seves anques, en un foc improvisat i després religiosament apagat.
            Les granotes sí que hi són, llançant els seus raucs plens de nostàlgia (com si trobessin a faltar els seus depredadors), igual que jo mateix, que deixo anar els meus gemecs per ningú escoltats, curulls d'enyorança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada