dilluns, 18 de novembre de 2013

40 anys després (Francesc Blasco)

(Antecedents: La Dolors i la Maria són germanes i fa 40 anys que no es veuen. La Maria va marxar a Austràlia fa molts anys i la Dolors ha decidit, als 80, que no es vol morir sense tornar a veure la seva germana.)
Good morning —li diu amablement la guapa hostessa que l’està esperant quan baixa de l’avió.
—Bon dia —li respon amb un gran somriure la Dolors, que no sap ni un borrall d’anglès.
La Dolors, amb 80 anys, plena de varius a les cames que gairebé no la deixen caminar i amb un munt de malalties pròpies de l’edat, va sortir ahir de Barcelona tota sola, decidida com és ella, a fer la darrera cosa important a la seva vida. Ha fet dos enllaços d’avió, per fi ha arribat a l’aeroport de Sidney i està a cinc minuts de retrobar-se amb sa germana.
—Crec que hem d’esperar aquí i sortirà per aquella porta automàtica —li diu la Maria al seu fill, que l’ha acompanyada a rebre la Dolors.
Quan la porta s’obra i surt la Dolors, les dues mirades es troben i una emoció immensa inunda tota la sala. L’hostessa que acompanya la Dolors asseguda a la cadira de rodes, ja sap on ha d’anar. No li cal cap indicació, com tota la gent que hi ha a la sala s’ha adonat que passa alguna cosa invisible.
La Dolors i la Maria s’abracen, ploren, riuen, es fan petons, es tornen a abraçar...
—Estàs igual que la darrera vegada que et vaig veure a l’aeroport de Barcelona, quan vaig marxar —diu la Maria que és cinc anys més jove, passats uns minuts de l’emoció inicial.
—Doncs tu molt més guapa, això d’Austràlia t’ha anat molt bé —contesta la Dolors.
—Aquest és el meu fill Marc, que no has pogut conèixer fins ara —diu la Maria tot senyalant un home d’uns 40 anys, alt i fort.
—Hola tieta, quant de temps esperant... —fa el Marc tot donant-li un petó
—Si hagués sabut que aquí hi havia nois tan guapos potser hauria vingut abans —diu la Dolors, amb cara de “pilla”.
—Veig que en això tampoc has canviat. Has de saber que la teva tia era la noia més lligona de tot Barcelona —diu la Maria tot mirant al Marc.
—Sí, sí, jo era la més lligona, però ella era la més guapa i me’ls prenia tots —respon la Dolors—. Sort que va venir a Austràlia i vaig poder fer alguna cosa...
—Apa, prou de xerrameca, marxem cap a casa que deus d’estar molt cansada i has d’estar en forma per la marató de conversa que ens espera. Ens hem d’explicar 40 anys! —diu la Maria mentre empeny la cadira cap el pàrquing.
—És veritat, estic tant emocionada que m’havia oblidat del mal que em fa tot. Necessito dormir com a mínim 10 hores per veure si trobo algun Australià que m’agradi —diu la Dolors fent brillar els ulls com només ella sap fer...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada