Lluís I anomenat el Pietós havia nascut l’any 778 a Garona, que formava part de l’estat carolingi d’Aquitània, fill de l’emperador Carlemany. Tot i que no ocupava el primer lloc en la línia successòria, les conteses i conflictes el convertiren en el relleu del seu pare.

En una campanya militar per recuperar un territori fronterer situat entre el Ter i el Llobregat, va aconseguir entrar a la ciutat de Barcelona. Una Barcelona que, encara que dominada pels àrabs, era governada pels patricis urbans descendents dels romans visigots que no s’havien exiliat durant l’ocupació àrab.

Lluís va negociar amb les elits, fins i tot amb les de la comunitat jueva de Barcelona. Aquest acord va quedar reflectit en el nomenament del primer comte que va recaure en la figura de Berà o Bernat, cosí segon de Lluís el Pietós, però a la vegada descendent de les oligarquies tarraconenses.

L’any 840 moria a Ingelheim, on actualment està situat un Land alemany, Lluís I rei dels francs i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, que també va ser fundador del comtat de Barcelona.

Tanmateix, tot i ser fets molt rellevants de la nostra història o de la història d’Europa, no hem d’oblidar, o jo així ho penso, que tot fet històric té la rellevància que vulguem donar-li, ja que com hem pogut veure al llar dels segles, tot o gairebé tot ha estat distorsionat segons qui hagi escrit aquell episodi, i que cada època ha estat diferent segons les circumstàncies del moment.

És força evident que l’imperi que dominava en aquell moment, al sud de França, era el de Carlemany. Tots els territoris es conquerien amb guerres i les conquestes en localitats petites eren quasi sense resistència, la gent d’aquells territoris no sabien gairebé a quin senyor havien de servir i els guerrers arrasaven per allà on passaven i n’abusaven, ja hi eren per fer-ho.

No obstant això, no podem oblidar que també hi havia grans pensadors a qui no sempre se’ls feia cas i de vegades eren poc considerats, creien que les seves teories eren bajanades; alguns fins i tot  varen ser ignorats, marginats i denigrats, sobretot si no eren fidels al rei que hi havia de torn.

Tot i així, hem arribat fins a aquí gràcies a molts d’ells, dels guerrers i dels pensadors, amb els seus defectes i les seves virtuts, que de ben segur alguna en tenien, però no crec que fos la de la misericòrdia vers el proïsme. Eren éssers dominats per la cobdícia, que feien servir la força per a aconseguir les seves ambicions, però arribaven a acords amb els seus adversaris, quan no ho tenien prou clar.

Tot plegat, un galimaties impressionant. Ara bé, els reis els coronava el Papa i aquest rei va ser coronat pel papa Esteve IV, un nom força normalet, per l’època. Com veieu, ens varen fer aprendre, almenys a mi, els reis gots i quasi no ens ensenyaren la història dels romans, i dels jueus ni parlar-ne, com que anaven a la seva, no eren guerrers i en sabien molt, de fer negocis, els expulsaven de tot arreu quan els convenia i es quedaven amb totes les seves possessions i riqueses. Així hem arribat fins aquí... Però la història continua...