A l'hivern domina el color blanc si hi ha neu, o el gris o el verd
fosc. A la primavera, quin desfici...! Tota mena de verds, els arbres: del verd
més clar al més fosc, passant pel verd-gris de les oliveres. I tots els colors
de l’iris en les flors. A l’estiu, el verd madur i l’or de les espigues, color
de pedres precioses la raïmada.
I a la tardor? Mai no veurem
tants colors diversos en els arbres. Les flors de l’estiu els han deixat pas,
perquè aquests colors no els trobarem en cap altra estació de l’any.
Qui ha vist la fageda d’en
Jordà a la primavera i la veu a la tardor, notarà la gran diferència dels
colors. Tot el que era verd preciós, il·luminat pel sol, es torna groc, com si
fos d’or.
La fageda és entre el volcà
Croscat i el de Santa Margarida, amb la vall del Corb a ponent, el pla d’Olot
al nord i les serralades Marboleny i Rocaledro al sud.
Hi ha faigs i corriols,
tossols de pedra volcànica, masies encara vives...
Les fulles dels arbres contenen
clorofil·la, que és verda, pigment que capta la llum i fa la fabricació de la
glucosa.
Els colors carabasses i
grisos surten quan desapareix la clorofil·la de les fulles.
Diuen les llegendes dels indis
de l’est d’Amèrica del Nord que, a la tardor, els caçadors celestials maten el
gran ós i la seva sang cau de gota en gota damunt la terra i tenyeix de vermell
les fulles dels arbres i quan cuinen la carn de la bèstia, l’olla vessa i el
brou cau sobre les fulles, fent sortir el color groc. Quines llegendes més
boniques...!
No fa gaires anys, vàrem fer
un exercici on també parlàvem dels colors de la tardor, tots ells en poesia i
van quedar molt bé, molt millor que aquestes línies meves. Per exemple:
Els arbres embolcalla
el groc diví,
el carabassa rogenc,
el dens
vermell,
el grana i el castany
i, avinagrat, l’ocre tan fi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada