dilluns, 18 de novembre de 2013

Després del naufragi (Antònia García)

(Antecedents: De jovenets, l'Esteve i el Daniel havien anat plegats a l'escola. Després, van estar molt de temps sense veure's, fins que un dia es van retrobar en circumstàncies molt especials.)

–No, no t'espantis... Et duc aigua. Té, beu. A poc a poc... així. He vist la teva barca a la platja i he vingut corrents.
–Aaah, aaaah...
–Tranquil... Beu una mica més... Deus haver naufragat fa dos o tres dies, oi? Què ha estat: un temporal? Ha fet molt mala mar...
–Aaah... Vaixell... enfonsat... Bot a la deriva...
–Sí, és clar, ja m'ho penso. Però..., rediantres! Tu ets l'Esteve! L'Esteve Llauradó, oi?
–Mmpzí... i tu... Tu?
–Jo? Jo sóc en Dani! En Dani Creus! Que no em coneixes?
–Amb..., amb aquestes barbes... No...
–Ah! És clar! Fa temps que no m'afaito! Au, beu una mica més... Jo vaig naufragar... ja fa uns dos anys, em sembla. Que content estic de veure't! Ja m'estava tornant boig, aquí, tot sol! Pots caminar? Repenja't amb mi, anem a sota les palmeres. Obriré uns cocos i en menjaràs una mica. Estàs que fas pena!
–On som? És... és una illa, això? Només hi ets... hi ets tu?
–Això mateix! Només hi sóc jo! I aquesta illa, no sé pas com es diu. Però per aquí no hi passa ni Déu! Estem al cul del món! Ai, carai d’Esteve! Després de tants anys i... ves per on... Menja, au. Et refaràs.
–Dos anys i ningú no ha vingut... Has provat de sortir d'aquí?
–És clar! Què et penses! Des que vaig arribar nedant, que no sé ni com ho vaig poder fer, que ho he provat un munt de vegades. M'he construït qui sap quantes balses de troncs i els corrents m'han retornat altre cop aquí. No hi ha manera! I no paro de fer senyals de fum i encenc fogueres a la nit... Però no ha vingut ni una maleïda barca, ni un avió, ni res!
–Mare de Déu! I tens família?    
–Família? Els pares fa temps que són morts. I la dona... la dona se'n va anar amb un altre. Mal llamp els caigui al damunt! Però parla'm del que passa pel món. I parla'm també de tu. Encara fas de forner? Recordo que ens duies unes coques molt bones...
–Sí, continuo fent de forner, només que la fleca ara és meva. Hi treballem tota la família, la dona, els dos fills... 
–Mira que bé! Sempre has sabut treure bon partit de les coses, tu. Ai, l'època de l'escola... que bé que ens ho passàvem. Recordes el mestre aquell dels bigotis? És deia Joan, oi? Quin tip de riure, amb ell...! I la senyoreta Josefina? I en Ramon, el que seia al teu costat? Estava com un llum! I l'Angeleta? Era prima com un fideu però després va canviar... Te'n recordes, de l'Angeleta?
–Sí... Sí, és clar...
–Quin tros de dona! Em vaig casar amb ella, saps?
–Sss... sí?
–Sí. Al principi tot anava bé. Però la molt traïdora, al cap d'un temps, em posava banyes! Llàstima que no vaig poder saber amb qui, que ja et ben asseguro que si ho arribo a saber... Naturalment, la vaig fer fora de casa! I no n'he tornat a saber res més, ni ganes! Però si un dia ell, qui sigui, caigués a les meves mans... Però beu una mica d'aigua de coco, que sembla que, tot d'una, et reblaneges.
–Eh..., sí... Gràcies...
–Però explica'm, explica'm... Vius al mateix lloc? Com es diuen la teva dona i els teus fills?
–El noi es diu Josep, la noia es diu Glòria i la dona es diu An... eh, es diu... Matilde! Matilde. Sí. I vam anar a viure lluny... Sí. En un poble de València que es diu... Valldartiga! És un poble petit, petit, que no el coneix ningú...
–Ah, el món dóna moltes voltes... Carai d’Esteve! Qui ens havia de dir que ens trobaríem aquí, oi?

2 comentaris:

  1. Ja ho diuen que el món és un mocador, Antònia! Però ja és tenir mala sort, eh?

    ResponElimina
  2. Ah, no se sap mai què pot passar...

    Antònia García

    ResponElimina