Retrobament (Pilar Zabala)

—Que sí dona, que sí; no pateixis, que ja agafo el bastó!

Coi de dona, sempre pendent del que faig o no faig, es pensa que ja sóc un vell xaruc... El cas és que em sento força emocionat. Fa uns dies en Martí em va trucar per dir-me que tenia ganes de veure’m, que tornava de l’Argentina, i que avui seria de nou a aquest poble que el va veure marxar fa cinquanta anys, quan, tan ell com jo, en teníem  vint-i- cinc.

Mentre camino cap a la plaça Major, lloc on ens hem de retrobar, no puc deixar de recordar tots els bons moments que vàrem passar junts. Ens vam fer amics ja des de ben petits. Ell era un bon xicot, força decidit i una mica tabalot, ben al contrari que jo, que sempre he estat més aviat calmat i prudent; una combinació que ens va dur a ser molt bons amics  i que es va reafirmar durant la nostra joventut, quan compartíem la mateixa barca per anar a pescar.

Ah! Ja sóc a tocar del banc on solíem esperar-nos. També veig algú que, per l’altra banda, s’hi va acostant amb un ampli somriure.

—Martí, de debò ets tu? Deixa que et faci una abraçada ben forta.

—Sí, Josep, ha passat molt de temps però, ja veus… l’enyorança per aquesta terra, els molts records viscuts i el valor de la nostra amistat, m’han empès a tornar per jeure definitivament aquí. La Paquita, la meva dona, ja fa anys que no hi és i el meu fill, del que em sento molt orgullós, és un home molt sensat i emprenedor que porta la meva empresa millor que jo. 

»Hi ha tantes coses que et vull explicar i tantes d’altres que vull saber… Digues, Josep, què ha estat de la teva vida? Què has fet? Quins canvis hi ha hagut en el poble? A la fi us vàreu casar tu i la Roser, aquella bonica noia que et duia de cap? Encara tens la barca? Perdona Josep, no et deixo temps per contestar, però és que és tanta l’emoció que sento que no em puc contenir.

—Doncs sí, Martí, em vaig casar amb la Roser i sóc molt feliç; tenim una filla i dos fills que ens han donat tres néts preciosos. Amb molt d’esforç vam obrir una botiga de queviures que ens va anar prou bé. Ja hauràs vist que el poble ha crescut pels afores i que hi ha gent nova, però en essència pocs costums han canviat; i sí, encara tinc la barca.

»Te’n recordes que bé ens ho passàvem quan xipollejàvem al riu? I què me´n dius de quan empipàvem les sargantanes, pujàvem als arbres per veure els pollets dins els nius, o jugàvem a córrer per els carrers? Quins bons temps aquells! La joventut d’ara ja no fa aquestes coses, es passen l’estona pitjant botons a uns fotuts aparells o bé mirant la “tele”. De veritat que no ho acabo d’entendre.

—Te n’adones, Josep, que aquest retrobament nostre no ho sembla pas? Hem tornat a agafar amb naturalitat el llarg fil de la nostra amistat allí on va quedar. És com si per nosaltres el temps no hagués passat…