Carta a Tànatos (Francesc Blasco)

Hola, Tànatos,

             
            Perdona que utilitzi la versió grega del teu nom, però penso que és el més adient perquè m’escoltis el que et vaig a demanar i, a més, no en recordo cap altre.  Ahir vaig fer noranta... noranta... noranta-cinc anys, em sembla, i avui he estat pensant que un dia d’aquests em vindràs a buscar per portar-me a l’altre barri. I abans et volia demanar un favor molt especial. Perdona la meva familiaritat, però, a la meva edat i amb el cap que se me’n va cada cinc minuts, ja estic una mica de volta de tot.

                Bé, el que deia: jo vaig néixer, més o menys, pels vols de l’any 1918, ara no em facis recordar el dia exacte. Just quan es va acabar la primera guerra mundial, això ho recordo perfectament. Des d’aleshores, he viscut moltes coses: la segona guerra mundial; una guerra civil; dos o potser tres matrimonis... no m’ho facis dir; quatre o cinc fills, o sis; uns quants néts i moltes i moltes experiències, bones i dolentes. El meu caràcter emprenedor i actiu ha fet que avui pugui dir que realment he viscut la vida amb passió i ganes. He conegut molta gent (encara que no recordi el nom de ningú), he voltat mig món (noms que ara no em vénen al cap) i he tingut diners i uns quants plaers. Per tant no em puc queixar i si ara mateix decidissis emportar-te’m ho entendria perfectament sense cap rancúnia.

                Ara bé, tot i la meva energia i empenta, hi ha una cosa que no he pogut fer mai i no m’agradaria anar-me’n sense fer-la. Això..., doncs..., vaja,... Encara que et sembli mentida ara no em recordo de què t’anava a demanar i era important, eh! Mira si era important que no volia morir-me sense fer-ho...

                Ostres, tu..., com et deies? Espera que pujo a dalt de tot de la pàgina a mirar com et dius. Ah sí, Tànatos. Quin nom més lleig, no? Mira que éreu rars els grecs antics...

                Bé, de què parlàvem? La veritat és que ja no ho sé i no vull entretenir-te més. A més, deu ser l’hora de dinar, o de sopar, ja que m’estan cridant. Saps què? Deixem-ho per demà al matí que estaré més desperta i potser ho recordo...

                              —Ja vinc, ja vinc!