Ho va deixar tot enrere (Antònia García)

Ja no ho podia aguantar més. Cada vegada que mirava un moble, un objecte, unes cortines, sentia una fiblada a dins. En aquella casa, tot li recordava en Carles, el seu amor, el primer i únic amor que havia tingut. Tot li feia pensar en el Carles... i en la Llúcia, la seva millor amiga i confident. I si sortia al carrer per esbargir-se, cada persona amb qui es trobava duia escrita a la seva mirada tota aquella història.

Ella, la Caterina, havia nascut en aquell poble petit on tothom es coneixia. Qualsevol cosa que passés, corria com la pólvora i tot el poble ho sabia de seguida. En aquella època, aquesta característica, comuna a la major part de poblets, tenia els seus avantatges i els seus inconvenients. Els pobletans eren com una gran família. Es podien ajudar, si convenia, però també, de vegades, es podien perjudicar. Els amors, els odis, les enveges, els afectes, les mesquineses... Tot plegat formava una barreja i això era la vida del poble.

La Caterina i en Carles, des de l'adolescència que festejaven. Els pares d'ella no ho havien vist de  bons ulls. Primer, perquè tots dos eren molt joves. Després, perquè la família del noi era de classe treballadora i ells esperaven que la filla trobés un bon partit, no un pelacanyes com aquell. O sigui que els dos joves van haver de lluitar pel seu amor i, malgrat l'oposició de la família, es van prometre i van començar a fer plans per al seu futur.

I ara, a la noia se li feien insuportables les recriminacions dels pares. Aquells “ja t'ho deia, jo...” que se sentia a dir contínuament. I “si m'haguessis fet cas...”, i tants i tants retrets. Cada un d'aquells comentaris li feia venir les llàgrimes als ulls.

Però encara era pitjor el que trobava fora de casa. El banc de la plaça de l'església, el “seu” banc... El carrer Major, el forn, la baixada de la Font Gran... I en Carles i la Llúcia. La Llúcia! Tan amigues com eren. Com podia ser que l'haguessin traït d'aquella manera? Li ho van dir i, de primer, no s'ho podia creure. No s'ho volia creure. Les veus insidioses eren una teranyina que l'anava embolcallant. I el to de les veus, hipòcrita, malèvol, com un ganivet enverinat.

No s'ho va poder creure fins que no ho va sentir dels seus llavis. La Caterina li va clavar una mirada com un ferro roent. Les mans li tremolaven. Se li havia fet un nus a la gola que no la deixava respirar, que no la deixava parlar. Ell va abaixar el cap, no va gosar mirar-la als ulls. “Però, com heu pogut...”. “Com pot ser que no me'n diguéssiu res...”

Tot el poble ho sabia. I ella no va saber veure els somriures maliciosos dels uns, que havia considerat amics. No va saber interpretar l'estranyesa i el greu que s'havia reflectit a la cara dels altres, que sí que eren amics però que no havien gosat explicar-li res.

I ara ja no ho podia suportar més. Va prendre una determinació. Se n'aniria a casa de la tieta Mercè fins que trobés una feina i un lloc per viure. Ho va dir als pares. Els va fer una recomanació: que ni en Carles ni la Llúcia, ni l'altre gent del poble, sabessin on havia anat.

Uns dies més tard va fer la maleta i se'n va anar cap a l'estació del tren. Va deixar enrere la casa, el poble, els records... I no es va girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la seva vida fins a aquell dia.