I no es va girar (Eduard Alonso)

Feia temps que ho volia fer. Cada nit l'insomni s'apoderava d'ell i de la seva nit. Després de cada nit, després de cada insomni , es prometia  a ell mateix que ho faria... I així, passaven els dies, les nits i els insomnis. Els diàlegs interiors transformats en cercles viciosos cridaven el mateix text:

“Què esperes per fer-ho?”

“Te n'aniràs a l'altre barri, sense haver-ho fet. Sempre dins la presó de la casa, el poble i els records.”

“Sempre dins la presó de la casa, del poble i dels records per allò que vas fer”.

Faltaven pocs dies perquè arribés el primer aniversari de l'accident, i amb ell la mort del seu millor amic i la vilesa. No pot suportar el dolor ni el sentir-se culpable.

El cotxe, conduït  pel seu amic, va sortir de la carretera i es va estavellar contra un pi enorme.

Ell va poder obrir una de les portes del cotxe i va sortir. Sense mirar el seu amic. Va arrencar a córrer sense ajudar el seu millor amic. Al cap d'uns cent metres, una veu interior va dir-li:

“Què fas, malparit. Torna immediatament al lloc de l'accident i ajuda el teu amic que està inconscient i necessita la teva ajuda”. Havent tornat al cotxe, va trucar al servei d'emergències que va enviar una ambulància i personal mèdic.

Pocs dies després, en Pep va morir. Ara, a pocs dies de l'aniversari, comprèn que acabarà boig si no se'n va del poble. No obstant això, se sap feble. Sap que, lluny, ho oblidarà tot i per sempre.

L'endemà, va deixar enrere la casa, el poble i els records...I no es va girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la seva vida fins a aquell dia.