dilluns, 25 de novembre de 2013

Carta a la Mort, recordant que l’he tingut a prop (Montserrat Fortuny)

Amiga Mort,

Et dic amiga pels molts anys que et conec. No et dic germana, com el poverino, perquè ets molt més vella que jo i crec que fora una manca de respecte. Te’n tinc de respecte i molt. Ets la més digna, després de la Vida, precursora teva ja que, sense ella tu no existiries… A qui podries matar si no fos viu? Ella és la més antiga i tu després, immediatament.
Amiga perquè et conec des de criatura; t’he “viscut” en els bombardejos de la nostra guerra civil, quan enviaves bombes i obusos i metralla contra les ciutats i pobles, contra els ésser vius, grans i petits i t’he tingut molt a prop diverses vegades.
Qui no ho ha viscut no ho pot entendre… Qui es posa a la pell d’una nena de quatre anys, de cinc, de sis, com era jo durant la contesa? I, al final, veure entrar els vencedors, envoltada per la gent del poble, immòbil i callada, sentint només el brogit dels tancs en marxa triomfal?
I després, fent cua amb els nens i nenes del poble, amb un atuell a les mans, per a rebre-hi una porció de ranxo, per a compartir amb els pares, per a conservar precàriament la Vida, la teva enemiga.
T’he vist als ulls dels moribunds que he tingut als meus braços. Sí, t’he vist arribar a poc a poc, mudant els colors rosats de les seves galtes pels groguencs tan propis teus. L’alè, pel silenci; els batecs, per la immobilitat absoluta… tot en pocs minuts.
En aquesta vida que m’has deixat allargar tant, he gaudit molt, he tingut moltes vivències, unes de molt bones, altres de no gaire i altres de dolentes, pròpies meves o dels éssers estimats; i dels odiats que també n’hi ha a la vida de tothom, encara que prediquem el perdó i l’amor, i dels indiferents per a nosaltres, que són la majoria.
Bé, deixem el tema, que tu ets la més entesa en aquest ram. Només volia demanar-te… Però, per què? Per què he de demanar-t’ho? Per què t’he de demanar res? No val la pena, en aquesta edat meva fruir de res més… Deixem-ho.
Però... sí: voldria que, arribant aviat o tard, em trobessis envoltada dels que estimo i, ràpid, ràpid, sense haver perdut la meva lucidesa ni el meu deambular tranquil, sense dolor, sense tenir gaire temps de contemplar la teva faç ran de la meva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada