Basajaun d'Irati (Francesc Blasco)

—Què maco això d’explicar històries, quan es fa de nit i la gent es reuneix a la vora de la llar de foc —diu la meva filla petita Laura—, qui en sap alguna altra de bona? —continua dient.

—Vaig a explicar una història que fins ara no havia explicat mai a ningú —dic jo en un to de veu força baixet—. Algú hauria d’anar a tancar la porta per si de cas... —afegeixo per donar ambient.

            La Maria i la Júlia, que ja comencen a tenir pessigolles al clatell i a l’esquena, van molt juntes, com a bones germanes, a tancar la porta. Tornen més corrents que caminant, tot fent grinyolar el terra de fusta d’aquest petit refugi lliure, que hi ha al segon llac dels Besiberris, on hem decidit passar la nit  les dues famílies.

—Com us deia, i com potser recordaràs –dic tot mirant al meu amic Eugeni—, anys enrere vaig decidir donar una volta, tot sol, pels boscos d’Irati, a Navarra. Jo era molt jove i estava en aquella època en que busques qui ets i com ets. La primera nit, després d’anar hores i hores mig perdut per aquells immensos boscos d’avets i faigs on gairebé no es veu ni el cel, vaig arribar a un refugi semblant a aquest que estem ara i vaig decidir quedar-m’hi a passar la nit. El refugi era gran però molt senzill: la porta d’entrada donava accés a una sala rectangular d’uns 30 o 40 metres de llarg per 6 o 7 d’ample. A la paret del fons hi havia una elevació feta d’obra on hi havia una vintena de matalassos vells i no gaire nets i al davant unes taules metàl·liques plenes d’ampolles amb espelmes mig gastades.

                »Era al mes de octubre i un dia entre setmana, per tant era normal no haver vist ningú en tot el dia i molt menys al refugi. Estava cansat de tant caminar i es feia fosc. El refugi va agafar un color una mica fantasmagòric i un parell de cops vaig girar-me a mirar al meu darrere. Després de menjar la resta d’entrepà del migdia i unes avellanes i de buidar la motxilla sense gaire ordre, em vaig ficar al sac en un dels racons on hi havia un matalàs prou net.

                »Cap a les dues del matí un fort soroll de vidres em despertà. Mil pensaments em passen pel cap: és estrany que algú arribi a aquestes hores, un ratolí que fes caure les ampolles no hauria fet tant de soroll, ha de ser alguna cosa més gran...La por comença a apoderar-se del meu cap, el cos es va tensant i la respiració i les pulsacions s’acceleren. Mig adormit, amb els nervis i a les fosques no sóc capaç de res, molt menys de trobar la llanterna. Finalment, després d’uns segons que semblen hores, aconsegueixo enfocar al racó on crec haver sentit el soroll.

                »Un crit salvatge i esgarrifós surt del fons del meu coll: un ésser d’uns dos metres d’alt, pelut com un ós, amb un cos immens i un cap enorme em mira amb uns grans ulls verds, oberts com a plats. Entre l’ensurt i el crit em cau la llanterna i mentre la busco se sent un gran terrabastall de vidres i de les taules metàl·liques. Tremolant, mentre penso en els pitjors auguris, aconsegueixo trobar el llum. Torno a mirar i veig l’ésser que està  estès a terra gemegant. Sembla que també s’ha espantat, i enlluernat ha xocat amb les taules i s’ha donat un bon cop. En sentir-se novament amenaçat, s’aixeca com pot  i marxa ensopegant i udolant com un llop.

                »Instintivament vaig saltar al terra com una molla, tot tancant la porta d’una revolada i com podeu imaginar ja no vaig poder dormir en tota la nit. L’endemà, amb els primers rajos de sol vaig marxar corrents sense parar fins el poble.

                »Al bar del poble, després de molta estona pensant que em prendrien per boig, finalment em vaig decidir a explicar  la meva aventura. Els parroquians es van anar acostant  i  en veu baixa es deien els uns als altres: Basajaun, Basajaun, ... Finalment un home vell i arrugat m’explicà que havia vist al senyor del bosc o senyor salvatge,  el Basajaun, que diu la llegenda que volta pels boscos del país basc des de fa molts anys.

—Tot això és veritat? —pregunta l’Hel·lena, amb la veu continguda, mentre respira profundament.

         En aquests moments les quatre nenes, les mares i el meu amic ja estan molt més junts que al principi,  agafats de les mans i una mica encongits. De sobte faig un crit i tots es posen a cridar i abraçar-se...