República (Montserrat Fortuny)

Fa unes poques setmanes que, per deures, ens van posar escriure sobre la REPÚBLICA.

    Jo no els vaig fer, els deures, no sabia com començar-los. Després d’haver sentit els que van fer els meus companys, ara goso.

    Jo vaig néixer durant la República catalana. Sí, l’any 1932, que només feia un any que la teníem. I ben poc que ens va durar. El 1936, com sap tothom, va començar la Guerra Civil i la vàrem perdre, (la guerra i la República), el 1939.

    De l’últim any, als meus 6 anyets, és de quan més la recordo, perquè de més petita poca cosa m’ha quedat a la meva memòria infantil. Bombardejos: veig el cel vermell, sento detonacions, veig plorar la mare... El pare encara feia bromes perquè jo no tingués por... Que n’era, de valent...!

    En fi, tothom ho sap perquè n’he parlat tantes vegades, és una cosa que no es perd mai de la memòria. El 1938, al maig, jo tenia el tifus, que me’l va encomanar la germana gran de la mare, la tieta Margarita, que anava a ajudar gent de les barraques.

    Mentrestant, al pare el van cridar, als seus 32 anys, a la quinta “dels vells”, en deien, al front de Lleida. Només s’hi va estar quinze dies perquè el van ferir i va estar-se, des del mes de maig, d’hospital en hospital.

    Quan era al de Caldes de Malavella, la mare i jo, convalescent del tifus, amb el cap pelat, vàrem anar a la casa pairal de l’oncle Fortunat, a Vidreres, per poder anar a veure el pare cada dia, caminant tres quilòmetres d’anar i tres de tornar. (Així se’m van fer fortes les cames!)​

    Al final, quan ell era a casa, amb nosaltres, a Vidreres, perquè li havien donat un permís, amb la cama enguixada, van entrar els “nacionals”, la majoria italians, dalt de les seves “tanquetes” i amb les metralladores a les mans. I adeu República i adeu Llibertat i adeu Catalunya...!

    Bé, tot això és el que puc explicar. El que passa ara, tots ho sabem: els presos polítics a la presó. Per 25 anys, 17 anys, 11 anys! I diuen que hi ha democràcia...! Manifestacions, cassolades...? Què hi puc fer, jo...? Si vaig a les manifestacions, al cap de mitja hora se’m doblegaran les cames i encara donaré feina..., perquè ja sóc gran...!

    Quan hi penso només SENTO SOLITUD...!