Els colors de la tardor (Montserrat Fortuny)

A l'hivern domina el color blanc si hi ha neu, o el gris o el verd fosc. A la primavera, quin desfici...! Tota mena de verds, els arbres: del verd més clar al més fosc, passant pel verd-gris de les oliveres. I tots els colors de l’iris en les flors. A l’estiu, el verd madur i l’or de les espigues, color de pedres precioses la raïmada.

    I a la tardor? Mai no veurem tants colors diversos en els arbres. Les flors de l’estiu els han deixat pas, perquè aquests colors no els trobarem en cap altra estació de l’any.

    Qui ha vist la fageda d’en Jordà a la primavera i la veu a la tardor, notarà la gran diferència dels colors. Tot el que era verd preciós, il·luminat pel sol, es torna groc, com si fos d’or.

    La fageda és entre el volcà Croscat i el de Santa Margarida, amb la vall del Corb a ponent, el pla d’Olot al nord i les serralades Marboleny i Rocaledro al sud.

    Hi ha faigs i corriols, tossols de pedra volcànica, masies encara vives...

  Les fulles dels arbres contenen clorofil·la, que és verda, pigment que capta la llum i fa la fabricació de la glucosa.

    Els colors carabasses i grisos surten quan desapareix la clorofil·la de les fulles.

   Diuen les llegendes dels indis de l’est d’Amèrica del Nord que, a la tardor, els caçadors celestials maten el gran ós i la seva sang cau de gota en gota damunt la terra i tenyeix de vermell les fulles dels arbres i quan cuinen la carn de la bèstia, l’olla vessa i el brou cau sobre les fulles, fent sortir el color groc. Quines llegendes més boniques...!

    No fa gaires anys, vàrem fer un exercici on també parlàvem dels colors de la tardor, tots ells en poesia i van quedar molt bé, molt millor que aquestes línies meves. Per exemple:

                                                     Els arbres embolcalla

                                                     el groc diví,

                                                     el carabassa rogenc,

                                                     el dens vermell,

                                                     el grana i el castany

                                                     i, avinagrat, l’ocre tan fi...

Desfilada de models (Antònia García)

Tot és a punt per a la desfilada de models. La inauguració serà aquest vespre, a les nou hores, al saló gran de l'hotel Cèntric Via. Hi participaran les més prestigioses modistes i cases de modes. Es presentaran noves col·leccions per a aquesta tardor. S'hi espera una gran afluència de gent.

    Al punt de les nou es presenta a la passarel·la la directora de la desfilada acompanyada del famós modista senyor Òscar Bentallat i d'una jove encara poc coneguda en el món de la moda, la senyora Sandra Teixidor. Després de saludar i donar la benvinguda a la distingida concurrència, comença la desfilada.

    De primer surten les models de la modista Teixidor, lluint algunes creacions presentades a la desfilada de París, per començar a connectar amb els clients i possibles compradors. Els fotògrafs van fent la seva feina. La directora explica les característiques dels vestits:

    –Vestit de fantasia, de color verd maragda, realitzat amb teixit elàstic, amb màniga curta i faldilla per sobre dels genolls, ideal per a lluir-lo en còctels i reunions desenfadades, amb accessoris discrets de pedreria.

    –Jaqueta i pantaló d'esport per a senyor, de color beix, realitzat amb fil de niló, amb rivets marrons resseguint les costures, molt original.

    Els professionals del prêt-a-porter no en fan gaire cas. Estan esperant els models del modista senyor Bentallat.

    Després del tast de les creacions de Sandra Teixidor, comencen a sortir els models tan esperats i  s'organitza un rebombori entre el públic. Són uns nois joves, atlètics, tots ells amb el crani rasurat al zero, amb vestits de diari i vestits elegants per a cerimònies, alternant amb models femenines, molt primes, també amb els cranis rasurats, menys un ble de cabells que els tapa mitja galta i, igual que els homes, lluint vestits de tota mena i per a totes les ocasions. La gent esclata amb crits d'admiració i aplaudiments, mentre els costurers van marcant els models que els han cridat més l'atenció.

    Un cop s'han calmat els ànims, la desfilada continua amb la col·lecció de tardor de la modista Teixidor, amb música minimalista de fons:

    –Vestit de festa, de color de fulles de faig a la tardor, realitzat amb retalls prisats, amb màniga llarga bufada,  el cos cenyit i la faldilla amb un pronunciat caient...

    Es produeix un murmuri de sorpresa i tots els ulls es fixen en el vestit exposat, que resulta una festa per als sentits. I la presentació continua, alternant dones i homes.

    –Vestit de tarda, de color de castanya amb ratlles de color verd i beix...

    –Conjunt per a home, a sobre de jersei de coll alt, de color de falgueres seques...   

    –Vestit de diari per a adolescent, on es combinen els colors ocres, blanquinosos, dels bolets, amb un tros de vermell a la part superior...

    Els assistents queden bocabadats amb les creacions de la jove modista. No saben per què, però aquells vestits evoquen tota l'essència de l'estació de l'any més acolorida, la tardor.

    –Pantaló i jaqueta de llana, de color marronós de fulles d'alzina...

    –Vestit de nit, molt indicat per a grans festes, de color groc de fulles de pollancre...

    –Vestit de color de caqui...

    –Vestit de color d'avellana...

    – Conjunt per a senyora de faldilla i brusa de color de fulla de roure... 

    La presentació s'ha acabat i per posar-hi el punt i final, surten a la passarel·la els i les models, tots vestits amb túniques d'un color vermell tan intens que semblen flamarades i, en un moment impressionant marcat amb un canvi de música, les túniques es desprenen dels cossos i cauen lentament a terra, com si fos el sotabosc d'una fageda, i els homes i dones de la passarel·la queden aparentment nus, vestits només amb unes fines malles de color de pell.

    Tothom es posa dret i grans aplaudiments omplen el saló de l'hotel. Sandra Teixidor, satisfeta de l'èxit, contenta i feliç, surt a saludar. Ara ja la coneixen, ja té els modistes a les seves mans. Ja pot anar pensant en una nova col·lecció. Després de la tardor vindrà l'hivern. El món de la creació no té límits i s'ha de treballar a l'avançada.

Temps de solitud (Antònia García)

Va haver-hi un temps que m'agradava estar amb d'altra gent i compartir activitats i sentiments.

    Però un dia vaig provar d'estar-me sola. Sola amb mi mateixa, escoltant la meva veu interior sense que les veus exteriors em destorbessin. Mirava i considerava el meu entorn com si des d'un punt cèntric veiés la volta de l'horitzó i tot el que hi havia entre ell i els meus ulls. Vaig ser conscient de la meva percepció. I al mateix temps també em vaig preguntar si als altres els passava el mateix.

    Em vaig acostumar a passejar entre la gent, entre els cercles de la gent, observant-la des del meu propi cercle. Però què en treia, d'aquella experiència? Constatar que érem persones solitàries que només per una coincidència, i com un punt en una línia, contactàvem amb la soledat dels altres.

    Però no arribava a estar sola d'una manera absoluta, tret que perdés la consciència o deixés d'existir. La veu silenciosa del meu pensament no parava de parlar amb mi, com aquell qui llegeix per a ell mateix, sense pronunciar paraules, però que no pot prescindir d'aquesta veu del fons del seu cervell, sigui amb el record de la pròpia veu o amb el de la veu d'algú altre.

    El cervell sempre està treballant. És una qüestió psíquica. Si caminem pel carrer, sols, la veu del pensament ens fa companyia, ens informa del que veiem o ens evoca coses passades o imaginades. Si estem al costat del mar, el pensament ens diu que aquell espectacle és meravellós. Si caminem per un senderol, el pensament ens diu que l'aire, els arbres, la muntanya, són imatges plaents. És difícil deixar la ment en blanc i entotsolar-se, tret que no fóssim com aquestes persones que saben desfer-se del seu jo, que coneixen tècniques per no pensar, com els que fan ioga, com els dervitxos, com els qui leviten, segons diuen els entesos.

    Quan em vaig convèncer de la meva impossibilitat per arribar a la solitud completa que havia estat buscant, vaig fer un gir total. Vaig prescindir d'aquelles pretensions filosòfiques. Per altra banda, com que la mena de solitud parcial que havia aconseguit no m'aportava els beneficis que jo esperava, vaig tornar als inicis: em vaig acostar a la gent. Oh, quina meravella! Els amics em van acollir de bon grat. Havien atribuït el distanciament a la timidesa. I la família va pensar que progressava cap a una maduració de caràcter, molt favorable.

    Des de llavors he fomentat les relacions d'afecte i d'amistat. M'he tornat extravertida. Obro el pensament i enraono amb les persones, els explico les meves coses i escolto el que em volen explicar elles. I quan estic sola, ho estic només físicament. Tinc tothom qui estimo en el meu cor, sento com em parlen i com m'abracen i ni tan sols no em cal veure'ls per experimentar la calidesa de la seva estimació. Encara que estigui sola, mai més sentiré solitud.

La paret (Antònia García)

Des del meu lloc veig una paret. Sé que m'amaga un paisatge. Voldria enderrocar-la, sortir a l'altre costat, mirar al meu voltant i omplir-me les ninetes d'aquesta terra plana, tacada només per algun arbre no gaire alt. Taca verda sobre el color del rostoll. Ombra que s'allarga a mesura que el sol baixa.

    Voldria aterrar aquesta paret que em separa del vent, dels insectes brunzidors, dels ocells... Paret de pedra seca, feta de silencis no volguts, que fan encaixar les pedres per tal que ni una escletxa trenqui el meu isolament, tomba sense mort, alè suspès, temps implacable.

    La paret que em cenyeix és un nus que lliga els camps, les cases, les persones. Com a garbes, els sentiments atapeïts s'aguanten els uns amb els altres, esperant que algú els vingui a recollir i se'ls emporti lluny, ben lluny.

    No em puc acostar a la paret. Entre ella i jo hi ha un espai de temps mort, que no s'aprofita. El temps sec, erm, de color de pols, sense pols als canells ni als polsos. Paret que es fa interminable als meus ulls perquè no sé on és la fi.

    I desitjo, (oh, no saps com ho desitjo...!), desitjo unes lleis físiques, un joc de miralls que em facin arribar les imatges de l'altra banda. I que m'hi transportin. Paisatge irreal, dies repetits, horitzons grisos. Paret dura, cantelluda, inhumana. Paret que em tanca un paisatge. Que m'exclou d'un paisatge. Que em fa viure, malviure, dins del pou on tota realitat, tota vivència, només és reflectida.

Una paret tapa el paisatge (Núria Roca)

No pensis tant. Els pensaments són sans si no t'hi encalles. Han de fluir com el descens d'un riu.

    No controlis en excés, deixa que passin les coses no rellevants, i podràs gaudir més.

    No pateixis tant pels altres, potser ells no en sofreixen. L'empoderament és lícit però té uns límits.

    Treu-te la bena dels ulls.

    Mira endavant, busca serenitat i relativitza les teves angoixes, a vegades inútils.

    Ara tens una paret al davant que et tapa la vista i et fa ser infeliç. Salta-la i veuràs el paisatge que se't presenta. Observa el teu entorn, que t'ajudarà a comprendre moltes coses. Les persones importants per a tu. Aprofita'n la companyia, el seu amor, i les estones, per petites que siguin, seran inoblidables.

    Al voltant teu, la natura viva. Mira el cel, blau, clar o amb els núvols que dibuixen diferents formes, com masses de cotó fluix motllejades. I que al capvespre pot agafar molts colors, taronja, vermell, o també negre si hi ha tempesta.

    Les muntanyes de totes formes i alçades, formen fronteres, encerclen camps o dibuixen valls. Els pobles es desdibuixen en les seves vessants o planures.

    Els rierols que baixen tímids lliscant per les valls es transformen en esplèndids rius cabalosos que obren camins fins al mar. Aquests rius poden prendre formes sinuoses o més agressives en salts d'aigua o en torrentades. Alguns acaben en llacs. Gràcies a ells podem saciar-nos la set. També el nostre cos agraeix la seva aigua quan fa calor.

    El sol, el nostre amic antic, deixa caure els seus raigs i expandeix la seva escalfor per sobre el nostre planeta. Hem d'aprofitar al màxim la seva energia. També pot arribar a embadalir la seva sortida o la seva posta davant els nostres ulls i ens pot fer somniar en contes de fades.

    La lluna, que de petits ja ens enamora, a la nit inspira poemes, versos i relats als poetes, escriptors, i desperta inspiració a tothom que la mira.

    Les estrelles com diamants en el cel d'una nit clara, fan somniar al més insensible.

    El vol lliure dels ocells, tan grans com petits, en grup en el cel o saltant d'arbre en arbre, la seva piuladissa et fa sentir viu.

    La pluja que cau en silenci, fa perceptible, en tocar a terra, diferents ritmes i melodies, depenent de amb qui es troba en contacte. Si és una gran tempesta, per si sola ja té la seva pròpia personalitat, i si està acompanyada de llum amb els llampecs i de so amb els trons, fa estremir el més valent. Les olors que expandeix són tantes i tan diferents que són a vegades indesxifrables.

    A la primavera, els camps verds, vestits ara de roselles, ara de flors que ens fan obrir els ulls. La flaire en l'ambient d'herbes aromàtiques ens neteja per dins. El groc de la ginesta perfuma i decora la vora dels camins i carreteres i fa més agradable el camí.

    A la tardor, el colorit que agafa el paisatge amb tots els matisos de verds, marrons, taronges, vermells, grocs, dignes de plasmar en un quadre o una fotografia, ens captiva. Els arbres que canvien el vestit, les seves fulles fan dansa en l'aire i entapissen el terra de catifes toves i fressoses. El vent que a vegades xiuxiueja, sents la remor en l'aire que et desperta sensacions poètiques. També pot ser fort i agressiu, aleshores els arbres i les seves branques belluguen en danses macabres sacsejant tot ésser vivent, l'ambient de moviments conjunts, que amb el seu frenesí dóna un espectre tenebrós.

    L'hivern fa recloure i fa buscar l'escalfor. Els animals, molts hivernen o busquen aixopluc. Les persones també abaixen el ritme, cercant calidesa. Però el canvi de visió a les altes muntanyes i a vegades també als pobles circumdants, que fa que el verd canviï pel blanc de la neu, dóna als teus ulls la impressió d'immensitat i els poblets semblen de postal.

    L'estiu, que com diu la dita “a l'estiu tota cuca viu”, revifa infants, joves i grans, si la calor no és asfixiant. Temps de vacances, de viatges, de platja o muntanya, tot és agradable si et serveix de relax per agafar forces i vitamines per quan torni a venir el temps de la feina, l'escola o altres obligacions. 

    Viu amb intensitat totes aquestes emocions que t'ofereix la vida, la natura, l'amor, l'amistat. Aquest petit relat et servirà potser per reflexionar sobre l'entorn més immediat. Salta la paret que et tapa el paisatge. Som-hi.

Forma de govern: república (Antònia García)

En aquella reunió d'amics va sortir el tema de la política. Com que no hi entenc gaire, de ciències polítiques, per no dir gens, vaig parar atenció a la conversa sense badar boca. Una de les amigues va parlar de la monarquia. Un altre va dir que hi havia diferents formes de govern. La monarquia n'era una, però també hi havia la democràcia, la república... I un tercer se'm va dirigir directament i em va preguntar què em semblava la república com a forma de governar un país. Vaig protestar. Què els podia dir? Ells en  sabien més que jo, d'aquest tema. Però no em van voler acceptar les protestes i em van forçar a respondre la pregunta.

    Amb una certa por de fer el ridícul per la meva ignorància, vaig començar dient que jo relacionava aquesta forma de govern amb el lema prou conegut de la República francesa, “llibertat, igualtat, fraternitat”. Però que, per arribar-hi, va morir molta gent a la guillotina. O sigui que la fraternitat... Sabia, això sí, que en una república la sobirania correspon al poble, i en molts casos el poble tria una assemblea de delegats perquè el representi, és a dir, un parlament. I que també hi ha el cap d'estat, elegit per tot el poble, que és el president o presidenta.

    Els amics em van animar: “Vinga, continua, que vas bé...!” O sigui que, una mica més tranquil·la, vaig dir que una cosa que m'agradava d'una república era que el càrrec de cap d'estat no fos vitalici ni hereditari, com amb la monarquia, sinó que en acabat el temps, quatre, cinc anys o els que fossin, s'havia de triar una altra persona. I que per altres càrrecs importants també era així. I que això estalviava abusos i corrupteles que els càrrecs de llarga durada tenien més possibilitats de cometre.

    Vaig comentar que tot i que m'agradava més que cadascú fes el que cregués més oportú, com diuen els anarquistes, comprenia que era millor que un poble s'organitzés de la manera més justa possible. Ja se sap que la llibertat d'un comença on s'acaba la llibertat de l'altre.

    Aquí vaig tenir unes interrupcions i van començar a parlar tots alhora. Davant del guirigall, una de les amigues es va posar dreta i va reclamar silenci. Quan vaig poder continuar, vaig dir que pensava que un estat s'havia d'organitzar bé per respectar tots els parers, que per poder-se governar amb justícia calia que hi hagués unes normes, unes lleis acceptades per tothom. Vaig explicar que, feia temps, a València, vaig assistir a una sessió del Tribunal de les Aigües, a la porta dels Apòstols de la catedral. Aquella sessió  em va deixar tota admirada. I que pensava que se'n podria treure exemple, adequant-ho a les circumstàncies.

    Noves interrupcions. Algú va dir la paraula “constitució”. Vaig preferir callar una estona i escoltar el que deien els altres. Van dir que, és clar, hi ha d'haver lleis. Es va sentir la frase “feta la llei, feta la trampa”. També van dir: “Qui les dicta, les lleis? D'on treuen els poders per dictar-les?” Al cap d'una mica, vaig tornar a ficar-hi cullerada: vaig dir que veia clar que hi havia d'haver algú que redactés aquestes lleis, uns legisladors. Que hi havia d'haver qui les fes efectives, que les executés. Que hi havia d'haver uns magistrats per fer els judicis i que s'havien d'acceptar les seves decisions, sempre que fossin justes.

    Una altra vegada es va animar la discussió. I vam tornar a donar voltes sobre si una llei és justa o no, sobre si l'havíem d'acatar, etc. I quan l'intercanvi d'opinions anava de baixa, el qui m'havia preguntat al principi em va tornar a dir: “Així, doncs, què més en penses, del sistema de govern en forma de república?” Vaig dir que em semblava el més adequat, sí. Més que no pas una monarquia o una democràcia. Vist com funcionaven els sistemes que fan servir aquest últim qualificatiu, pensava que el nom no fa la cosa, o sigui que no ens podríem refiar de la seva bondat. Així mateix, si hi ha una monarquia en què el rei o reina és sobirà però actua amb justícia i a favor del poble, també estaria bé. Però, vaja, el que trobaria millor és una república com ara el sistema que tenen als Estats Units, que és una federació de repúbliques i que sembla que es respecten les diferències entre elles. I ja que és impossible que tothom estigui d'acord, pensava que un govern en forma de república, que respectés els drets de la gent, la seva llibertat, tant com fos possible, seria la millor forma de conviure tots plegats. I que perquè les coses funcionin, hi ha d'haver algú que dirigeixi i algú que empenyi el carro. I vaig acabar amb una cita de Manuel de Pedrolo que havia llegit feia temps i que  m'havia agradat. Era aquesta: “La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres”.

    Aleshores la conversa va fer un tomb i ens vam posar a parlar d'un altre tema.

República (Montserrat Fortuny)

Fa unes poques setmanes que, per deures, ens van posar escriure sobre la REPÚBLICA.

    Jo no els vaig fer, els deures, no sabia com començar-los. Després d’haver sentit els que van fer els meus companys, ara goso.

    Jo vaig néixer durant la República catalana. Sí, l’any 1932, que només feia un any que la teníem. I ben poc que ens va durar. El 1936, com sap tothom, va començar la Guerra Civil i la vàrem perdre, (la guerra i la República), el 1939.

    De l’últim any, als meus 6 anyets, és de quan més la recordo, perquè de més petita poca cosa m’ha quedat a la meva memòria infantil. Bombardejos: veig el cel vermell, sento detonacions, veig plorar la mare... El pare encara feia bromes perquè jo no tingués por... Que n’era, de valent...!

    En fi, tothom ho sap perquè n’he parlat tantes vegades, és una cosa que no es perd mai de la memòria. El 1938, al maig, jo tenia el tifus, que me’l va encomanar la germana gran de la mare, la tieta Margarita, que anava a ajudar gent de les barraques.

    Mentrestant, al pare el van cridar, als seus 32 anys, a la quinta “dels vells”, en deien, al front de Lleida. Només s’hi va estar quinze dies perquè el van ferir i va estar-se, des del mes de maig, d’hospital en hospital.

