dilluns, 18 de novembre de 2013

El perdó (Anna Collado)

(Antecedents: L’Elvira ha anat al Tanatori de Les Corts per assistir al funeral d’en Narcís, el seu exmarit. Allà s’hi troba la Carlota, la que havia estat la seva millor amiga, fins que l’Elvira es va assabentar que en Narcís i ella eren amants. Fa més de deu anys que no es veuen, ja que la relació amb el seu ex va quedar molt tocada després de tot. S’ha assabentat de la mort per la seva cunyada (germana del Narcís) amb qui encara manté relació. En entrar a la sala de vetlles, l’Elvira gairebé topa de cara amb la Carlota qui sortia en aquell moment de l’habitacle amb els ulls inflats com taronges i el nas vermell de tant mocar-se.)

—Ai, perdó —fa la Carlota sense aixecar la vista de terra.
—Carlota? —diu l’Elvira buscant la mirada de la vídua.
—Elvira... —diu la Carlota amb un lleu to de sorpresa al seus ulls tristos— Perdona’m ni t’he vist.
—T’acompanyo en el sentiment—diu amb formalitat l’Elvira.
—Gràcies, maca... —respon amb un gest de resignació— Suposo que malgrat tot el que ha passat, jo t’hauria de dir el mateix.
—Saps que fa temps que vaig deixar d’estimar-lo, però tens raó que, malgrat tot, hi ha lligams difícils de trencar i aquests lligams són els que fan que avui jo també em senti trista, així que moltes gràcies també a tu.
—Anava a prendre una mica l’aire, m’acompanyes? —diu, espontàniament, la Carlota.
—Sí... per què no? —fa l’Elvira somrient lleugerament.
Un cop a fora, la Carlota encén una cigarreta i li’n ofereix a l’Elvira.
—No, gràcies. Fa temps que no fumo.
—Molt ben fet, jo fa temps que ho hauria d’haver deixat, en Narcís no ho suportava... bé, ja ho saps tu això.
—Tens raó, amb mi va intentar mil vegades que deixés de fumar i suposo que amb tu va fer el mateix...
—Quines paradoxes que té la vida, tota la vida sense fumar i fent campanya antitabac amb tothom i finalment és ell qui ha mort de càncer de pulmó —ironitza l’Elvira.
—Tens raó, noia, no som ningú... —diu la Carlota mentre deixa anar una bafarada de fum—. I tu, Elvira, com et va la vida?
—No tant bé com m’hauria pogut anar... però no em puc queixar... —diu l'Elvira i, immediatament rectifica:— Perdona, no és el lloc ni el moment per retrets.
—Tranquil·la, Elvira, hi tens tot el dret. Ho entenc... —fa la Carlota conciliadora—. Sovint he pensat que em vaig equivocar molt, massa! Però mai no he tingut el valor de trucar-te.
—No cal, Carlota, ara no...
—Sí que cal. Vaig aconseguir el Narcís i això m’ha fet feliç durant tots aquest anys, però... vaig perdre’t a tu —diu posant-li una mà a l’espatlla—. I amb la perspectiva del temps, tinc clar que em vaig equivocar. Només espero que algun dia em sàpigues perdonar.
—Fa temps que ho vaig fer, amiga —diu l’Elvira amb un somriure.
Acte seguit, totes dues es fonen en una abraçada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada