Llegenda del bosc profund (Antònia García)

En Joan era un llenyataire que feia poc que havia arribat al País Basc, encara no en coneixia la gent ni la parla. El van posar a treballar amb en Koldo, un xicot cepat d'una edat semblant a la seva. De bon matí anaven al bosc amb les destrals i tallaven arbres que ja tenien marcats. Després els llevaven les branques i els deixaven a punt per a ser transportats amb matxos.

            En Joan no havia estat mai en uns boscos tan frondosos. El torbava aquella verdor exuberant. En Koldo li va dir que aquella terra era el país de tots els verds, que ja s'hi acostumaria. Però no li era tan fàcil. El soroll del vent, els rierols, els crits dels animals del bosc... Tot era diferent.

            Un dia els va agafar una xafegada que els obligà a buscar aixoplug sota una balma. Mentre esperaven que la pluja parés una mica, en Koldo es va abaltir, gairebé a punt d'adormir-se. Aleshores, de cop, en Joan quedà esbalaït. Va veure passar davant seu com una bola de foc, una llum encegadora que es va perdre de seguida entre els arbres. Tot esverat, va espavilar el seu company i li va dir el que acabava de veure. En Koldo el tranquil·litzà: “No és foc, home. Has vist la Mari”. En Joan no en sabia res. El seu company el va posar al corrent: Mari, la Deessa Mare, anava de tant en tant de la seva cova d'Amboto fins a una altra muntanya. Potser al Txindoki o a Gorbea. Tenia moltes coves a les muntanyes. I quan canviava de lloc, duia amb ella el bon temps o, segons com, les tempestes, els trons i llamps. També li va parlar de molts altres éssers, de les Làmies, del Basajaun, senyor salvatge dels boscos que protegia els ramats i les persones però calia no fer-lo enfadar; del Gaueko, déu invisible de la nit... Ell no sabia si creure-s'ho, tot allò. Però en Koldo era fill d'aquelles terres i n'estava tan segur...

            Va decidir no fer-ne gaire cas. Potser en Koldo tenia un excés d'imaginació. Així que una nit va anar al bosc a parar uns ceps per si podia atrapar algun senglar o fins i tot un cérvol. Mentre ho estava fent, va notar en l'aire humit del bosc la presència d'un ésser temible, el Gaueko. Sentí entre la fressa de les fulles unes paraules, com un murmuri fondo: “La nit per als de la nit i el dia per als del dia...” En Joan arrencà a córrer, esperitat, i no va parar fins que arribà a la clariana de l'estela que tenia gravat un signe estrany, un lauburu. En Joan no sabia què significava però va posar-hi la mà a sobre, va pensar que aquell signe el podia protegir. Quan hagué recuperat l'alè i una mica de coratge, va tornar enrere per posar més paranys. Aquell bosc era ple de daines, cabirols i gats salvatges. Amb una mica de sort... Però s'aturà de cop, amb espant: d'entre l'espessor dels faigs va sorgir una figura imponent, gegantina, amb el cos cobert de pèl, els cabells fins als peus i una llarga barba embrollada, que va fer un crit esglaiador i va allargar els braços poderosos amb actitud amenaçadora. Era el Basajaun, que no consentia la caça dels animals per gaudi, sinó únicament si era per aliment. I el llenyataire havia provocat les seves ires. Just a temps abans de l'abraçada mortal va aparèixer una òliba i el Basajaun, en veure-la, es va aturar. En Joan, més mort que viu, aconseguí arribar al poble.

            L'endemà, en anar al bosc amb en Koldo, li explicà tot el que li havia passat. En Koldo se'l va mirar amb angúnia. Li va dir que l'òliba segurament era la Mari, que de vegades es transformava, i que tenia molta por que la Dama d'Amboto volgués castigar-lo d'alguna altra forma.

            I no s'equivocava, no. Quan feia una estona que destralejaven, a en Joan li va agafar un desassossec inexplicable. Va deixar caure la destral i els peus se li començaren a enfonsar en la terra. Malgrat que era de dia, els esgarips repetits de l'òliba es deixaren sentir clarament. En Joan, amb desesperació, va cridar ajuda al seu company mentre el cos li anava creixent, els cabells se li eriçaven i l'essència del bosc profund li entrava per la pell fins a les venes i el moll dels ossos. En Koldo, amb els ulls esbatanats, sense poder fer-hi res, va veure com el seu company, llançant gemecs, es transformava en arbre. Aquest era el càstig de la Mari.

            Aleshores l'òliba es tornà bola de flames i s'allunyà cap a ponent. Uns núvols foscos van cobrir el cel i començà a caure una pluja fina. Tots els colors del verd van senyorejar intensament el bosc i la contrada. En Koldo, astorat, recollí la destral d'en Joan, mirà el faig que moments abans era el seu company i, esmaperdut, va tornar al poble. El bosc tenia una llegenda nova.