    Quan era al de Caldes de Malavella, la mare i jo, convalescent del tifus, amb el cap pelat, vàrem anar a la casa pairal de l’oncle Fortunat, a Vidreres, per poder anar a veure el pare cada dia, caminant tres quilòmetres d’anar i tres de tornar. (Així se’m van fer fortes les cames!)​

    Al final, quan ell era a casa, amb nosaltres, a Vidreres, perquè li havien donat un permís, amb la cama enguixada, van entrar els “nacionals”, la majoria italians, dalt de les seves “tanquetes” i amb les metralladores a les mans. I adeu República i adeu Llibertat i adeu Catalunya...!

    Bé, tot això és el que puc explicar. El que passa ara, tots ho sabem: els presos polítics a la presó. Per 25 anys, 17 anys, 11 anys! I diuen que hi ha democràcia...! Manifestacions, cassolades...? Què hi puc fer, jo...? Si vaig a les manifestacions, al cap de mitja hora se’m doblegaran les cames i encara donaré feina..., perquè ja sóc gran...!

    Quan hi penso només SENTO SOLITUD...!

La guardiana de les olors (Antònia García)

Sóc la guardiana de les olors. Les tinc aquí classificades, etiquetades, programades perquè actuïn en el moment oportú i al lloc més indicat. Tinc una gran responsabilitat, no em puc equivocar. En aquest tauler de control s'indiquen les olors que entren i les que surten, les efímeres i les que perduren, les que agraden i les que no agraden... Les que agraden tenen l'etiqueta que diu “aroma” i les que no agraden tenen l'etiqueta que diu “pudor”.

    La meva feina és d'horari continu i no dormo mai. Al matí vigilo que surtin i s'escampin olors com la de la terra mullada per la pluja nocturna o la rosada; les olors de l'herba acabada de dallar, les del rostoll,  de la molsa de la font, de la fullaraca del sotabosc, del farigolar, de les ginesteres, del mar. La poc agradable olor de la ruda, la pudor dels excrements dels animals, la fetor de la carn corrompuda, la fortor de les clavegueres... Aquell tuf, aquella ferum que no se'n va ni amb fum de sabatots, ni amb el sàndal, ni amb l'encens, ni amb el “botafumeiro” que branda per la nau de l'església.

    I qui té més bon olfacte? Animals com els gossos, que tot ho ensumen, per exemple. Quan escampo l'olor que fa la guilla, o el conill, o la perdiu, els gossos la detecten de seguida. Com detecten l’olor corporal dels seus amos.

    Els humans volen fer, com a mínim, olor de net, olor de sabó i de colònia. Deixo anar un munt de fragàncies per a ús exclusiu dels homes. Fragància de romaní, de roses, d'espígol... Ells les barregen i n'obtenen perfums. Els anomenen amb noms molt especials: Maderas de Oriente, Chanel 5, Vetiver, Brummel, l'Air du temps, DeciDelà... Són productes sofisticats i cars, però la base són les olors naturals, barrejades amb petites quantitats de mesc o de greix de balena. El resultat de la barreja és molt apreciat i es considera que fa una flaire d'allò més agradable.

    Tinc classificades moltes olors senzilles, l'olor de nadó, de la roba que s'ha eixugat al sol, de pa acabat de sortir del forn, del foc de llenya o de carbó, l'olor de fum, de socarrim, de resclosit, la pudor de peus, la de suor, l'olor de multitud...

    Ui! Distreta amb totes aquestes explicacions, no m'adonava que s'ha encès l'alarma al tauler de control. S'han esborrat algunes etiquetes... Ui, ui... Ho he d'arreglar de seguida. L'olor de lleixiu, tenia l'etiqueta d'agradar o de no agradar? Veig a la pantalla que per  unes persones és una olor bona, de net, i per a unes altres és ofensiva. I veig que amb l'olor del formatge passa el mateix. El rocafort i el cabrales, com els classifico? I el garum? Aquella salsa feta amb vísceres de peix fermentades, que tant agradava als antics romans i que ara, si l'ensumes, fa un tuf que tomba...

    Classificaré i etiquetaré aquestes olors ambigües o polivalents amb una marca especial, perquè cadascú sàpiga com les ha de considerar. Au, ja està solucionat. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa. Com a guardiana de les olors, he de tenir-ho tot molt ben controlat.

    I perquè us quedi una impressió agradable, us ruixaré a tots amb l'aigua d'olor que es posa a les almorratxes, guarnides amb alfàbrega i cintes de colors. Mmmm...! Quina olor més bona!