Oh! No volia arribar tard (Montserrat Fortuny)

La Montserrat surt del Taller d'Escriptura a les vuit i cinc minuts del vespre. Va tan de pressa com pot a agafar el metro a Guinardó/Hospital de Sant Pau, que la portarà fins a Joanic, la parada més a prop de casa seva.

Ha recordat, de cop i volta, que aquest matí ha rentat al safareig les figuretes que guarda des que, als vuit anys, les hi van portar els Reis. Són la Blancaneu i el Príncep i els set nans, tots fets de fusta treballada, i el més alt, el Príncep, fa divuit centímetres i el nan més petit, només set. Tots pintats de coloraines.

Cada setmana els neteja amb el drap de la pols, però, de tant en tant, els renta amb aigua i sabó, perquè per les juntures s'hi fica la pols de mala manera i es veuen bruts. Els nans ja es noten una mica atrotinats. Un cop rentats, ha posat tots els nans al balcó, com fa sempre si fa bon sol, i així no els ha d'eixugar d'un en un, que li roba molt de temps, i ha deixat la parelleta damunt la pedra inclinada del safareig, un al costat de l'altra, i ja no hi ha pensat més, fins ara, quan sortia de la classe. El cor li batega més de pressa del que és normal, li vénen al cap mals auguris.

Només fa que posar la clau al pany de la porta del pis, que sent uns crits llastimosos… Tots els nans criden alhora: “Montserrat, vine…! Montserrat, vine…!”. Entra corrents, obre el balcó i troba tots els nans plorant i xisclant, en la foscor. Li diuen que el Príncep ha caigut dins del safareig i que la Blancaneu no pot fer res per salvar-lo i ells no han pogut entrar per culpa d'estar tancats a fora. Ho han sentit malgrat la distància, perquè el safareig és a la galeria, a l'altra banda del pis. I és que ja temien algun mal, tenien un mal presagi. Tot això li ho diuen en un parell de segons.

La Montserrat deixa els nans damunt la taula del menjador i corre a la galeria. Obre la porta del safareig i de seguida, la Blancaneu, plorant i gemegant, li assenyala el Príncep dins del safareig, on hi ha dos pams d'aigua sabonosa, surant boca enlaire, pàl·lid com un mort. L'agafa de seguida i, abans que pugui eixugar-lo, ja tornat en sí, s'abraça amb la seva estimada amb deliri i els ha d'eixugar tots dos. Diu que l'ha salvat la capa, tan ampla, d'aquell color blau cel tan bonic i que ara ja sembla més blanquinosa.

Els posa damunt la taula del menjador, on s'esperaven els nans, i tots corren a abraçar-lo també, plorant d'alegria. La Montserrat diu que ja no els rentarà més amb aigua i sabó i tots ells li contesten, a cor, que sí, que sí, que els renti, però que no ho faci el dia que ha d'anar al Taller...

La llauna d’olives (Anna Collado)

Feia temps que les olives havien quedat atrapades dins aquella llauna. Segurament com a mecanisme de defensa, el record traumàtic del moment en que hi havien anat a parar havia estat esborrat del cervell de la majoria d’elles. Aquell dia, a l’interior de la llauna d’olives es va sentir de sobte un soroll metàl·lic punxant. Tot seguit, va formar-se un enorme guirigall. Totes parlaven alhora:

—Mireu, mireu, ja obren!

—Oh, sí! Mireu! Comença a entrar la llum!

—Tanqueu els ulls, germanes, sinó la llum us farà mal...

—Per fi ha arribat el dia, no m’ho puc creure!

—Jo ja sabia que això no podia durar per sempre més!

Totes estaven molt contentes... tant, com la seva petita mida d’oliva els ho permetia. Quan la part de dalt de la llauna va desaparèixer del seu damunt tot recargolant-se de forma estranya, la llum les va enlluernar d’una forma difícilment suportable. Superat el tràngol, les més valentes, que havien aconseguit situar-se al capdamunt, van poder mirar una mica més enllà de la llum i veure què passava. Algunes van dir que veien un home amb barba i així van saber de qui eren aquells dos dits rodanxons que es van ficar dins la llauna per agafar-ne dues o tres en un sol viatge.

—Nooo! —cridaven les desafortunades olives— Deixa’ns anar, galifardeu!

Però l’home barbut no semblava escoltar-les i les va deixar caure, impassible, damunt un llit d’enciam per, tot seguit tornar a introduir els dits rodanxons dins la llauna i agafar-ne dues o tres més. Aquestes, però, ja no van cridar tant, perquè feia uns segons havien sentit les primeres “desafortunades” xisclat: “Oh! Sí, això sí! Mmmm què bé! Un llit d’enciam per a nosaltres, què tou, quina meravella...”. I... és clar, això les havia tranquil·litzades.

A poc a poc, van anar sortint de la llauna unes quinze o vint olives i, menades pels dits rodanxons anaven aterrant amb gran gaudi sobre el llit d’enciam. Tant van exclamar la seva alegria que aquelles olives que es van quedar a la llauna es van sentir molt i molt desgraciades, especialment quan van ser traslladades amb llauna i tot dins un armari que de primer tenia llum però de sobte es va quedar a les fosques i on, de seguida, van començar a notar un fred enorme!

Les olives de l’enciam estaven tan contentes que poc van pensar més amb les seves germanes de la llauna i seguien xisclant ben animades quan l’home barbut va agafar una ampolla amb un foradet molt petit per on va començar a rajar un líquid grogós.

Així que van quedar dutxades per aquest líquid, van sentir una familiaritat tan gran, que moltes no van poder evitar posar-se a plorar de l’emoció...

—Germanes! Sou vosaltres?

—Sí, boniques, ho som... —anava dient el líquid groc amb paraules líquides com el seu aspecte.

—Germanes, què us han fet? Ens costa de reconèixer-vos...

—Ens han convertit amb oli, no patiu, aviat s’acabarà tot això i acomplirem el nostre objectiu: esdevenir plaer gustatiu per als humans. Gaudiu del moment, boniques...

L’oli i l’oliva (Montserrat Fortuny)

El nostre és un país mediterrani, o sia que fem servir l'oli d'oliva per a totes les nostres menges. Als nostres paisatges, a més del verd-bosc dels pins, s'hi barreja el verd-gris argentat de les oliveres.

Diu la llegenda que la deessa Pal·las Atenea (Minerva, pels romans) es disputava l'honor de ser reconeguda com a principal divinitat d'Atenes amb el déu del mar, Posidó (Neptú, pels romans). Estaven discutint entre ells i tots dos es van aïrar molt i van pegar cops a terra, Posidó amb el seu trident i ella amb la seva llança. Del tros de terra que havia colpejat ell, va brollar un doll d'aigua, i del que havia pegat ella, va emergir una olivera, la primera de tota l'Àtica. Els ciutadans van tastar l'aigua i la van trobar salada. És clar, l'havia fet surar el déu del mar. En canvi, l'olivera era coberta d'olives madures, d'un perfum i d'un gust deliciosos. I ja no hi va haver més discussió, més polèmica, els homes van escollir com a sobirana protectora la filla de Zeus (Júpiter), la famosa donzella Pal·las Atenea.

Per altra banda, la Bíblia, al Llibre del Gènesi, diu que, després del Diluvi Universal, el patriarca Noè va enviar un colom des de la barca on anava amb tota la seva família i una parella de cada animal de la Terra, a veure si baixava o no el nivell de les aigües, que havien cobert tot el món, i al cap de poca estona, l'au va retornar portant al bec una branca verda d'olivera. Noè va comprendre que la còlera de Déu havia passat i que el nivell de les aigües havia baixat i ja no cobriria més la Terra. És per això que el símbol de la pau és un colom amb una branqueta d'olivera al bec.

L'olivera té una vida molt llarga. Als cinc anys comença a florir i continua creixent fins als trenta-cinc anys, i fins els cinquanta manté la seva plenitud, la mateixa producció. Quan arriba als cent-cinquanta anys ja es pot dir que és vella. Però n'hi ha que sobrepugen aquesta edat. No perd les fulles a la tardor, només les canvia cada dos o tres anys. A la primavera comença la floració. Dels raïmets que formen les flors, se'n diuen “rapa” o “garró”. De cada cent d'aquestes flors, es fan com a màxim cinc olives. Les primeres olives són verdes, però a mesura que arriba el fred, la temporada de novembre a gener, es fan negres.

Un bon oli és el suc de les olives quan són premsades just després de la collita. S'han de collir en el seu punt òptim de maduració, quan han canviat el color verd pel negre. S'han de collir manualment o directament de l'arbre, encara que també es baten colpejant les branques amb una vara llarga. També s'han de portar el mateix dia al molí, també dit “trull” o “almàssera”, per fer l'oli immediatament. “L'oliva ha de ser premsada així que és arreplegada.” Aquest oli és el que se'n diu “verge extra”.

A continuació vénen el “verge fi” i “verge corrent” i després ja ve el “refinat”, que no es pot comparar amb els anteriors. Es fa de les olives ja premsades dues vegades. I hi ha l'oli de “sansa”, que és el de menys qualitat. També se'n diu “oli de pinyolada”, perquè es premsen els pinyols.

Les espècies d'olives més conegudes són:

ARBEQUINA : La més extensa a Catalunya. Aguanta la sequera i el fred i fa fruits més aviat que altres varietats. Són olives petites, arrodonides, de color negre, molt apreciades a taula i que fan un oli d'una gran qualitat.

MORRUDA : És d'uns arbres de bona copa i branques poderoses, però de producció irregular. Les olives acaben en punta, com un bec o un mugró. Fa un oli més blanc i molt fi.

VERDIELL : Arbre gran, de color gris-cendra. Aguanta la sequera i les terres sorrenques. Fa unes olives allargades.

FARGA : Fa una oliva ovalada, de mida semblant a la verdiell. Com l'arbequina, també creix força ràpid. La seva producció és irregular i vol terres bones.

SEVILLENCA : És la més utilitzada per a olives de taula. Fa uns fruits grans i ovalats. L'arbre és força gran.

Conta la tradició que en el temps dels nostres avis, la compra-venda de les terres on hi havia oliveres s'havia de fer al mateix camp, perquè així l'amo antic podia presentar el nou amo a les oliveres i aquestes es familiaritzaven amb ell. Si no el coneixien, els arbres es negaven a servir al nou propietari, perquè el consideraven desconegut.

Podria parlar molt més de les olives i de l'oli, però no acabaria mai. Només diré que es pot usar per a fer cremes i ungüents per a embellir el cos, perquè nodreix i suavitza la pell. Amb fregues, dóna calor i llum al cos i calma la tensió i els dolors musculars. Oli balsàmic, amb crema d'ou, oli de bany, condicionador del cabell, la màscara amb mel, l'oli d'herbes, de fonoll, de farigola… I també per a fer sabó. I per a fer les dues salses catalanes més tradicionals: “La maionesa” i “L'allioli”. Antigament es feia servir per a fer llum. “Els llums d'oli”, “oli en un llum, “ja has begut oli”.

Deien que les òlibes, a la nit, bevien l'oli de les llànties de les esglésies i dels cementiris... A l'Església Catòlica es fa servir per a la unció dels malalts, a l'ordenació dels sacerdots, a la consagració d'esglésies… Es té com un símbol de l'Esperit Sant. La història antiga també parla de la coronació d'alguns reis.

I encara parlaria de FIRES i FESTES DE L'OLI que hi ha al nostre país. I també dels berenars que fèiem, nens i nenes: pa amb oli i sucre. Pa amb oli i sal. El pa amb tomàquet, amb un bon raig d'oli, les torrades fregades amb un gra d'all i banyades amb oli.

I la famosa cançó “Volem pa amb oli…”!

Llegenda de l’olivera vella (Antònia García)

En aquells camps plantats d'oliveres arrenglerades, amb la terra ben conreada, sense herbes que puguin prendre humitat a les arrels dels arbres, hi ha una olivera antiga, amb el tronc gruixut i entortolligat, prou gruixut perquè tres persones no el puguin abraçar. Té un esvoranc molt gran que deixa veure la buidor fosca de dins. Diuen que l'arbre té cinc-cents o sis-cents anys i que és el pare de totes les altres oliveres que hi ha al voltant...

Els avis conten que fa molt i molt de temps, en aquelles terres ja hi havia oliverars, encara que els arbres no estaven alineats com ara. Eren propietat dels senyors de Rasaroca. Els homes que menaven les terres també pertanyien als senyors. Els havien de donar el producte del seu treball i només rebien a canvi una petita part que amb prou feines donava per a la seva subsistència. També estaven subjectes als mals usos, com ara haver de compensar els senyors per les males collites, o haver-los de donar gairebé tot el que tenien si el cap de casa moria sense haver fet testament...

Els serfs vivien al petit poble, arrecerat a ponent del castell de Rasaroca. En una de les cases hi havia una família formada per una padrina, un matrimoni i els fills, dues noies i un noi. El noi, que era el més gran, ajudava els pares al camp. La noia gran tenia cura de l'aviram i feia altres feines quan n'era el temps, com ara espellonar ametlles, salar olives... La més jove tenia a càrrec seu la padrina, que no hi era tota, a causa dels anys, i s'havia tornat cega.

Un dia, l'Agnès, la noia més jove, havia anat a buscar unes herbes remeieres i un flascó d'oli de serp que una dona que sabia curar nafres li havia preparat per a la padrina. En passar pel pont sobre el torrent, es va creuar amb el senyor del castell i el seu fill, tots dos a cavall. No era pas el primer cop que es trobaven, però en Guillem, el fill i hereu del senyor, es va adonar per primera vegada de com s'havia tornat, de bonica, aquella noia abans esprimatxada. Per un moment les seves mirades es van trobar i un sentiment nou va començar a créixer al cor de tots dos.

El senyor de Rasaroca es va mostrar molt contrariat quan, passats uns dies, el seu fill li va parlar de l'Agnès. El noi li va dir que s'havien vist algunes vegades, que trobava que era una dona meravellosa i que pensava casar-s'hi. Això no era el que ell tenia previst per al seu fill. De fet, pensava concertar el seu casament amb una dona de la noblesa, que a més del prestigi de la seva nissaga, aportaria com a dot unes quantes rendes no gens menyspreables.

—Mira, Guillem —li va dir—, si t'has encaterinat d'aquesta noieta, la faré venir al castell com a serventa i si vols que sigui la teva amistançada, encara n'estarà contenta. Però, casar-t'hi, això sí que no! Tu t'has de casar amb algú del teu braç... I no en parlem més!

Els preparatius pel casament de l'hereu van anar endavant, sense que les raons del noi servissin per fer canviar l'actitud del seu pare. Per altra banda, a l'Agnès se li trencava el cor de veure el seu estimat posat en aquell dilema. Ni l'un ni l'altra volien trencar la promesa d'amor que s'havien fet al peu de la vella olivera.

Va arribar el dia de les esposalles. La cerimònia s'havia de celebrar a la capella del castell. Tot estava preparat, el capellà davant de l'altar i els familiars i convidats esperant l'arribada dels nuvis: en Guillem, jove senyor i hereu de Rasaroca, i na Clemença, filla i hereva dels senyors de Viluares. Però els patges que havien de formar el seguici van entrar desolats a la capella i van dir que només hi havia na Clemença. En Guillem havia desaparegut.

En Guillem i l'Agnès havien fugit del castell i s'havien refugiat sota les branques de la vella olivera, que consideraven màgica, confiant que les salutíferes fulles de l'arbre els encomanaria alguna virtut per sortir del mal pas en què es trobaven. Però el senyor de Rasaroca, amb gran indignació, havia sortit amb els seus criats a perseguir els fugitius a cavall i amb la seva canilla de gossos. Els crits dels genets van arribar a oïdes dels dos joves enamorats, que es van abraçar amb desesperació, tement l'ira desbocada del senyor del castell, i empesos per una estranya força, es van enfilar pel costat de l'esvoranc i es van deixar caure a dins del forat fosc de l'olivera. Llavors, l'escorça de l'arbre va començar a créixer i a créixer fins que va tapar l'esvoranc i el forat de l'interior. Els clapits dels gossos es van aturar, havien perdut el rastre dels joves just al peu de l'olivera. Els servidors van atiar els animals per fer-los buscar entre els altres arbres, i per tot l'indret, sense resultat. Els dies següents es van fer batudes que també van resultar inútils. Els pares i germans de l'Agnès van pensar que els dos joves, d'alguna manera, havien aconseguit fugir. Aquest pensament va endolcir una mica la tristesa de l'absència de la noia. I el senyor de Rasaroca es va haver de quedar al seu castell, corsecat de ràbia i sense el seu hereu.

Mai més no es va tenir esment dels enamorats. Però des de llavors, les olives d'aquella olivera es van tornar més dolces i amb l'oli que en resultava es guarien molts mals del cos i també moltes tribulacions de l'ànima. Les arrels de l'arbre es van eixamplar, les olives es van fer en molta més quantitat i tot aquell camp es va omplir de nous plançons que produïren olives i oli de les mateixes característiques que l'arbre original.

Amb el temps, de mica en mica, es va tornar a obrir l'esvoranc al tronc de l'olivera i es va destapar aquell buit que havia amagat en Guillem i l'Agnès. I diuen els avis que qui està al costat de la vella olivera quan el sol es pon, just en aquell moment pot sentir un murmuri de veus, velles promeses d'amor, que sorgeixen del tronc, d'aquell forat fosc del qual ningú no ha pogut veure el fons.

Vaga i congrés (Antònia García)

—I mira, tant és que llegeixi el diari com que escolti la ràdio o que miri la televisió. Només fan que parlar i parlar... i no arriben enlloc. L'alcaldessa Colau diu que vol evitar “in extremis” que hi hagi vaga al metro. Es reuneix amb gent de la UGT i de CCOO, i amb el comitè d'empresa... No res, no farà! Això només ho aturarà si descongelen els salaris i si eliminen aquestes diferències tan escandaloses dels sous... Però, ei, Dídac, que no m'escoltes? T'estic parlant! I tu, capficat amb el mòbil... Ei! Que t'estic parlant! Sí, home, sí! Ja ho sé, que faran un Congrés de mòbils... Però, què és més important, eh?, el congrés aquest dels dallonses o que els treballadors tinguin un sou just?

Aquest meu nét no sé en què pensa. Es passa un fotimer d'hores amb el mòbil a les mans, vinga fer anar el dit polze... Aquests aparells diabòlics que fan de tot: reben i envien missatges, WhatsApp, en diuen, fan fotografies, porten una calculadora incorporada i jo què sé quantes coses més... Jo no m'hi entenc, en tot això. Sí que comprenc que aquest congrés és un esdeveniment important per a la ciutat i és una oportunitat per fer negocis. La Mar, que té més paciència amb mi que son germà, m'ha explicat que hi ha una empresa de Corea que presentarà unes ulleres especials amb les quals es podran veure continguts (així ho diu ella), continguts de realitat virtual. Vaja, que és com si et trobessis a dalt d'un globus, o a l'ull d'un huracà, o... La informàtica no té aturador...

I demà comença la vaga del metro. Demà i dimecres, només amb serveis mínims. El dimarts, vaga d'autobusos, també. Amb serveis mínims, és clar. El gendre i la filla s'hauran de llevar ben d'hora perquè vés a saber com anirà tot. I els néts aniran a classe amb bicicleta, com sempre. Eh, si és que en fan, de classe! Jo seguiré les incidències per ràdio i per televisió. Ara, això dels serveis mínims... Quines vagues de pa sucat amb oli! Quan penso en les vagues d'abans... Les dels tramvies, de l'any 51 i l'any 57. En aquesta, hi vaig participar... Va durar dotze dies, me'n recordo molt bé! I tant! Cada dia sortia de casa a les cinc del matí, amb un fred que pelava! Els tramvies anaven buits i si hi pujava algú, l'apedregaven! Aquesta nit ho explicaré al Dídac i a la Mar. Que sàpiguen el pa que s'hi donava, en aquells conflictes! Que sàpiguen que hi havia repressió, detinguts, torturats i també morts!

***

—Hola, filla! Hola, Ramon! Quin dia més atrafegat que heu tingut, oi? Ja ho he anat seguint, ja. A primera pàgina del diari posa: “Col·lapsats” I apa!, més negociacions! Però primer de tot, veniu a sopar, que he parat taula. Jo tinc tot el dia lliure i em puc ocupar d'aquestes coses. En canvi, tots vosaltres... Engego la televisió, eh?, vejam què diuen ara... Alça! Reunions i més reunions! I si aquestes converses per aturar la vaga servissin per alguna cosa... Però, ca! Em sembla que no resoldran res. Apa, aneu menjant, que fred, no val res. Els nois i jo ja hem sopat perquè hem pensat que tornaríeu força tard... I demà, sant tornem-hi...

***

Au! Ja som a divendres! Final del Congrés Mundial del Mòbil i final de les vagues, encara que han estat unes vagues a mitges. Tothom torna a la rutina. Quan se sabrà, el resultat de la vaga? En canvi, el resultat del congrés sí que sembla que se sap: malgrat la vaga, ha estat tot un èxit. Més de 101.000 visitants! I segons el director John Hoffman, ha estat l'edició millor i més gran de la història. Això és el que ha dit aquest senyor, tot i que l'altre dia es va queixar dels problemes que generava la vaga del metro. Però si gairebé no l'han notada! Tenien una flota de cotxes i autobusos per dur la seva gent amunt i avall, dels hotels a la fira i

a tots els llocs que convenia, o sigui, sales de festes, espectacles, segurament, i potser altres llocs que no queda bé de dir, i no voldria ser malpensat... Bé, sento que la Mar ja ha arribat i parla molt animadament amb son germà. M'hi jugo un peix que el tema no és la vaga sinó que és el tan anomenat Mobil Word Congress. M'hi acostaré per escoltar-la. A veure què diu...?

—...tot allò connectable... La futura xarxa 5 G... s'interconnectarà... Tindrà cinc mil·lisegons de latència...

Ai, la mare...! No és només que jo sordegi, no. Per mi, és com si parlés en xinès... No entenc res del que diu! Per treure'n l'entrellat, hauré de llegir amb més atenció el que diuen els diaris sobre les tecnologies actuals, o fer-m'ho explicar per ells, que són joves i saben de què va, sobretot el que es refereix als mòbils. Ai, Senyor...! I mentrestant, de la vaga, què?

Visions de la vaga (Anna Collado)

ID 44566585 © Mhadodo | Dreamstime.com

El senyor Sánchez ha tingut un mal dia. De fet, porta una mala temporada. Des que la dona li va posar les banyes amb el seu millor amic i va marxar de casa que no aixeca cap. Però a més, avui, a la feina, el seu cap tampoc no tenia el dia i ho ha acabat pagant ell. Li ha demanat un informe per abans d’ahir i l’ha hagut de fer traient hores del dinar, però quan el tenia a punt d’imprimir un problema informàtic li ha fet perdre tota la feina. Això ha fet que se li endarrerís la feina i ha plegat tard, la qual cosa ha provocat que es trobés de ple amb la vaga de metro. Ha agafat el tren, que anava ple a vessar, a Santa Eulàlia i aquest s’ha anat aturant a cada estació un mínim de cinc minuts. A l’estació d’Espanya, els cinc minuts s’han convertit en deu i quan ja anaven pels quinze una veu ha anunciat per megafonia que a causa d’una avaria tècnica el metro no reprendria la marxa. Mecagunlamarequeusvaparir, ha pensat el senyor Sánchez. Però el pitjor és que no només ho ha pensat, sinó que ho ha expressat verbalment i físicament, trobant-se, sense saber molt com, donant puntades de peu a la porta i cops de puny al vidre de la finestra sota l’atònita mirada dels resignats usuaris del metro.

D’entre aquests usuaris, n’hi ha uns quants que llueixen una acreditació del Mobile World Congress penjant del coll. Una d’elles, la senyora Izumi, és del Japó. Per a ella les aglomeracions al metro no són res estrany, de fet, allò li sembla un joc de nens en comparació amb el que viu cada dia al metro de Tokio. El que ja no li agrada tant és veure aquell energumen donant cops de peu i de puny al vehicle que l’ha de portar fins a l’hotel. Això al Japó no passa. Està cansada d’anar tot el dia d’estand en estand i el que vol és fer-se una dutxa, menjar alguna cosa i anar-se’n a dormir. Quan decideix ignorar l’energumen i pujar a un altre vagó, veu que tothom comença a sortir-ne entre l’emprenyament i la resignació i no acaba d’entendre què passa perquè no sap què ha dit la veu de megafonia.

La senyora Pereira, conductora del comboi, decideix posar-se els auriculars i engegar l’MP3 amb el volum ben alt. Ignora l’energumen que ha vist pel mirall maltractant el vehicle. Això és feina pel personal de Seguretat, pensa. Ja s’ho faran. Ignora també els passatgers que piquen la seva finestra i li aixequen el dit amb to amenaçador. Ella es concentra en la música de Metallica i fixa la mirada en un punt indefinit a dins del túnel que té al davant. Diuen que la millor defensa és un bon atac, però en casos com aquests, la millor defensa és la indiferència. Al cap i a la fi, el dret a vaga és un dret fonamental i no podem permetre que la companyia s’aprofiti de la situació de crisi per passar-se pel forro els drets laborals dels treballadors. Que tenim companys amb contractes precaris, osti, i això no pot ser!

La vaga (Montserrat Fortuny)

Vaig començar a treballar als quinze anys, a les oficines d'una mutualitat (en dèiem germandat, llavors) del barri de Gràcia, que és el meu. Érem una dotzena de “pixatinters”, entre mecanògrafes, caixer, comptable i “jefe”; jo, la més jove.

Hi havia una altra dotzena de persones, els cobradors, que eren els qui passaven per les cases a cobrar el rebut mensual de la germandat, que donava dret a cobrar, en cas de malaltia, operació, fractura, etc. També pel servei d'assistència sanitària, o sia, metge de capçalera, especialistes, clíniques, analítiques, R.X., etc. En dèiem Seguro Libre de Enfermedad. (S.L.E.). També teníem el servei de decessos, des de feia poc temps, i tot anava molt bé.

A més, teníem l'exclusiva, pel Seguro Obligatorio de Enfermedad,(S.O.E.), que era i és de l'Estat, de tots els treballadors del T.M.B., que volia dir: Tramvies i Metro de Barcelona. (Després, les mateixes sigles van significar Transportes Metropolitanos de Barcelona, quan ja no hi havia tramvies).

Precisament, d'aquests cobradors, quatre eren treballadors del Metro (Ferrocarril Metropolitano de Barcelona), com a conductors, unes hores fixes, i després, treballaven per a nosaltres. Dos eren andalusos, un era castellà i un altre, gallec; i nosaltres estàvem al corrent del que cobraven per la seva feina al Metro, que era una quantitat força bona. Treballaven per a nosaltres per “estirar les cames”, deien, després de tantes hores asseguts, al volant del tren. I crec que, actualment, la feina que tenen els treballadors del Metro també és molt ben remunerada.

L'entitat anava molt bé gràcies a aquells ingressos i només teníem “La Alianza” com a rival, en totes dues versions. I ella, l'Aliança, va ser la que, al final, es va quedar els T.M.B. complets.

Un dia hi va haver vaga de tramvies, la primera en tota la dictadura. A mi no em va afectar gens, perquè cada dia anava i tornava del despatx a peu, encara no un quart d'hora de camí, però em va fer molta gràcia veure, a les hores punta, tanta gent anant amunt i avall pels carrers del barri. Suposo que la cosa no va passar d'aquí i van aconseguir el que volien, els dels T.M.B., que tampoc no ho recordo.

No penso parlar de la història de la meva entitat, perquè no fa al cas, només diré que abans de dos anys, ens vàrem traslladar a l'Eixample. A mi m'anava molt bé el tramvia 39, que baixava pel meu mateix carrer i arribava molt a prop del despatx; i per tornar, no anava tan bé, i moltes vegades pujava a peu. Fins que es va estrenar la línia 4 del Metro, la groga, que tan bé m'anava per baixar com per pujar. I els tramvies van desaparèixer, i en lloc seu van sortir els autobusos, que van conservar els mateixos números.

Ja fa anys que estic jubilada i he vist i he viscut moltes vagues de tota mena. Només parlaré d'aquesta última que ha afectat la nostra ciutat, precisament ara que hem tingut el Congrés dels Mòbils.

Dilluns i dimecres, la dels metros; dimarts i dijous, la dels busos. Ja ho sap tothom, sobretot els qui l'han hagut de patir.

De moment, jo mateixa vaig haver de fer campana al Taller d'Escriptura, per no haver-hi cap bus que m'anés bé i per no haver d'agafar taxi per anar i tornar, que ben ocupats anaven, a més del preu.

Cada dia, a les hores punta, sobretot, caravanes d'automòbils, motos, camions, camionetes, omplint carrers i carreteres. Grups nombrosíssims a les estacions del metro, cues per tot arreu...

Ha pogut afectar d'alguna manera, la vaga, aquest Congrés, que tanta vida dóna a la nostra ciutat i tants euros a les butxaques dels hotels, botigues, Ajuntaments…?

Vaig veure i sentir, per la televisió, un dels participants del Congrés que deia (traduït al català al peu de pantalla): “Aquesta vaga, precisament aquests dies del Congrés! Potser, per a una altra ocasió, haurem de buscar un altre lloc!”.

I de llocs, n'hi ha molts que els esperen amb els braços oberts!

Hi ha vaga! (Carme Marquès)

―Pepetaaa, Pepetaaa. Què m’escoltes? T’he de dir una notícia!

Des de la finestra del celobert la Quimeta cridava la seva veïna, que era una mica sorda sense obtenir resposta.

―Uff no tindré més remei que pujar tres pisos per poder parlar amb ella, a més avui que els genolls em fan més mal que mai; només em faltava aquesta!

―Qui hi ha? Ja vinc! Esperi un moment ja vaig arribant...

Després de mirar per l’espiell i veure que era la Quimeta li obre la porta.

―Hola, passa, m’estava acabant de vestir. Ja me’n recordo que avui tinc visita al metge i que anirem plegades, sort en tinc de tu, pobra de mi, ja que al carrer no puc anar-hi sola!

―Doncs mira, avui ho tenim magre. Hi ha vaga de transports públics; els metros no funcionen i dels autobusos no te’ns pots refiar.

―Ai, Déu meu! Una altra vegada? I com ens ho farem? Aquesta gent no hi pensa en els perjudicis que ens provoquen a la gent gran. Ells es deuen creure que tothom té diners per poder agafar un taxi. Maleïts siguin...

―Dona, penso que deuen tenir les seves raons, siguin justes o no, vet a saber... El cert és que causen molts perjudicis a la població que tots els dies en fa ús per anar a treballar, a l’escola o al metge. Com és el nostre cas.

―Jo fa estona que barrino la manera de trobar una solució al nostre cas. I he pensat... tu no tens un nebot que és conductor d’autobusos? Avui deu estar a casa, per què no el truques i li demanes que ell et porti al metge, ja que no funcionen els transports i no tens cap més mitjà...

―Bé, ara ho faig.

—Si?. Alo Mònica? Sóc la tieta Pepeta, que tal esteu? Veuràs, que hi és en Jordi? No? Està al Mobile World Congress?

―Quina mala sort! Ja que el necessito perquè ens dugui al metge, com ja saps, quasi no puc caminar. Que el pots trucar al mòbil i dir-li-ho? Sento molt molestar-vos, no ho faria sinó fos urgent. Digues-li que l’espero a dos quarts de cinc davant l’escala de casa.

―Apa, ja està. Em penso que ha arrufat el nas, pel to de la veu m’ho ha semblat.

―No vull jutjar a ningú, però em sembla que tots plegats tenen un morro que se’l trepitgen.

―Sí, ves, tots volen més de tot. Volen munyir la mamella fins deixar-la eixuta, i aleshores què?

―Ai, ara a mi el que m’amoïna és que el Jordi ens vingui a buscar no pararé tranquil·la fins que el vegi.

―Apa, adéu-siau, fins desprès. Estigues a punt.