L'Ander (Núria Soler)

L’Ander, el sagal que feia poc havia llogat en Mikel perquè li menés els ramats, estava ben atabalat. Tot i que ja feia temps que treia a pasturar la vaca i les quatre ovelles que criaven a casa, L’espantava molt haver de conduir aquell ramat tan gran i, a més a més, pujar-lo a alta muntanya per passar-hi l’estiu. De bon grat s’hi hagués negat però sabia que a casa faltaven diners i... és clar...

Quan en Mikel li donà totes les instruccions, amanyagà els dos gossos que l’havien d’acompanyar i emprengué el camí muntanya amunt. Per sort, els dos quissos sabien molt bé què calia fer per fer rutllar les ovelles i mica en mica es va anar asserenant.

Va trigar dos dies a arribar al corral de la muntanya i, un cop allà, el va trobar força acollidor. Hi tenia un jaç, un bon lloc per fer foc i la teulada es veia forta i resistent als vents i a les pluges. La cleda pels animals era alt, de pedra, i també tenien una teulada per aixoplugar-s’hi. Va pensar tot això i, en el mateix moment un udol llarg i esfereïdor li va posar els pels de punta.

Era un llop?... Era un ós?... No, no era res d’això. Segur que aquell era el bramul de Tartalo, el devorador d’ovelles.

No podia pas deixar que aquell monstre devorés el seu ramat i, mentalment s’encomanà a Basajuan, el protector dels ramats. Ell no havia vist mai ni l’un ni l’altre però n’hi havien explicat un munt d’històries i ell, va recordar, no se les havia cregut.

L’udol es va repetir i ja no li va semblar gens feréstec. L’Ander tot i no haver-se espantat, va sortir al corral on tot era tranquil i les ovelles no semblaven pas espantades.

Com pot ser? Va pensar. Els animals estan en pau, com si no haguessin sentit res. Potser aquest so només el podem sentir els humans o potser...De nou el crit retrunyí per tota la muntanya. El xicot mirà a tots costats intentant esbrinar d’on havia sortit, quan va veure aparèixer un ésser molt pelut amb una cabellera que voleiava al vent i que es va posar a riure estentòriament. Quan hagué acabat la riallada li digué:

—Què, sagal, t’he donat un bon ensurt, oi?

—A mi? —respongué el noi—. A mi no m’espanta res. I, qui sou vos que us presenteu d’aquesta manera tan poc adient?

—Jo? No ho saps? Sóc en Basajuan, el defensor dels ramats. Cal que sàpigues que per aquests indrets i corre un ésser gegantesc, Tartalo, es diu. Té molta força i es afeccionat a menjar bestiar de totes menes. Només jo sé com combatre’l i és a mi a qui has de cridar si alguna vegada es presenta per aquí.

—Ah, bé, doncs, moltes gràcies per l’oferiment, respongué el pastor. M’alegra haver-lo conegut. Ja ens tornarem a veure.

—Déu n’hi do. Aquest pobre està completament guillat però si he de viure aquí, millor que siguem amics, va pensar l’Ander. Va entrar al corral, va encendre el foc i després de fer un mos s’adormí amb la tranquil·litat d’aquell que no té por.