En un llogarret de
Gipuzkoa anomenat Oiartzun, hi vivia un noiet anomenat Eneko. L’Eneko era tan
bell, que des del mateix instant de néixer va tenir enamorades a totes les
donzelles del poble... donzelles i no tan donzelles!
L’Eneko, però, no havia mostrat mai
interès per les dones. Fill com era de fuster, s’havia passat mitja vida al
taller del pare i, de tant jugar amb els retalls de fustes que sobraven, va
arribar a convertir-se en un expert fent sonar la txalaparta. Per la Festa Major
d’Oiartzun, l’Eneko sempre oferia un recital al seus veïns i veïnes. Al concert
hi acudien totes les dones del poble i algun home si encara quedava algun forat
lliure a la Kultur Etxea. Els sons de la txalaparta eren acompanyats amb
profunds sospirs del públic assistent: ara un ai aquí, ara un ai allà...
cadascun de diferent llargària però tots de durada superior a dos segons.
Durant els concerts, l’Eneko estava tan concentrat en l’actuació que ni se
n’adonava que hi havia públic escoltant-lo i tremolant de goig per ell. Durant
la resta de l’any, esquivava àgilment les lloances de les seves veïnes i els
apropaments insolents cap a ell.
Un dia, que havia sortit a buscar
fusta al bosc per trobar nous sons per a la seva txalaparta, l’Eneko va
ensopegar amb una Làmia. N’havia sentit a parlar, però creia que es tractava
només de llegendes. En canvi, aquell matí la va veure. La Làmia seia al marge d’un estanyol amb les
cames dins l’aigua completament nua mentre es pentinava la seva llarga
cabellera amb una pinta d’or. Va saber que era una làmia perquè amb el seu dolç
xipolleig deixava veure fora de l’aigua en algunes ocasions els seus peuets
minúsculs en forma de pota d’ànec.
L’Eneko va quedar encisat,
embruixat, eixut de voluntat pròpia amb aquella visió i sense saber com ho
havia fet ni per on havia passat, va descendir fins a l’estanyol i es va situar
a tocar d’ella. Tot seguit, sense emetre cap paraula, la va besar als llavis
amb tota la tendresa que havia acumulat al llarg dels anys i que encara no havia
gosat oferir a ningú. La Làmia va quedar tan parada pel comportament d’aquell
humà com desconcertada per l’extremada bellesa del noi que l’acabava de besar.
Es van estimar sense descans durant
una setmana seguida i passat aquest temps, l’Eneko es va decidir a passar per
casa per, si més no, dir-los que estava bé. La seva família estava molt
preocupada i van estar molt contents de veure’l. Ell els va explicar el que
l’hi havia passat i tot va quedar resolt. Però la història de la Làmia es va
estendre com la flama en un polvorí i les dones del poble van decidir que
aquella donota no tenia cap dret a prendre’ls el seu Eneko.
Enfurismades i armades van sortir al
bosc a caçar la Làmia i res no va poder evitar que així ho fessin. La pobra
Làmia va morir pels múltiples cops que va rebre d’aquell eixam de dones
rabiüdes i Eneko morí de tristesa poques hores després. La Deessa Mari,
enfurismada com poques vegades ho havia estat, va sortir de la seva cova per
castigar totes les dones d’Oiartzun. Ho va fer privant-les de l’amor vertader
per la resta de les seves vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada