Entrevista al rei Lluís I, el Pietós (Antònia García)

 Estic una mica nerviosa. És la primera vegada que faig una entrevista a un rei. A més, es tracta d'un rei d'una altra època. Això és una circumstància extraordinària, molt extraordinària. Sort que el fotògraf m'ajuda, que si estigués sola...

–Bona tarda, Majestat. Disculpeu-me, però és que no sé ben bé quin és el tractament que us correspon.

–Oh, no us amoïnéssiu pas, bella dama. Em podeu dir “senyor” i prou. Ja no estem als meus temps. Ara, pel que veig, tot és diferent...

–Senyor, doncs. Senyor Lluís I, rei de França, dit “el Pietós”. Per què us deien “el Pietós”?

–Per algunes coses bones que vaig fer. Encara que, si pensem en les moltes coses cruels i mal fetes que també vaig fer... Però com que resava cada dia i oïa missa... Devia ser per això. I, abans de continuar, estic encuriosit. Què és aquesta cosa que teniu a la mà?

–És una gravadora, una registradora de la nostra conversa. Una cosa del temps actual, senyor. Quan haurem acabat, us ho explicaré bé.

–I aquest servent que us acompanya, em llança com uns petits llampecs. No deu ser pas cosa de fetilleries, oi?

–Estigueu tranquil, el xicot és un fotògraf. Res de dolent. Però continuem amb la conversa. Vós éreu fill de Carlemany, oi?

–Sí. De Carlemany i d'Hildegarda. No ens deixéssim el nom de la mare, que m'han dit que ara es dóna molta importància a parlar de les dones. Fins i tot us he de dir que m'ha sobtat que vinguéssiu vós, una jovencella, a preguntar-me coses. De primer, com que aneu vestida amb calces i no amb brial o gonella, i dueu els cabells tan curts, em pensava que éreu un jove patge.

–Senyor, deixem estar la indumentària, si us plau. Digueu-me: quan vàreu començar a regnar?

–Oh, no us ho creuríeu pas! Jo era un mainatge de només tres anys quan em van coronar com a rei d'Aquitània! Jo només tenia ganes de jugar i per poc si no em caigué la corona per terra. Ja sabeu com són els infants. Quan ja era més gran, el meu pare em va fer anar a la frontera meridional del regne. Allí es van formar petits comtats. Es va establir la Marca.

–Vós vàreu conquerir Barcelona, oi?

–Oi tant! Me'n recordo bé: era l'any 801. La vostra joliua ciutat era en poder dels sarraïns. Va ser un setge dur. En canvi, no vam poder conquerir Tortosa ni d'altres places importants. Jo vaig nomenar comtes per governar el territori conquerit. El primer va ser Berà.

–I a vós, també us van nomenar emperador...

–Ah, sí...! Rei dels francs i Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Va ser quan va faltar el meu pare. També vaig governar durant un temps juntament amb un dels meus fills. Però, ja veieu, bella dama, com són els homes. Els meus fills es van barallar molt per aconseguir tots els meus regnes per a un d'ells, un de sol. I pel que veig per aquí, l'enveja, la cobdícia i les batusses continuen igual, o pitjor.

–Digueu, n'esteu content, del vostre regnat?

–Què us diré... Per una banda, sí. Vaig foragitar molts musulmans i vaig crear comtats cristians. Fins i tot vaig ser la inspiració d'algunes llegendes, com la de dibuixar quatre barres sobre l'escut daurat del comte Guifré el Pilós, amb els meus dits mullats amb la sang de les seves ferides. El cas és que no ho recordo bé... Potser no ho vaig fer jo, sinó un dels meus descendents, el rei Carles el Calb. No n'estic gens segur. I per una altra banda, no n'estic gaire, de content, per les malvestats que vaig fer...

–Si tornéssiu altre cop al vostre temps, què canviaríeu de la vostra vida?

–Em feu unes preguntes tan estranyes! No es pot pas fer, de tornar enrere en el temps. Però, si per ventura es pogués fer, tractaria més bé el meu nebot Bernat a qui, per castigar la seva revolta, no el vaig condemnar a mort per traïció però el vaig fer cegar. De resultes del càstig, va morir tres dies més tard. Va ser com si l'hagués occit el primer dia mateix. Me'n vaig penedir i vaig fer acte de contrició públicament. Si fos possible, això no ho tornaria a fer.

–Si us plau, ara responeu-me aquestes breus preguntes d'una manera ben curta. Quin color preferiu? Vermell o blau?

–Vermell, sens dubte!

–Per beure, licor o vi?

–Vi de les meves vinyes del Rosselló!

–Per lluitar, espasa o llança?

–Llança! Però també m'agrada fer servir la bassetja.

–Què aprecieu més en un amic?

–La lleialtat.

–I en una dama?

–La perspicàcia.

–Per viure, quins anys triaríeu: l'any 800...? L'any 2021...?

–Em sembla que m'esteu preparant un parany. Ja em va advertir l'Astrònom que em malfiés de tothom...

–Oh, no, senyor! Res de paranys! Si us ho ha semblat, no era la meva intenció de fer-ho! I, per cert, qui era, aquest Astrònom que heu anomenat?

–Doncs era el cronista dels francs, de tota la meva família i dels anys del meu regnat. Va escriure un llibre explicant la meva vida. A més, era un bon amic. I li agradava mirar el cel, de nits. Seguia els moviments dels cossos celestes. Però era força distret. Es podria ben dir que estava una mica a la lluna. Ha, ha, ha...! M'agraden els jocs de paraules.

–Doncs ja hem acabat. Moltes gràcies...

–Ep! Gentil dama, deixem-nos de tractaments de reis o emperadors... “Senyor” i prou.

–D'acord. Moltes gràcies, senyor. M'ha agradat molt poder fer-vos aquesta entrevista. Ara, si voleu, us explicaré això de la gravadora i les fotos.

–Ah, molt bé! Això sí que m'interessa de veritat. Expliqueu, expliqueu...