dilluns, 18 de novembre de 2013

Retrobats (Núria Soler)

(Antecedents: Havien viscut al mateix barri)

—Ep, que no em coneixes? —diu en Fermí tot tustant l’espatlla de l’Enric que se’l mira estranyat.
—Sí —fa—. Em sembla que et recordo d’alguna cosa però ara no em ve al cap ni d’on ni de què.
—Vaja, si que anem bé. Vam estar molt de temps compartint vestidor i partides de frontó. Que, molt de temps! Molts anys! Érem dels primers que arribàvem perquè no ens prenguessin la pista. Recordo que ens canviàvem a les fosques car el bidell encara no havia arribat. Sí, i gairebé sempre guanyava jo. Ara no diguis...
—Perdona —interromp l’Enric—, em confons amb algú altre perquè jo no he jugat mai a frontó. Tot i això la teva cara em resulta força familiar però no sé...
—Ah, no has jugat a frontó? Jo hauria jurat...doncs, ves, ara sí que...Ja ho tinc! Coincidíem al club de natació els dissabtes al matí. Sí, sí, ha de ser d’allà perquè no sé què ho fa que et recordo despullat. Insisteix en Martí.
—Quina mania! —s’exclama l’Enric—, jo no he anat mai a cap club de natació però la fesomia...potser d’aquella sala de ball que hi havia baixant per...
—Sala de ball? Mai no hi havia posat els peus, jo, en una sala de ball. Les noies, jo, me les lligava marcant múscul! Ara m’has ben destarotat, però segur que ens coneixem, i força —Diu tot fent el gest d’esprémer-se  el cervell.
—Sí, això sí. Ja t’he dit que et recordo però... Caram, ja està! Tu t’estaves molt sovint a la barberia que hi ha, bé, que hi havia a l carrer de l’Art davant... —diu l’Enric.
—Però, amb què em surts, ara! No hi anava mai jo a la barberia, sempre m’he afaitat solet i els cabells me’ls tallava la mare que era perruquera.
—Alça! —s’exclama l’Enric—, ara sí que ja sé qui ets. No em negaràs que la teva mare era la Sra. Teresina, la perruquera del carrer de l’Oblit. Vivíeu en una caseta baixa que tenia un pati al darrere on ens reuníem una colla de xiquets: en Ramonet, del 16, l’Agustí, el fill del sabater, en Cinto, que sempre venia arrossegant la Mariona, la germana petita que no podia quedar-se sola a casa...què se’n deu haver fet de tots ells?
—Caram tu! I tant! M’has fet venir una colla de records... —fa en Martí tot fent el gest d’eixugar-se una llàgrima—, anys feia que no hi pensava...
—Doncs jo visc de tots aquells records, van ser els temps més feliços de la meva vida... tot el que va venir després... val més deixar-ho córrer —L’Enric es passa la mà davant dels ulls com si volgués esborrar...
—Som-hi noi —en Fermí l’abraça—, tot no s’acaba en la infantesa. La vida té de tot, bo i dolent, però sí que és cert que la inconsciència dels nens és irrepetible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada