Tan sols una llegenda (Pilar Zabala)

Es comenta que en un temps passat, i en un indret incert de l’Aitxuri, la muntanya més alta del país basc, va existir una gran diversitat d’éssers força estranys, que vivien amagats en obscurs amagatalls, ben protegits per espessos i espinosos boscos.

Entre tots aquelles éssers, alguns d’ells veritablement lletjos i fins i tot monstruosos, hi havia una criatura de dolça aparença i rostre bellíssim que cada dia, just a mitja nit, es dirigia vers una font propera per emmirallar-se en les seves cristal·lines aigües i pentinar-se els abundosos i llargs cabells daurats.

La nostra protagonista pertanyia a l’estirp de les Làmies i, igual que totes elles, lluïa un cos vincladís i esvelt com un jonc. Es pot dir que hauria passat ben bé per una fada si els seus peus deformats, semblants als d’un ànec, no delatessin la seva veritable condició.

El cas és que no entrava en els plans d’aquella Làmia passar la resta dels seus dies a l’ombra de la nit. Ella desitjava contemplar els boscos i els rius amb la plena lluïssor del sol, sense haver de patir constantment la por a ser condemnada si la sorprenien les primeres llums de l’alba.

Així pensant, un dia va decidir apropar-se a la cova de l’Herensugue, una mena de serp gegantina i llepissosa que custodiava un cobejable beuratge que li havia confiat la Deessa Mare. Tenia clar que si aconseguia tastar, ni que fos una mica, d’aquella poció, li desapareixerien per sempre aquells horribles peus d’ànec i aconseguiria ser i viure com la resta dels humans.

La Làmia va esperar fins que, poc abans que es mostrés la matinada, l’Herensugue s’adormís. I llavors, amb molt de compte, es va endinsar ràpidament en les profunditats de la cova. Ja es disposava a apoderar-se de l’herbatge i apropar-se’l als llavis quan, per desgràcia seva, el primer raig de llum la va sorprendre de resquilló, prenent-li la voluntat i la força, i a partir d’aquell moment la Làmia ja no es va poder escapar de la dominació de l’Herensugue, que sempre més la va obligar a acompanyar-lo en les sovintejades incursions que feia als llogarrets de fora el bosc, on es dedicava a espantar a la pobre gent que allí hi vivia, i tan li era que fossin els més petits com els més grans.

Es aquesta una curiosa història que molta gent dóna per certa, tan és així que hi ha qui diu que, a dies d’ara, ha pogut veure a una bella però trista Làmia, que travessava el bosc al costat del malvat Herensugue.