dilluns, 25 de novembre del 2013

Carta a una ombra (Carme Marquès)

Benvolguda,

De fa temps que et tinc present, no t’enfadis, ja sé que tu mai m’oblides, per la qual cosa t’estic agraïda. No ha estat per mala fe, però veuràs, m’explico: en el moment de néixer ―tinc la convicció que així va ser― tenia prou feina a procurar-me aliment, i estava molt capficada amb els pits de la mare. Seguidament la feinada d’aprendre a caminar, parlar i controlar els esfínters; no t’imagines el difícil que és, a més, fer-te entendre.
Desprès que si les dents, els ullals, el xarampió, les angines, galteres etc. Ah! i quan penses que has arribat a la fi, què va! La vida et reserva una sorpresa. I el dia menys pensat a la sortida de l’escola, tens un ensurt pensant que t’estàs dessagnant, i en arribant a casa et diuen que ja est una dona. Òndia! Quina mala jugada! I des d’aleshores ja t’ho post imaginar... Bé, si t’haig de ser sincera, en aquell moment sí que pensava amb tu.
Després, tot va anar molt de pressa: cercar feina ―abans dels catorze anys ja treballava; anant a estudi després de plegar—, aprendre a cosir, que si els nois... el festeig, el casament, els fills... Tot t’ho dic en versió reduïda, que sinó necessitaria quatre fulls com aquest, i no desitjo avorrir-te. Només vull que sàpigues que cada dia penso més amb tu i sé que trobar-nos és inevitable i, a més, cal que així sigui.
Has de saber que t’espero i no em fa por l’encontre. Hi ha moments que et veig com una alliberació, ja que amb tu desapareixen tots els mals, però també sé que em prendràs tot allò que m’aferma a la vida, que són les persones que estimo, les quals són portadores de la meva herència, allò que quedarà quan jo ja no hi sigui.
Només un gran desig: que vinguis a mi i m’abraci la teva ombra en la quietud de la nit i la pau del silenci.
Fins que tu vulguis. Ja saps on trobar-me.

Carme 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada