Forma de govern: república (Antònia García)

En aquella reunió d'amics va sortir el tema de la política. Com que no hi entenc gaire, de ciències polítiques, per no dir gens, vaig parar atenció a la conversa sense badar boca. Una de les amigues va parlar de la monarquia. Un altre va dir que hi havia diferents formes de govern. La monarquia n'era una, però també hi havia la democràcia, la república... I un tercer se'm va dirigir directament i em va preguntar què em semblava la república com a forma de governar un país. Vaig protestar. Què els podia dir? Ells en  sabien més que jo, d'aquest tema. Però no em van voler acceptar les protestes i em van forçar a respondre la pregunta.

    Amb una certa por de fer el ridícul per la meva ignorància, vaig començar dient que jo relacionava aquesta forma de govern amb el lema prou conegut de la República francesa, “llibertat, igualtat, fraternitat”. Però que, per arribar-hi, va morir molta gent a la guillotina. O sigui que la fraternitat... Sabia, això sí, que en una república la sobirania correspon al poble, i en molts casos el poble tria una assemblea de delegats perquè el representi, és a dir, un parlament. I que també hi ha el cap d'estat, elegit per tot el poble, que és el president o presidenta.

    Els amics em van animar: “Vinga, continua, que vas bé...!” O sigui que, una mica més tranquil·la, vaig dir que una cosa que m'agradava d'una república era que el càrrec de cap d'estat no fos vitalici ni hereditari, com amb la monarquia, sinó que en acabat el temps, quatre, cinc anys o els que fossin, s'havia de triar una altra persona. I que per altres càrrecs importants també era així. I que això estalviava abusos i corrupteles que els càrrecs de llarga durada tenien més possibilitats de cometre.

    Vaig comentar que tot i que m'agradava més que cadascú fes el que cregués més oportú, com diuen els anarquistes, comprenia que era millor que un poble s'organitzés de la manera més justa possible. Ja se sap que la llibertat d'un comença on s'acaba la llibertat de l'altre.

    Aquí vaig tenir unes interrupcions i van començar a parlar tots alhora. Davant del guirigall, una de les amigues es va posar dreta i va reclamar silenci. Quan vaig poder continuar, vaig dir que pensava que un estat s'havia d'organitzar bé per respectar tots els parers, que per poder-se governar amb justícia calia que hi hagués unes normes, unes lleis acceptades per tothom. Vaig explicar que, feia temps, a València, vaig assistir a una sessió del Tribunal de les Aigües, a la porta dels Apòstols de la catedral. Aquella sessió  em va deixar tota admirada. I que pensava que se'n podria treure exemple, adequant-ho a les circumstàncies.

    Noves interrupcions. Algú va dir la paraula “constitució”. Vaig preferir callar una estona i escoltar el que deien els altres. Van dir que, és clar, hi ha d'haver lleis. Es va sentir la frase “feta la llei, feta la trampa”. També van dir: “Qui les dicta, les lleis? D'on treuen els poders per dictar-les?” Al cap d'una mica, vaig tornar a ficar-hi cullerada: vaig dir que veia clar que hi havia d'haver algú que redactés aquestes lleis, uns legisladors. Que hi havia d'haver qui les fes efectives, que les executés. Que hi havia d'haver uns magistrats per fer els judicis i que s'havien d'acceptar les seves decisions, sempre que fossin justes.

    Una altra vegada es va animar la discussió. I vam tornar a donar voltes sobre si una llei és justa o no, sobre si l'havíem d'acatar, etc. I quan l'intercanvi d'opinions anava de baixa, el qui m'havia preguntat al principi em va tornar a dir: “Així, doncs, què més en penses, del sistema de govern en forma de república?” Vaig dir que em semblava el més adequat, sí. Més que no pas una monarquia o una democràcia. Vist com funcionaven els sistemes que fan servir aquest últim qualificatiu, pensava que el nom no fa la cosa, o sigui que no ens podríem refiar de la seva bondat. Així mateix, si hi ha una monarquia en què el rei o reina és sobirà però actua amb justícia i a favor del poble, també estaria bé. Però, vaja, el que trobaria millor és una república com ara el sistema que tenen als Estats Units, que és una federació de repúbliques i que sembla que es respecten les diferències entre elles. I ja que és impossible que tothom estigui d'acord, pensava que un govern en forma de república, que respectés els drets de la gent, la seva llibertat, tant com fos possible, seria la millor forma de conviure tots plegats. I que perquè les coses funcionin, hi ha d'haver algú que dirigeixi i algú que empenyi el carro. I vaig acabar amb una cita de Manuel de Pedrolo que havia llegit feia temps i que  m'havia agradat. Era aquesta: “La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres”.

    Aleshores la conversa va fer un tomb i ens vam posar a parlar d'un altre tema.