La lletera va
arribar al poble amb la gerra sencera, ai las! Més li hauria valgut que es
trenqués i es quedés sense pollets, sense porc i sense vaca i hagués continuat amb
la seva vida.
En canvi, la desgraciada va arribar
a la lleteria i va vendre la llet a bon preu, però quan es dirigia a la
polleria a comprar els ous que havien d’esdevenir la llavor del seu nou imperi,
una llum la va encegar. Provenia de l’est de la ciutat i era molt intensa. Quan
s’hi acostumà, va llegir en un rètol de neó la següent inscripció: Eurovegas.
Immediatament va quedar com abduïda
per aquella lluïssor i s’hi encaminà sense pausa. Un cop allà, va entrar al
primer edifici que va trobar i va descobrir un món nou per a ella. Un bosc de
màquines escurabutxaques carregades de llum, color i música. Va veure com una
senyora hi posava una moneda, unes fruites començaven a girar i s’aturaven a
l’alçada de tres maduixes situades en línia... acte seguit, la màquina escopia
un bon nombre de monedes pel que semblava una boca oberta.
La ment de la lletera de seguida va
començar a treballar: si per cada moneda que he guanyat amb la llet en trec una
picossada com aquesta, enlloc dels ous per criar pollets podré comprar
directament tres porcs per engreixar i en dos dies ja tindré no una vaca, sinó
un centenar!
Dit i fet, la lletera va deixar
caure una moneda dins la màquina i les fruites van començar a girar. En
aturar-se no hi havia tres maduixes en línia, sinó un plàtan, una llimona i una
taronja... tot i així, l’innocent va aixecar-se la faldilla per recollir les
monedes que havien de sortir de la boca però, per la seva sorpresa, no en va
sortir res de res... Què havia passat? Potser es tracta de que surtin tres
maduixes? Tornaré a provar, segur que ha estat un error de la màquina aquesta.
La lletera va invertir una moneda
darrere l’altra fins que no li’n va quedar ni una. Amb la gerra buida i les
butxaques escurades, va iniciar el camí de retorn a casa, però de sobte, la
imatge del pare irat pel seu mal cap la va atemorir de tal forma que es va
posar a plorar.
Al cap d’una estona, un senyor ben
vestit que passava per allà, va preguntar-li què li passava i ella li ho va
explicar.
—No ploris, noieta, vine amb mi que
aviat ho resoldrem això.
La lletera, atabalada com estava no
va calcular els possibles perills de confiar en desconeguts i aviat es va
trobar en una habitació d’un edifici on hi havien escrit Hotel amb M (devien
haver-se confós) i on l’acompanyaven cinc noietes més com ella. Alguna plorava,
alguna maldava per sortir corrents. Pocs minuts després, una dona molt elegant
va explicar-los què feien allà.
Han passat cinc anys i segueix
treballant per saldar un deute que encara no sap com ha contret. De vegades,
s’atura davant la finestra per contemplar els rètols lluminosos que la van abduir aquell dia i més
enllà de les seves llums observa amb enyorança les muntanyes d’on provenia la
llet que havia munyit aquell matí fatídic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada