Temps de solitud (Antònia García)

Va haver-hi un temps que m'agradava estar amb d'altra gent i compartir activitats i sentiments.

    Però un dia vaig provar d'estar-me sola. Sola amb mi mateixa, escoltant la meva veu interior sense que les veus exteriors em destorbessin. Mirava i considerava el meu entorn com si des d'un punt cèntric veiés la volta de l'horitzó i tot el que hi havia entre ell i els meus ulls. Vaig ser conscient de la meva percepció. I al mateix temps també em vaig preguntar si als altres els passava el mateix.

    Em vaig acostumar a passejar entre la gent, entre els cercles de la gent, observant-la des del meu propi cercle. Però què en treia, d'aquella experiència? Constatar que érem persones solitàries que només per una coincidència, i com un punt en una línia, contactàvem amb la soledat dels altres.

    Però no arribava a estar sola d'una manera absoluta, tret que perdés la consciència o deixés d'existir. La veu silenciosa del meu pensament no parava de parlar amb mi, com aquell qui llegeix per a ell mateix, sense pronunciar paraules, però que no pot prescindir d'aquesta veu del fons del seu cervell, sigui amb el record de la pròpia veu o amb el de la veu d'algú altre.

    El cervell sempre està treballant. És una qüestió psíquica. Si caminem pel carrer, sols, la veu del pensament ens fa companyia, ens informa del que veiem o ens evoca coses passades o imaginades. Si estem al costat del mar, el pensament ens diu que aquell espectacle és meravellós. Si caminem per un senderol, el pensament ens diu que l'aire, els arbres, la muntanya, són imatges plaents. És difícil deixar la ment en blanc i entotsolar-se, tret que no fóssim com aquestes persones que saben desfer-se del seu jo, que coneixen tècniques per no pensar, com els que fan ioga, com els dervitxos, com els qui leviten, segons diuen els entesos.

    Quan em vaig convèncer de la meva impossibilitat per arribar a la solitud completa que havia estat buscant, vaig fer un gir total. Vaig prescindir d'aquelles pretensions filosòfiques. Per altra banda, com que la mena de solitud parcial que havia aconseguit no m'aportava els beneficis que jo esperava, vaig tornar als inicis: em vaig acostar a la gent. Oh, quina meravella! Els amics em van acollir de bon grat. Havien atribuït el distanciament a la timidesa. I la família va pensar que progressava cap a una maduració de caràcter, molt favorable.

    Des de llavors he fomentat les relacions d'afecte i d'amistat. M'he tornat extravertida. Obro el pensament i enraono amb les persones, els explico les meves coses i escolto el que em volen explicar elles. I quan estic sola, ho estic només físicament. Tinc tothom qui estimo en el meu cor, sento com em parlen i com m'abracen i ni tan sols no em cal veure'ls per experimentar la calidesa de la seva estimació. Encara que estigui sola, mai més sentiré solitud.