Benvolguda,
De fa temps que et tinc present, no t’enfadis, ja
sé que tu mai m’oblides, per la qual cosa t’estic agraïda. No ha estat per mala
fe, però veuràs, m’explico: en el moment de néixer ―tinc la convicció que així
va ser― tenia prou feina a procurar-me aliment, i estava molt capficada amb els
pits de la mare. Seguidament la feinada d’aprendre a caminar, parlar i
controlar els esfínters; no t’imagines el difícil que és, a més, fer-te
entendre.
Desprès que si les
dents, els ullals, el xarampió, les angines, galteres etc. Ah! i quan penses
que has arribat a la fi, què va! La vida et reserva una sorpresa. I el dia menys
pensat a la sortida de l’escola, tens un ensurt pensant que t’estàs dessagnant,
i en arribant a casa et diuen que ja est una dona. Òndia! Quina mala jugada! I
des d’aleshores ja t’ho post imaginar... Bé, si t’haig de ser sincera, en
aquell moment sí que pensava amb tu.
Després, tot va anar
molt de pressa: cercar feina ―abans dels catorze anys ja treballava; anant a
estudi després de plegar—, aprendre a cosir, que si els nois... el festeig, el
casament, els fills... Tot t’ho dic en versió reduïda, que sinó necessitaria
quatre fulls com aquest, i no desitjo avorrir-te. Només vull que sàpigues que
cada dia penso més amb tu i sé que trobar-nos és inevitable i, a més, cal que
així sigui.
Has de saber que t’espero
i no em fa por l’encontre. Hi ha moments que et veig com una alliberació, ja
que amb tu desapareixen tots els mals, però també sé que em prendràs tot allò
que m’aferma a la vida, que són les persones que estimo, les quals són
portadores de la meva herència, allò que quedarà quan jo ja no hi sigui.
Només un gran desig: que
vinguis a mi i m’abraci la teva ombra en la quietud de la nit i la pau del
silenci.
Fins que tu vulguis. Ja
saps on trobar-me.
Carme
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada