Va deixar enrere la casa, el poble, els amics, els records... (Núria Roca)

Quan un pren una decisió tan dràstica com deixar enrere la casa, el poble, els amics, els familiars i sobretot els records, ha de fer mal al cor durant un temps. Potser si trobes un bon acolliment i és una decisió presa per tu, amb tot el que pot comportar, serà més fàcil de pair.

Trobar una nova feina gratificant que compensi l'allunyament del teu entorn habitual, suposa també tenir enyorança durant un temps. Potser fins i tot afavoreix més recordar fets o circumstàncies viscudes amb més claredat i donar-los més importància.

Altres situacions doloroses que vols que parin de martiritzar-te, és deixar-ho tot, fer un canvi radical, renovar la teva vida. Segur que aquesta decisió costa molt de prendre, però a vegades és la solució per trobar la pau interior.

Canvi total de la vida que tenies fins ara. A vegades la persona segueix ancorada en una vida per ella confortable, rutinària, amb una feina estable que molta gent desitjaria. Cada dia fer el mateix circuit i no trobar al·licient en el teu dia a dia. Sempre el mateix, lluitar per sobreviure amb bones condicions, però no aspirar a provar noves maneres de viure amb més incerteses i novetats inesperades.

És el cas d'un home amb la quarantena feta i solter. De cop i volta es desperta d'aquesta monotonia i pensa que els anys passen i encara no ha trobat el que el faci més feliç.

Té una casa mig abandonada en un poblet petit allunyat de la ciutat. Sempre pensa d'anar-hi, però el problema és que de moment és inhabitable si no es fan grans reformes.

Una nit fa voltes i voltes al llit, la son no arriba. És com si se li hagués encès una bombeta i no el deixés dormir. Pensa, pensa, però té por d'agafar el toro per les banyes.

S'adorm finalment i somnia que està prenent el sol estirat a terra en una gespa verda, mirant els núvols com corren i es transformen. Ha plantat unes tomaqueres. Li han sortit uns tomàquets grossos i formosos. Sent la remor del riu que baixa amb una aigua transparent fent ondulacions quan saltironeja pels pedrots que va trobant. Els ocells fan una piuladissa com si el cridessin per parlar amb ell.

Sona el despertador. Es desperta relaxat, amb el cap clar i, ara sí, agafarà les regnes. Està decidit, abandonarà la vida que duu per una altra de molt diferent. Els estalvis que ha fet durant aquests anys li serviran per reformar la casa del poble.

Es llevarà amb el crit del gall, farà la migdiada i es retirarà quan vespregi per anar-se'n a dormir aviat com les gallines. Plantarà a l'hort. Tindrà gallines. I potser li sortirà la vena de pintar quadres al natural. Té una maleta amb olis potser ja secs i un cavallet de fusta per posar-hi la tela. Tot això ho renovarà i, gaudint del paisatge, plasmarà el que veu en els seus primers quadres.

Viurà senzillament, petites feines que podrà fer amb teletreball, serà suficient per mantenir-se, per anar tirant.

Vendre el pis que actualment habita? Oh, no, per si de cas. Acomiadar-se dels amics i familiars després de tants anys... Deixar el barri i les botigues on compra... Tot això li suposa un estrès. Però està ben decidit, tirarà endavant. Té una il·lusió que mai no havia sentit. Vol fer-ho ràpid, per no repensar-s'hi.

Demà és dissabte, té dos dies per anar al poble, parlar amb els veïns de les masies properes. Cercarà un constructor per fer les pertinents reformes. Vol una casa pràctica, sense luxes, senzilla però confortable per al fred de l'hivern i la calor de l'estiu. Sort que la casa és antiga amb unes parets de pedra mot gruixudes que l'aïllen força de la temperatura exterior. Potser amb el temps hi farà una piscina i tot.

Que content que està. No pensa amb la seguretat i l'estabilitat que té. Ara sí que no s'avorrirà. Quin canvi més fort! es diu a ell mateix, i sóc capaç de complir-lo.

Esperem que li vagi bé. Amb voluntat i ganes no s'acaben les forces. Ara, el canvi és radical. D'al·licients ara sí que en tindrà.

I no es va girar (Eduard Alonso)

Feia temps que ho volia fer. Cada nit l'insomni s'apoderava d'ell i de la seva nit. Després de cada nit, després de cada insomni , es prometia  a ell mateix que ho faria... I així, passaven els dies, les nits i els insomnis. Els diàlegs interiors transformats en cercles viciosos cridaven el mateix text:

“Què esperes per fer-ho?”

“Te n'aniràs a l'altre barri, sense haver-ho fet. Sempre dins la presó de la casa, el poble i els records.”

“Sempre dins la presó de la casa, del poble i dels records per allò que vas fer”.

Faltaven pocs dies perquè arribés el primer aniversari de l'accident, i amb ell la mort del seu millor amic i la vilesa. No pot suportar el dolor ni el sentir-se culpable.

El cotxe, conduït  pel seu amic, va sortir de la carretera i es va estavellar contra un pi enorme.

Ell va poder obrir una de les portes del cotxe i va sortir. Sense mirar el seu amic. Va arrencar a córrer sense ajudar el seu millor amic. Al cap d'uns cent metres, una veu interior va dir-li:

“Què fas, malparit. Torna immediatament al lloc de l'accident i ajuda el teu amic que està inconscient i necessita la teva ajuda”. Havent tornat al cotxe, va trucar al servei d'emergències que va enviar una ambulància i personal mèdic.

Pocs dies després, en Pep va morir. Ara, a pocs dies de l'aniversari, comprèn que acabarà boig si no se'n va del poble. No obstant això, se sap feble. Sap que, lluny, ho oblidarà tot i per sempre.

L'endemà, va deixar enrere la casa, el poble i els records...I no es va girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la seva vida fins a aquell dia.

Ho va deixar tot enrere (Antònia García)

Ja no ho podia aguantar més. Cada vegada que mirava un moble, un objecte, unes cortines, sentia una fiblada a dins. En aquella casa, tot li recordava en Carles, el seu amor, el primer i únic amor que havia tingut. Tot li feia pensar en el Carles... i en la Llúcia, la seva millor amiga i confident. I si sortia al carrer per esbargir-se, cada persona amb qui es trobava duia escrita a la seva mirada tota aquella història.

Ella, la Caterina, havia nascut en aquell poble petit on tothom es coneixia. Qualsevol cosa que passés, corria com la pólvora i tot el poble ho sabia de seguida. En aquella època, aquesta característica, comuna a la major part de poblets, tenia els seus avantatges i els seus inconvenients. Els pobletans eren com una gran família. Es podien ajudar, si convenia, però també, de vegades, es podien perjudicar. Els amors, els odis, les enveges, els afectes, les mesquineses... Tot plegat formava una barreja i això era la vida del poble.

La Caterina i en Carles, des de l'adolescència que festejaven. Els pares d'ella no ho havien vist de  bons ulls. Primer, perquè tots dos eren molt joves. Després, perquè la família del noi era de classe treballadora i ells esperaven que la filla trobés un bon partit, no un pelacanyes com aquell. O sigui que els dos joves van haver de lluitar pel seu amor i, malgrat l'oposició de la família, es van prometre i van començar a fer plans per al seu futur.

I ara, a la noia se li feien insuportables les recriminacions dels pares. Aquells “ja t'ho deia, jo...” que se sentia a dir contínuament. I “si m'haguessis fet cas...”, i tants i tants retrets. Cada un d'aquells comentaris li feia venir les llàgrimes als ulls.

Però encara era pitjor el que trobava fora de casa. El banc de la plaça de l'església, el “seu” banc... El carrer Major, el forn, la baixada de la Font Gran... I en Carles i la Llúcia. La Llúcia! Tan amigues com eren. Com podia ser que l'haguessin traït d'aquella manera? Li ho van dir i, de primer, no s'ho podia creure. No s'ho volia creure. Les veus insidioses eren una teranyina que l'anava embolcallant. I el to de les veus, hipòcrita, malèvol, com un ganivet enverinat.

No s'ho va poder creure fins que no ho va sentir dels seus llavis. La Caterina li va clavar una mirada com un ferro roent. Les mans li tremolaven. Se li havia fet un nus a la gola que no la deixava respirar, que no la deixava parlar. Ell va abaixar el cap, no va gosar mirar-la als ulls. “Però, com heu pogut...”. “Com pot ser que no me'n diguéssiu res...”

Tot el poble ho sabia. I ella no va saber veure els somriures maliciosos dels uns, que havia considerat amics. No va saber interpretar l'estranyesa i el greu que s'havia reflectit a la cara dels altres, que sí que eren amics però que no havien gosat explicar-li res.

I ara ja no ho podia suportar més. Va prendre una determinació. Se n'aniria a casa de la tieta Mercè fins que trobés una feina i un lloc per viure. Ho va dir als pares. Els va fer una recomanació: que ni en Carles ni la Llúcia, ni l'altre gent del poble, sabessin on havia anat.

Uns dies més tard va fer la maleta i se'n va anar cap a l'estació del tren. Va deixar enrere la casa, el poble, els records... I no es va girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la seva vida fins a aquell dia.

Ludovico – Pío (Núria Roca)

Dedicat a les meves netes Marta i Aina pel seu aniversari

 

 LUDOVICO –Avui, per culpa del canvi d'horari, m'he retardat en el meu cant matiner. Ho sento,  fillets, teniu a punt el menjar que us ha preparat la senyora Pepeta, la pagesa que ens cuida. Afanyeu-vos que encara està calentet, que aquest matí fa fred, sou petitets i heu de créixer. El pinso barrejat amb verdures i patata bullida us atiparà bé per a aquesta jornada. Després podeu picotejar per terra i aprendre a buscar aliment que sempre trobareu. La vostra mare està tornant a covar uns ous i ha d'estar tranquil·la.

PÍO –Pare, ja torna a estar lloca?

LUDOVICO –No et passis, eh!

PÍO –És que encara fem pío, pío... que aviat ja tindrem germanets una altra vegada.

LUDOVICO –Menja i calla! La meva feina és fer lloques les gallines, a part de fer un bon dinar per Nadal, la qual cosa m'amoïna enormement.

PÍO –Pío, pío... Jo també seré gall i faré feliços els humans per les festes?

LUDOVICO –Quin remei, no crec que te n'escapis, és el nostre servei al món. N'hem d'estar orgullosos. Pensa que nosaltres tenim sort de viure en aquesta masia, campem al nostre aire i ens donen un bon menjar. Altres viuen en grans granges, ben amuntegadets i amb molta ferum pels excrements que han de trepitjar dins de les gàbies.

PÍO –Potser no seré gall com tu, amb aquesta diversitat de colors, brillants, amb moltes coloraines a les plomes, amb el pas elegant i ben tibat al caminar, que fa tremolar totes les gallines.

LUDOVICO –No et preocupis, fill, que ara tens el cos recobert d'un plomissall molt fi i groguenc, però a mesura que creixis t'aniran sortint les plomes boniques que tant desitges.

PÍO –Sempre faré pío, pío, pío...?

LUDOVICO –Quan siguis més gran la veu et canviarà i cantaràs amb una veu potent que es projectarà lluny perquè els humans que encara dormin es despertin i diguin: ja clareja, el gall ja ha cantat. A pagès, el cant del gall els serveix de despertador. Saben que es fa de dia i és hora de començar a llevar-se per anar a treballar al camp o a la cort. Això sí, has de tenir en compte de no fer soroll a l'hora de la migdiada, que reposen, fan un cop de cap al coixí, en una cadira o sobre l'herba. Al vespre es retiren també aviat. Diuen que se'n van a dormir com les gallines.

PIO –Pío, pío, pío, pío...

LUDOVICO –Au, escampa la boira, no facis més preguntes i vés a buscar cucs, que t'agraden força. Jo vaig per feina...

Al galliner se sent cloc, cloc, cloc...

Lluís I anomenat el Pietós havia nascut l’any 778 a Garona, que formava part de l’estat carolingi d’Aquitània, fill de l’emperador Carlemany. Tot i que no ocupava el primer lloc en la línia successòria, les conteses i conflictes el convertiren en el relleu del seu pare.

En una campanya militar per recuperar un territori fronterer situat entre el Ter i el Llobregat, va aconseguir entrar a la ciutat de Barcelona. Una Barcelona que, encara que dominada pels àrabs, era governada pels patricis urbans descendents dels romans visigots que no s’havien exiliat durant l’ocupació àrab.

Lluís va negociar amb les elits, fins i tot amb les de la comunitat jueva de Barcelona. Aquest acord va quedar reflectit en el nomenament del primer comte que va recaure en la figura de Berà o Bernat, cosí segon de Lluís el Pietós, però a la vegada descendent de les oligarquies tarraconenses.

L’any 840 moria a Ingelheim, on actualment està situat un Land alemany, Lluís I rei dels francs i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, que també va ser fundador del comtat de Barcelona.

Tanmateix, tot i ser fets molt rellevants de la nostra història o de la història d’Europa, no hem d’oblidar, o jo així ho penso, que tot fet històric té la rellevància que vulguem donar-li, ja que com hem pogut veure al llar dels segles, tot o gairebé tot ha estat distorsionat segons qui hagi escrit aquell episodi, i que cada època ha estat diferent segons les circumstàncies del moment.

És força evident que l’imperi que dominava en aquell moment, al sud de França, era el de Carlemany. Tots els territoris es conquerien amb guerres i les conquestes en localitats petites eren quasi sense resistència, la gent d’aquells territoris no sabien gairebé a quin senyor havien de servir i els guerrers arrasaven per allà on passaven i n’abusaven, ja hi eren per fer-ho.

No obstant això, no podem oblidar que també hi havia grans pensadors a qui no sempre se’ls feia cas i de vegades eren poc considerats, creien que les seves teories eren bajanades; alguns fins i tot  varen ser ignorats, marginats i denigrats, sobretot si no eren fidels al rei que hi havia de torn.

Tot i així, hem arribat fins a aquí gràcies a molts d’ells, dels guerrers i dels pensadors, amb els seus defectes i les seves virtuts, que de ben segur alguna en tenien, però no crec que fos la de la misericòrdia vers el proïsme. Eren éssers dominats per la cobdícia, que feien servir la força per a aconseguir les seves ambicions, però arribaven a acords amb els seus adversaris, quan no ho tenien prou clar.

Tot plegat, un galimaties impressionant. Ara bé, els reis els coronava el Papa i aquest rei va ser coronat pel papa Esteve IV, un nom força normalet, per l’època. Com veieu, ens varen fer aprendre, almenys a mi, els reis gots i quasi no ens ensenyaren la història dels romans, i dels jueus ni parlar-ne, com que anaven a la seva, no eren guerrers i en sabien molt, de fer negocis, els expulsaven de tot arreu quan els convenia i es quedaven amb totes les seves possessions i riqueses. Així hem arribat fins aquí... Però la història continua...

Entrevista al rei Lluís I, el Pietós (Antònia García)

 Estic una mica nerviosa. És la primera vegada que faig una entrevista a un rei. A més, es tracta d'un rei d'una altra època. Això és una circumstància extraordinària, molt extraordinària. Sort que el fotògraf m'ajuda, que si estigués sola...

–Bona tarda, Majestat. Disculpeu-me, però és que no sé ben bé quin és el tractament que us correspon.

–Oh, no us amoïnéssiu pas, bella dama. Em podeu dir “senyor” i prou. Ja no estem als meus temps. Ara, pel que veig, tot és diferent...

–Senyor, doncs. Senyor Lluís I, rei de França, dit “el Pietós”. Per què us deien “el Pietós”?

–Per algunes coses bones que vaig fer. Encara que, si pensem en les moltes coses cruels i mal fetes que també vaig fer... Però com que resava cada dia i oïa missa... Devia ser per això. I, abans de continuar, estic encuriosit. Què és aquesta cosa que teniu a la mà?

–És una gravadora, una registradora de la nostra conversa. Una cosa del temps actual, senyor. Quan haurem acabat, us ho explicaré bé.

–I aquest servent que us acompanya, em llança com uns petits llampecs. No deu ser pas cosa de fetilleries, oi?

–Estigueu tranquil, el xicot és un fotògraf. Res de dolent. Però continuem amb la conversa. Vós éreu fill de Carlemany, oi?

–Sí. De Carlemany i d'Hildegarda. No ens deixéssim el nom de la mare, que m'han dit que ara es dóna molta importància a parlar de les dones. Fins i tot us he de dir que m'ha sobtat que vinguéssiu vós, una jovencella, a preguntar-me coses. De primer, com que aneu vestida amb calces i no amb brial o gonella, i dueu els cabells tan curts, em pensava que éreu un jove patge.

–Senyor, deixem estar la indumentària, si us plau. Digueu-me: quan vàreu començar a regnar?

–Oh, no us ho creuríeu pas! Jo era un mainatge de només tres anys quan em van coronar com a rei d'Aquitània! Jo només tenia ganes de jugar i per poc si no em caigué la corona per terra. Ja sabeu com són els infants. Quan ja era més gran, el meu pare em va fer anar a la frontera meridional del regne. Allí es van formar petits comtats. Es va establir la Marca.

–Vós vàreu conquerir Barcelona, oi?

–Oi tant! Me'n recordo bé: era l'any 801. La vostra joliua ciutat era en poder dels sarraïns. Va ser un setge dur. En canvi, no vam poder conquerir Tortosa ni d'altres places importants. Jo vaig nomenar comtes per governar el territori conquerit. El primer va ser Berà.

–I a vós, també us van nomenar emperador...

–Ah, sí...! Rei dels francs i Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Va ser quan va faltar el meu pare. També vaig governar durant un temps juntament amb un dels meus fills. Però, ja veieu, bella dama, com són els homes. Els meus fills es van barallar molt per aconseguir tots els meus regnes per a un d'ells, un de sol. I pel que veig per aquí, l'enveja, la cobdícia i les batusses continuen igual, o pitjor.

–Digueu, n'esteu content, del vostre regnat?

–Què us diré... Per una banda, sí. Vaig foragitar molts musulmans i vaig crear comtats cristians. Fins i tot vaig ser la inspiració d'algunes llegendes, com la de dibuixar quatre barres sobre l'escut daurat del comte Guifré el Pilós, amb els meus dits mullats amb la sang de les seves ferides. El cas és que no ho recordo bé... Potser no ho vaig fer jo, sinó un dels meus descendents, el rei Carles el Calb. No n'estic gens segur. I per una altra banda, no n'estic gaire, de content, per les malvestats que vaig fer...

–Si tornéssiu altre cop al vostre temps, què canviaríeu de la vostra vida?

–Em feu unes preguntes tan estranyes! No es pot pas fer, de tornar enrere en el temps. Però, si per ventura es pogués fer, tractaria més bé el meu nebot Bernat a qui, per castigar la seva revolta, no el vaig condemnar a mort per traïció però el vaig fer cegar. De resultes del càstig, va morir tres dies més tard. Va ser com si l'hagués occit el primer dia mateix. Me'n vaig penedir i vaig fer acte de contrició públicament. Si fos possible, això no ho tornaria a fer.

–Si us plau, ara responeu-me aquestes breus preguntes d'una manera ben curta. Quin color preferiu? Vermell o blau?

–Vermell, sens dubte!

–Per beure, licor o vi?

–Vi de les meves vinyes del Rosselló!

–Per lluitar, espasa o llança?

–Llança! Però també m'agrada fer servir la bassetja.

–Què aprecieu més en un amic?

–La lleialtat.

–I en una dama?

–La perspicàcia.

–Per viure, quins anys triaríeu: l'any 800...? L'any 2021...?

–Em sembla que m'esteu preparant un parany. Ja em va advertir l'Astrònom que em malfiés de tothom...

–Oh, no, senyor! Res de paranys! Si us ho ha semblat, no era la meva intenció de fer-ho! I, per cert, qui era, aquest Astrònom que heu anomenat?

–Doncs era el cronista dels francs, de tota la meva família i dels anys del meu regnat. Va escriure un llibre explicant la meva vida. A més, era un bon amic. I li agradava mirar el cel, de nits. Seguia els moviments dels cossos celestes. Però era força distret. Es podria ben dir que estava una mica a la lluna. Ha, ha, ha...! M'agraden els jocs de paraules.

–Doncs ja hem acabat. Moltes gràcies...

–Ep! Gentil dama, deixem-nos de tractaments de reis o emperadors... “Senyor” i prou.

–D'acord. Moltes gràcies, senyor. M'ha agradat molt poder fer-vos aquesta entrevista. Ara, si voleu, us explicaré això de la gravadora i les fotos.

–Ah, molt bé! Això sí que m'interessa de veritat. Expliqueu, expliqueu...

El 9N (Montserrat Fortuny)

 

   
            

 

 

 

Era un dia rúfol, gris,
però l'or de la tardor hi brillava.
Lluïa als arbres, als fronts,
a les esquenes dels pares
i als cotxets dels fills,
barrejat amb el robí
de quatre barres,
combinant blanc i blau
a l'estelada.

Al pati de l'escola
una gran cua
formada en tres corbes,
ben plena en tres revolts.
Els ulls lluïen
i els llavis somreien
i el vent enviava saltirons de cardina
i s'enduia la tardor
en un giravolt de maig
i clavava als cors la santa espina
i en tots els fronts brillava la senyera
sota la capa del sol.

Les eleccions (Maria Rosa Botey)

Mira si és fàcil. Anar a votar, diuen que és un dret que tenim els espanyolets, en aquest cas, els catalans. Doncs mira, la cosa més pràctica seria no anar-hi ningú. Quan dic ningú, és NADIE. Ja veuríem com s'espavilarien tots aquests sàtrapes (que exactament no sé què vol dir) que viuen dels mòmius, amb uns sous fora mida, en qui els innocents dels votants posem la nostra confiança, sempre esperem que facin alguna cosa que el poble pugui entendre.

No escarmentem, no. Una, dient que declararà la independència si guanyen. L'altra, dient... Però què diu, aquesta ximpleta? I un altre dient que TODOS A HABLAR CASTELLANO, que aquí està discriminat. En fi, no n'hi ha cap que digui alguna cosa que pugui il·lusionar els votants. Si puc, jo votaré, que ho veig difícil, perquè estic esperant que Correus porti els paperets per votar des de casa. I si no puc, em prendré una copa de CAVA CATALÀ per celebrar que curtets que som, tots.

Apa, noi i noies, llàstima que no puguem estar reunits. Si més no, riuríem una estoneta.