La
Montserrat surt del Taller d'Escriptura a les vuit i cinc minuts del vespre. Va
tan de pressa com pot a agafar el metro a Guinardó/Hospital de Sant Pau, que la
portarà fins a Joanic, la parada més a prop de casa seva.
Ha recordat, de cop i volta, que aquest matí ha rentat al
safareig les figuretes que guarda des que, als vuit anys, les hi van portar els
Reis. Són la Blancaneu i el Príncep i els set nans, tots fets de fusta
treballada, i el més alt, el Príncep, fa divuit centímetres i el nan més petit,
només set. Tots pintats de coloraines.
Cada setmana els neteja amb el drap de la pols, però, de
tant en tant, els renta amb aigua i sabó, perquè per les juntures s'hi fica la
pols de mala manera i es veuen bruts. Els nans ja es noten una mica atrotinats.
Un cop rentats, ha posat tots els nans al balcó, com fa sempre si fa bon sol, i
així no els ha d'eixugar d'un en un, que li roba molt de temps, i ha deixat la
parelleta damunt la pedra inclinada del safareig, un al costat de l'altra, i ja
no hi ha pensat més, fins ara, quan sortia de la classe. El cor li batega més
de pressa del que és normal, li vénen al cap mals auguris.
Només fa que posar la clau al pany de la porta del pis,
que sent uns crits llastimosos… Tots els nans criden alhora: “Montserrat,
vine…! Montserrat, vine…!”. Entra corrents, obre el balcó i troba tots els nans
plorant i xisclant, en la foscor. Li diuen que el Príncep ha caigut dins del
safareig i que la Blancaneu no pot fer res per salvar-lo i ells no han pogut
entrar per culpa d'estar tancats a fora. Ho han sentit malgrat la distància,
perquè el safareig és a la galeria, a l'altra banda del pis. I és que ja temien
algun mal, tenien un mal presagi. Tot això li ho diuen en un parell de segons.
La Montserrat deixa els nans damunt la taula del menjador
i corre a la galeria. Obre la porta del safareig i de seguida, la Blancaneu,
plorant i gemegant, li assenyala el Príncep dins del safareig, on hi ha dos
pams d'aigua sabonosa, surant boca enlaire, pàl·lid com un mort. L'agafa de
seguida i, abans que pugui eixugar-lo, ja tornat en sí, s'abraça amb la seva
estimada amb deliri i els ha d'eixugar tots dos. Diu que l'ha salvat la capa,
tan ampla, d'aquell color blau cel tan bonic i que ara ja sembla més
blanquinosa.
Els posa damunt la taula del menjador, on s'esperaven els
nans, i tots corren a abraçar-lo també, plorant d'alegria. La Montserrat diu
que ja no els rentarà més amb aigua i sabó i tots ells li contesten, a cor, que
sí, que sí, que els renti, però que no ho faci el dia que ha d'anar al
Taller...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada