—Nena meva, com és
això que em dius? Que el fill de la nostra deessa, la Mari, i del déu
Maju-Sugar s’ha enamorat de tu? El prodigiós Urtzi? Com és possible?
—Si,
mare, jo tampoc no ho comprenc, però és així. Jo anava caminant amb les
cabretes cap a casa, perquè s’acostava una tempesta i vaig traspassar el bosc
com a millor atall. La boira ja avançava i les feia anar de pressa, les
bestioles. De sobte, d’entre la boirina que començava a cobrir les copes dels
arbres tan alts i majestuosos, amb els seus troncs formidables i les branques
carregades de fulles verdes i tendres, sorolloses pel fort vent que s’aixecava
i per les veus de tantes aus com hi anaven a refugiar-se, va sorgir la figura d’un
home jove, alt, potent, amb uns ulls que brillaven al clarobscur com les
maragdes. La seva veu, baronívola però dolça, va pronunciar el meu nom. Mai no
l’havia sentit proferir amb tanta dolcesa… ni als teus llavis, mare, ni als del
pare. Em va dir que feia temps que em seguia perquè l’havien captivat el meu
cos gràcil i els meus ulls tendres, i que es moria d’amor per mi.
—Com
és possible, tenint a l’abast les més precioses Laminaks, amb les seves
cabelleres d’or i les cues d’argent? O l’Amilàmia, la papallona, si la volia? O
les celestes ballarines Eguzki Amandre i Ilargi Amandi?
—No
ho sé, mare, no ho sé, només entenc que, des de llavors, el meu pensament, els
meus raonaments, tot, tot va a l’encontre de la seva figura, de les seves faccions,
del seu esguard…
Mentrestant,
al Mont Anboto, dins les seves cavitats meravelloses, guarnides de pedres
precioses, la deessa Mari parlava amb el seu fill.
—Gentil
Uatzi, com és tangible tot el que em contes? Com és que t’has enamorat d’aquesta
mortal? Per bonica que sigui, hauries de veure en ella, com n’és d’efímera la
seva bonicor, la caduca joventut, l’envelliment que li sobrevindrà més aviat
del que suposes, que et donarà fills semidéus? No serà la manera de perpetuar
la nostra estirp, el nostre immortal llinatge!
—Tot
el que em dius, mare, tot ho he anat reflexionant jo mateix abans de
declarar-li el meu amor i no la he pogut allunyar del meu pensament ni un
instant. Va de debò, mare, aquest encís serà per sempre. Mentre perduri la seva
vida mortal, materialment i després seguirà al llarg de la
meva immortalitat també… No em podré fixar mai més en cap altra bellesa,
en cap altre candor, en cap altra virtut…!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada