dilluns, 25 de novembre de 2013

Correu negre (Antònia García)

Barcelona, 25 de novembre de 2013

Sra. Mort Delagar Cía
Carrer de les Cendres Eternes, s/núm.
1234 MESENLLÀ


Benvolguda senyora,

            Espero que quan rebeu aquesta carta estigueu bé de salut; jo estic encara força passable, amb els inevitables “si no fos”. Ja en tinc noranta-cinc de repicats! Per tant, caldera vella, bony o forat...
            No sé quin dia teniu previst de venir a buscar-me. Us vull dir que no cal que us hi afanyeu perquè penso que pel que fem en aquest món, val més quedar-s'hi, oi? Però com que un moment o altre arribarà que em trobareu al cap de la vostra llista, voldria demanar-vos un favor, si no és molta molèstia. Es tracta del següent: no voldria que us m'emportéssiu a casa vostra, a la ciutat de Mesenllà, fins que hagués aconseguit una VIVÈNCIA que encara em manca. Escric VIVÈNCIA amb majúscules, expressament, perquè és una cosa molt especial.
            Mireu, senyora Mort, com que diuen que si hem tingut un fill, si hem escrit un llibre i si hem plantat un arbre ja ens podem morir, resulta que d'aquestes tres coses, me'n falta una. Sí, sí, ja sé que em direu que m'ho tregui del cap, però és que em faria molta, molta il·lusió anar-me'n d'aquest barri amb totes tres coses acomplertes!
            Vós, senyora Mort, que només tallant un fil doneu la solució definitiva a qualsevol problema i que teniu el gran poder d'igualar tothom quan arriba l'hora, no podríeu igualar-me ―només per un temps curt, és clar―, no podríeu igualar-me, dic, a una d'aquestes jovenetes que veig pel carrer, totes botides i amb cara de pa de ral, que compren   robeta, zing-zings i cotxets a les botigues Jané?
            Ja sé que em direu que a la meva edat..., que qui voldria fer-me el favor (aquesta mena de favor), requisit necessari perquè tot arribés a bon terme..., que a la residència “Les acàcies pansides” on m'estic, la notícia cauria com una bomba... Però tot això no hauria de ser cap obstacle, penso jo. I a més, tant me fa el que digui la gent! Penseu-hi. Per vós seria com bufar i fer ampolles. Només ho heu de voler fer. I a mi, em faríeu la vella més feliç del món! Rumieu-vos-ho, si us plau.
            Resto a l'espera de les vostres notícies, amb el desig que em siguin favorables. I, per endavant, us en dono les gràcies.
            Rebeu la meva consideració més distingida.


Antònia García

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada