dilluns, 14 de març de 2016

Oh! No volia arribar tard (Montserrat Fortuny)

La Montserrat surt del Taller d'Escriptura a les vuit i cinc minuts del vespre. Va tan de pressa com pot a agafar el metro a Guinardó/Hospital de Sant Pau, que la portarà fins a Joanic, la parada més a prop de casa seva.
Ha recordat, de cop i volta, que aquest matí ha rentat al safareig les figuretes que guarda des que, als vuit anys, les hi van portar els Reis. Són la Blancaneu i el Príncep i els set nans, tots fets de fusta treballada, i el més alt, el Príncep, fa divuit centímetres i el nan més petit, només set. Tots pintats de coloraines.
Cada setmana els neteja amb el drap de la pols, però, de tant en tant, els renta amb aigua i sabó, perquè per les juntures s'hi fica la pols de mala manera i es veuen bruts. Els nans ja es noten una mica atrotinats. Un cop rentats, ha posat tots els nans al balcó, com fa sempre si fa bon sol, i així no els ha d'eixugar d'un en un, que li roba molt de temps, i ha deixat la parelleta damunt la pedra inclinada del safareig, un al costat de l'altra, i ja no hi ha pensat més, fins ara, quan sortia de la classe. El cor li batega més de pressa del que és normal, li vénen al cap mals auguris.
Només fa que posar la clau al pany de la porta del pis, que sent uns crits llastimosos… Tots els nans criden alhora: “Montserrat, vine…! Montserrat, vine…!”. Entra corrents, obre el balcó i troba tots els nans plorant i xisclant, en la foscor. Li diuen que el Príncep ha caigut dins del safareig i que la Blancaneu no pot fer res per salvar-lo i ells no han pogut entrar per culpa d'estar tancats a fora. Ho han sentit malgrat la distància, perquè el safareig és a la galeria, a l'altra banda del pis. I és que ja temien algun mal, tenien un mal presagi. Tot això li ho diuen en un parell de segons.
La Montserrat deixa els nans damunt la taula del menjador i corre a la galeria. Obre la porta del safareig i de seguida, la Blancaneu, plorant i gemegant, li assenyala el Príncep dins del safareig, on hi ha dos pams d'aigua sabonosa, surant boca enlaire, pàl·lid com un mort. L'agafa de seguida i, abans que pugui eixugar-lo, ja tornat en sí, s'abraça amb la seva estimada amb deliri i els ha d'eixugar tots dos. Diu que l'ha salvat la capa, tan ampla, d'aquell color blau cel tan bonic i que ara ja sembla més blanquinosa.
Els posa damunt la taula del menjador, on s'esperaven els nans, i tots corren a abraçar-lo també, plorant d'alegria. La Montserrat diu que ja no els rentarà més amb aigua i sabó i tots ells li contesten, a cor, que sí, que sí, que els renti, però que no ho faci el dia que ha d'anar al Taller...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada