Malson (Pilar Zabala)

Riiiiiing sona insistent el timbre del despertador. Mig adormida em calço les sabatilles i em dirigeixo a la cambra de bany. Obro el llum i… això no pot ser, penso, em refrego bé els ulls i quan els torno a obrir comprovo que la imatge que ha causat el meu esverament segueix estant present.

            Això és ben surrealista, em repeteixo, segur que estic somniant. Tant les rajoletes grogues, com el mirall tronat, la banyera clivellada i el terra de “terrazo” grisenc corresponen a l’antic bany de fa vint anys. Decidida a sortir d’aquest malson em pessigo una galta, però és inútil, res no canvia, a part del dolor i la vermellor a la cara.

            Em sobta contemplar les meves mans amb la pell tan llisa, i les ungles enfortides. I el meu rostre? On són els senyals que els anys han gravat a les comissures dels meus llavis? La veritat és que aquestes dues novetats no em semblen pas malament. I què fan aquestes sabatilles als meus peus? Recordo que fa molts anys en vaig tenir unes d’iguals i el mateix passa amb la camisa que porto. És tot tan estrany...

            —Laura —escolto que diu el meu marit—, vinga, afanya’t, que tots necessitem anar al bany, els nois faran tard a classe i nosaltres a la feina. De quina feina em parla? Però si ja estem jubilats. Els nostres fills ja són grans, ells sí que treballen, afortunadament, i a més fa anys que no viuen amb nosaltres.

            M’hauré tornat boja? És espantós, estic vivint una situació que correspon a vint anys enrere. Hauré trepitjat o travessat sense voler un forat negre, d’aquests que tant en parlen els entesos, i m’ha fet retrocedir en el temps? Els llums del meu cervell em diuen que, per ara, això només succeeix a les pel·lícules.

            Llavors què està passant? Serà que la realitat veritable és la que ara estic vivint i, en canvi, la que dono per certa ha estat tan sols un somni?

            Riiiiiiiiiing sona insistent el timbre del despertador. La veu del meu marit m’arriba fosca i llunyana, —Laura, desperta't, encara tens molta febre; au, vinga, incorpora’t una mica i pren-te l’antitèrmic, aquest cop no t’has lliurat d’agafar la grip. Per cert, deus haver tingut un fotut malson perquè durant una estona no has parat d’agitar-te i gemegar. Ara reposa tranquil·la, tot ha passat i jo sóc al teu costat. Mira, posa’t la bata que t’acompanyaré al bany.

            M’he tret un gran pes de sobre: el bany, la bata, les sabatilles i tota la resta de situacions que m’acompanyen són ben actuals.

Todos a la cárcel (Elisabet Prades)

Pipipipi, Pipipipi, Pipipipi, Pipipipi, Pipipipi...

Redéu! Ara que estàvem a punt de fer-nos un petó...

Però, què cony fa el despertador aquí, si el vaig llençar a les escombraries quan em vaig jubilar i ja fa més d'un any, d’això? Apa, vinga, calla d’una punyetera vegada, au, fora, cabrit despertador.

Bé, ja que estic despert em faré el cafè amb llet, “con la leche de la botella, por favor”

Instintivament engego la ràdio: "Ahir, 29 de gener de 1994, al Palau de Congressos de Madrid, es va celebrar la VIII edició dels Premis Goya de cinema, que van recaure en: millor actriu, Verònica Forqué per Kika; millor actor, Juan Echanove per Madre Gilda; millor director, Luís Garcia Berlanga per Todos a la cárcel, i millor pel·lícula, TODOS A LA CÁRCEL".

Quèèèèèèè?! 1994? Dec estar somiant. No pot ser.

Encenc el llum. Aquest quadre? Aquesta foto amb l'ex? On és...? Si aquesta és l'habitació de quan estava casat amb ella i ja fa quinze anys que ens vam separar. I la cuina i el menjador. No pot ser, m’he tornat boig.

Alto, però si anit van donar el Goya a TODOS A LA CÁRCEL, avui és... el maleït dia que va començar tot.

 6.45 AM Dutxar-me

 7.00 AM Vestir-me

 7.15 AM Sortir de casa encara mig adormit

 7.20 AM Agafar el 74 i xerrar amb la colla que hem fet

 7.50 AM Prendre’m al bar el cafè amb llet, amb la llet de l’ampolla

 8.00 AM Chicas, al salón, YA!

 8.01 AM Caixes, caixes, caixes i més caixes

10.00 AM Agafar els vint minuts i sortir al carrer perquè em toqui una mica l’aire

10.30 AM Iter eatem iter. Més del mateix

11.10 AM Per fi, avui, que estic en estat de gràcia, faré el que ja fa temps rumio. El Ramon, perdó, el piojo verde con tipo de chinche preñao, estarà sol i li demanaré una entrevista per queixar-me. Així que exposi la queixa avisarà la Pelos i quan hi siguem tots tres li farà una petita explicació que ella rebatrà.

11.15 AM Serà exactament quan el molt fill de puta em deixarà anar allò de: “Didi, (odio que em diguin Didi, i ho sap), no et pots queixar perquè sempre plegues a l’hora, mai no et quedes i tingues en compte que tots els de fora fan més hores i cobren la meitat del que cobres tu.” I jo em quedaré callat i amb la boca oberta com un estaquirot mentre la Pelos em llançarà una mirada burleta de prepotència. Sí, surto a l’hora però sense poder agafar ni una caixa més, amb l’esquena malmesa i havent treballat deu vegades més que molts que estan guanyant gairebé el doble del que guanyo jo sense fotre ni brot, per no dir una altra cosa.

11.30 AM Sant Tornem-hi. Caixes, caixes, caixes i més caixes.

14.30 PM L’hora de dinar. Com sempre, quedo amb A i B. Vomitarem les nostres ombres.

15.30 PM Caixes per triplicat.

17.00 PM Hora daurada de la llibertat. O no?

17.30 PM Arribaré a casa fet una coca i li explicaré a l'ex tot el que m’ha dit el cabró d’aquella mala bèstia. I ella em dirà, “Home, no et queixis tant, que com a mínim i tal com estan les coses has de donar gràcies de tenir feina, això és un bé de Déu. Au, pren-t’ho d’una altra manera. Ah, Dídac, para taula que el sopar estarà aviat, avui he tingut molta feina i tinc ganes d’anar-me'n al llit. Podràs fregar, avui, carinyo?”.

Maleïda sia l'ex, el piojo verde i la vida que m’ha tocat dur. Em tapo, a veure si em torno a adormir o millor dit, a despertar, perquè això és un maleït malson.

EEEEI, Dídac, desperta't que arribaràs tard al banc.

NOOOOOOOOOOOOOOO, si us plau, aquell dia no. Tan bé que estic ara, sense carregar caixes i sense ella.

SÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍ, todos a la cárcel.

Girant els anys enrere (Antònia García)

Em desperto amb un sobresalt, com si hagués tingut un malson. Però no recordo què estava somiant, si és que somiava. Em llevo, faig les ablucions habituals i em poso la túnica. M'estranya que la meva esclava Cenis no sigui aquí. De cop, me n'adono: no sóc a la meva casa de Roma sinó a la de Misenum, prop de Neapolis. Quedo perplex. Fa anys que m'havia venut aquesta casa i tota la finca. Surto del dormitori. A l'atri no hi ha ningú. M'acosto al petit estany i m'hi miro. L'aigua em torna una imatge que... No, no pot ser! Aquest rostre... Sí, sóc jo! Sóc jo, però tinc el rostre de quan era jove!

Penso que sóc víctima d'alguna mena d'al·lucinació. Travesso l'atri i entro a la sala d'estudi. En Linius és allí, estranyament rejovenit, i... Per Bacus! Què em passa? Amb el cap inclinat damunt d'uns llibres, veig el meu oncle i pare adoptiu, Gaius Plinius Secundus! M'agafo al marc de la porta, sobtadament marejat. L'oncle em mira i em fa senyal d'acostar-m'hi. “Que els déus et siguin propicis, nebot! Vine, que t'ensenyaré en què estic treballant avui.” És impossible! L'oncle fa anys que és mort! Va morir sota les flames i les cendres que van sortir del Vesuvius fa... fa... jo tenia 18 anys... Fa vint anys! Noto que el cor em batega desordenadament i miro de controlar-me. Oh, Déus! Són les ombres de Linius i de Gaius Plinius, sorgides del regne dels morts, el que estic veient?

Faig un esforç i m'acosto a la taula. Amb mà tremolosa, toco el braç de l'oncle per comprovar que és real. Inquireixo: “Oncle, en quin any som? M'ho pots dir?” L'oncle arrufa les celles. “I ara, quina pregunta! Som a l'augustus de  l'any 79. Que estàs de broma o és que, potser, et fas el boig?” Responc amb una evasiva i surto de la sala. Potser sí que m'estic tornant boig. O és que el temps ha retrocedit vint anys?

Vaig al peristil. La mare és davant del larari. També és viva, i més jove! Ha encès una llàntia als déus protectors. L'abraço i no puc evitar uns sanglots. “Què et passa, fill meu?” “Oh, mare...! Mare... Estem en perill! Ens n'hem d'anar d'aquí, mare! He de parlar amb l'oncle!” “Però, fill, per què ens n'hem d'anar? Ja saps que l'oncle té el comandament de l'esquadra de Misenum. No pot deixar la flota de vaixells.”

Incapaç d'explicar tot el que sé, tot el que està a punt de passar, torno enrere i surto al carrer.    Un grup de noies, parlant i rient, van carrer avall. Les reconec: Martina, Valèria, Càlvia... Passa un carro tirat per bous, carregat de sacs. Uns nens juguen amb pedretes. Miro cap a la muntanya, cap al Vesuvius, on habita el déu Vulcanus. El cel és blau. Tot està tranquil. Veig allà lluny Herculaneum, Pompeii... Oh, Iuppiter! Permetràs que mori tanta gent, que el foc i les cendres destrueixin totes aquestes poblacions?

Els intents per convèncer l'oncle que hem de fugir no m'han servit de res. “Que t'has tornat endeví?”, diu, incrèdul. Li faig esment que, quan jo tenia entre un i dos anys, la terra va tremolar i les sacsejades van ocasionar molts morts i una bona part de Pompeii va quedar aterrada. ”Sí, però això que dius és molt diferent. On s'és vist, que la muntanya faci explosió? Au, deixa'm acabar la llista de vegetals i vés passant cap al triclini, que ja és hora de dinar.”

Podria anar als temples d'Apol·lo o de la Fortuna Augusta per fer ofrenes i sacrificis i per implorar que aturin allò terrible que és a punt de passar. Però seria inútil: el destí està marcat i res no canviarà els designis dels déus. Els dies passen i cada vegada estic més anguniós. Ningú no em vol escoltar.

Un matí, la mare observa un estrany núvol damunt del Vesuvius. És una columna blanquinosa que es dreça i a la part de dalt s'eixampla, com si fos un pi. Avisa l'oncle perquè ho vegi. Sento una esgarrifança. Comença la pluja de cendres, de pedres ardents. Masses de gasos de sofre s'escampen. Es veuen fogueres que avancen. La terra tremola. El mar es retrau. L'oncle ordena que preparin unes naus ràpides i decideix dues coses: com a bon científic, anirà al poblet de Stabiae, al peu de la muntanya, per estudiar de més a prop l'estrany fenomen mai vist; com a persona amb gran sentit humanitari, recollirà amb les embarcacions els que estiguin en perill i no tinguin manera de fugir per terra.

La meva desesperació no té límits. Impotent, alço els braços cap al cel i crido! Crido amb ràbia contra tots els déus de l'Olympus. Crido i crido fins a esgargamellar-me! No hi puc fer res. Sé que l'oncle morirà sota les cendres ardents, asfixiat pels gasos tòxics. Moriran tots, cremats per llengües de foc, aixafats per les pedres ígnies, pel pes dels sostres derruïts, per la pluja de cendra, en un dia fosc com la nit, indescriptible i paorós.

I jo viuré per explicar-ho, per deixar-ho escrit, amb el doble dolor, per mor d'aquesta girada del temps cap enrere, d'haver-ho viscut dues vegades sense poder-hi fer res.

Jo volia volar (Núria Soler)

De petita sempre somiava que volava i, ara que ja sóc gran he decidit provar-ho. Vaig llegir un anunci: “Es donen classes de vol. Totes les edats. Preus assequibles”. Hi vaig rumiar uns quants dies i em vaig decidir:

—Bon dia, és aquí que ensenyen a volar?

                —I tant. Passa, passa, no et faci cosa...

                —Com t’agradaria volar? Amb ales, amb estel, amb núvols, amb...

                —Amb ales, amb ales! Pot ser?

                —I és clar que sí. Aquí tot pot ser.

                —Quan puc començar?

                —Ara mateix, si vols.

                —És que no duc diners, ni targeta...

                —No t’hi amoïnis, jo sempre cobro. Vols començar?

                —I tant, vaig dir.

De sobte em vaig trobar ben estirada, aguantada per unes mans fermes i una veu em va dir:

—Tanca els ulls, aixeca el cap, estira les cames. No, així no. Encara més estirada, bé, braços enrere, peus de punta. Ara ja et surten les ales, ja creixen, mou-les.

Em vaig deixar portar... quin goig... i... Mare de Déu, quina patacada!

Mujer negra (Anna Collado)

Sota l’enunciat d’aquesta setmana i atesa la manca de temps, no se m’acut res millor que recordar, o donar a conèixer als que no la coneixeu, la poesia: Mujer negra inclosa al llibre de Cantos de sombra del poeta senegalès Léopold Sédar Senghor. Espero que la gaudiu:

¡Mujer desnuda, mujer negra
Vestida de tu color que es vida,
de tu forma que es belleza!
He crecido a tu sombra;
la suavidad de tus manos vendaba mis ojos.
Y en pleno verano y en pleno mediodía,
te descubro.
Tierra prometida desde la alta cima de un puerto calcinado,
tu belleza me fulmina en pleno corazón,
como el relámpago del águila.
Mujer desnuda, mujer oscura,
fruto maduro de carne tersa,
sombrío éxtasis del vino negro,
boca que haces lírica mi boca,
sabana de horizontes puros,
sabana estremecida
bajo caricias ardientes del viento del Este.
Tamtan esculpido, tamtan terso
que ruges bajo los dedos del vencedor.
Tu voz grave de contralto
es el canto espiritual de la Amada.

Conjuncions (Antònia García)

Se'm planteja una qüestió de gramàtica relacionada amb la traducció. En el poema El Càntic dels Càntics, també conegut com Cant de Salomó, hi ha un fragment que diu: “Sóc negra però bonica”. En una traducció recent s'ha canviat la conjunció “però” per la conjunció “i”, perquè a la versió en llengua hebrea així hi consta. Per quina raó no s'havia traduït bé, abans?

Jo no ho sé. Provo de treure'n l'entrellat. Penso que aquesta conjunció “però” és adversativa, uneix dos elements oposats. S'endevina que el sentit és aquest: essent negra, en principi podria ser poc agraciada. Però no és així. És bonica, malgrat la foscor de la pell. Per tant, s'associa el color negre amb la lletjor.

Em ve al cap aquella dita la culpa és negra i ningú la vol. En la nostra cultura el color negre és trist, es fa servir pel dol. També té connotacions de perill: negre com una gola de llop. La foscor de la nit fa por.  Tothom coneix la discriminació antiga i encara actual d'una part d'individus que tenen la pell blanca i que, només per aquest motiu, es pensen que són superiors als que la tenen negra, o groga, o d'un altre color. També penso que s'identificava la morenor com a signe de classe. Els que treballaven al camp tenien la pell colrada i, en canvi, els senyors la tenien pàl·lida.

Ara ja no és així. La moda és anar a la platja i que el sol ens faci tornar la pell ben morena. Fins i tot es pren com a senyal de bona salut. En aquest cas s'escau dir “sóc negra i bonica”.

“Sóc negra i bonica”, diu la Sulamita a les seves joves i alegres companyes, filles de Jerusalem, segons el Càntic dels Càntics. Mentre vigilava les vinyes, el sol li emmorenia el rostre i els braços nus. “Moreneta en só, i és que el sol em toca...”

Tot rumiant sobre el sentit de les conjuncions, evoco el misteri de les anomenades Verges Negres, tingudes per deesses mare, que representaven la terra. Gairebé sempre són figures petites que havien estat amagades en coves o al cor dels arbres. La terra fosca, rica de nutrients, és la millor per al desenvolupament de les llavors i la naixença de les plantes. Potser per això les marededéus trobades són negres o força morenes.

En el Càntic, la noia bruna i formosa cerca el seu espòs, el rei. Vol que la besi, que amb els  llavis li ressegueixi la pell, perquè troba aquells petons més dolços i suaus que el vi. La Sulamita, abillada amb vels transparents, guarnida amb braçalets, les mans pintades amb henna, espera el seu enamorat. Ell, quan arriba, la troba adormida. Contempla amorós el rostre negre com l'atzabeja i conjura les filles de Jerusalem perquè no la despertin. La Sulamita és, per a ell, una esvelta palmera, un lliri entre els cards; els ulls, uns coloms; els pits, dos cervatells que saltironegen. Damunt d'una estora, unes safates amb mel i dàtils, pomes i magranes. I com a ofrena per a l'estimada, mirra i sàndal de llunyans indrets.

Deixo estar els raonaments gramaticals i m'abandono lànguidament a l'encís del poema. Els versos tenen el so de les fulles de les palmeres, mogudes pel vent, i la frescor de l'aigua del pou, mirall profund del cel. Quina bella conjunció! La claror de la tarda dóna pas a les tenebres amb la lluna com un far. Traduiré els anhels dels dos amants, tórtores que parrupegen, i m'oblidaré de les frases i de les oracions. Flairaré el perfum nocturn de les assutzenes i escoltaré el silenci  intens que plana sobre el desert.

Esclavitud (Pilar Zabala)

Un article d’en Sergi Ramis, publicat l’any 1992, i que d’una manera casual ha caigut ara a les meves mans, ha aconseguit aportar al meu coneixement una mica més de llum gràcies a la nítida exposició que fa del vergonyós, dur i inhumà esclavatge a què varen ésser sotmesos per la força molts habitants del continent africà. D’aquest article, tan sols exposo a continuació alguns dels primers paràgrafs, els que per a mi han estat cabdals.

“A mitjans segle XI, l’aparició del navegant portuguès Vasco de Gama per les costes angoleses va ser el tret de sortida de l’operació de pirateria més llarga i sagnant de la humanitat. Competint feroçment amb l’imperi espanyol per l’hegemonia d’Europa i, per extensió, del món, els portuguesos buscaven al sud d’Àfrica noves possessions que els aportessin minerals preciosos o valuoses espècies, al mateix temps que es feien captius.

A causa que les matances de nadius a Amèrica estaven deixant sense mà d’obra els conqueridors, es va optar per iniciar el negoci de l’esclavitud, i van ser navegants portuguesos, holandesos i anglesos qui, en major mesura, s’aproparen a Àfrica per capturar “bestiar humà” que després seria venut a les colònies espanyoles d’Amèrica. La inferioritat tecnològica, i sobretot la falta d‘agressivitat, van suposar per als africans una derrota total.

Les zones de compra d’esclaus en particular, i tota l'Àfrica per extensió, eren conegudes com “la tomba de l'home blanc” per la quantitat de malalties i d'animals perillosos que acabaven amb la seva vida, per això els navegants negrers preferien posar-se d’acord amb reis i autoritats locals. Els negrers els compraven aquella gent que ja estava presa per haver comès delictes o que tenien deutes pendents amb la justícia, abans que haver de córrer el munt de riscos que suposava capturar-los. Però la contínua demanda de mà d’obra aviat va esgotar aquesta via, i llavors els europeus van emprendre ràtzies continuades, cosa que els resultava menys costós i més barat. Dahomey, Senegal i Zanzíbar van ser els llocs utilitzats per a aquest mercadeig.

Els europeus van organitzar un circuit que els resultava terriblement beneficiós: el triangle de l’esclavisme. A l’oest d’Àfrica (sobretot al Golf de Guinea) es carregaven persones per vendre-les al Carib i a les colònies angleses del sud d'Amèrica del Nord. Aquestes persones esclavitzades produïen béns colonials que s’elaboraven a Europa, i des d’allà es duien els productes manufacturats cap a l’est d’Àfrica, on es venien, i el cercle tornava a començar.

Un cop el mercat d’esclaus va arribar al seu punt de saturació, les potències europees varen començar a pensar en apoderar-se d’uns territoris que segurament ocultaven grans riqueses en minerals i fustes.

Al mateix temps que els governs pensaven apropiar-se de les colònies per objectius polítics i econòmics, les classes privilegiades enviaven homes per tal que visquessin les aventures que ells mateixos no s’atrevien a viure. D’aquesta manera van començar a pagar-se grans expedicions geogràfiques que descobriren zones tan romàntiques com el delta del riu Níger o les fonts del Nil. Aquestes missions no tan sols van elevar a la categoria d’exploradors immortals els seus protagonistes, sinó que van servir també perquè els països que costejaven l’operació s’anessin apoderant de més i més porcions d’Àfrica, a mesura que s’anaven coneixent les noves terres de l’interior.

Es pot dir, sense por a equivocar-se, que el centre d’Europa va prosperar i va posar les bases per llançar-se a la revolució industrial gràcies als esforços dels africans.”

L’article de Sergi Ramis no s’acaba aquí, segueix donant una valuosa informació sobre les grans ferides que aquella repugnant manera d’actuar va provocar a la població africana en aquells dies i les terribles conseqüències que, encara ara, se segueixen patint en molts llocs d’Àfrica per culpa de l’avarícia dels més poderosos, que miren impàvids com els diferents cabdills locals rivalitzen entre ells per fer-se amb el poder, empenyent la població, esgotada i empobrida, a lluitar enmig de sagnants i despietades guerres tribals.

Desgraciadament, el malaurat signe de l’esclavatge no ha desaparegut en els nostres dies, segueix ben latent en l’ànima de moltes persones, siguin grans o criatures, que a còpia d’enganys i amenaces, es veuen sotmeses a tota classe d’abusos per part de gent que, sense cap mena d’escrúpols, els fan caure dins un parany del que difícilment en sortiran ben parats.

Els negres (Montserrat Fortuny)

Últimament s’ha tornat a traduir “El càntic dels càntics”, de Salomó, la seva història d’amor amb la reina de Saba i s’ha descobert que, allà on deia “SÓC NEGRA PERÒ BONICA”,perquè ella n’era de negra, hauria de dir “SÓC NEGRA I BONICA”. Per què aquest PERÒ enlloc de l’”I”?

Qui ho va traduir era un BLANC, ben poc amic dels negres, aconsellat per l’Església, que no ha considerat mai aquella raça com a filla de Déu, com els blancs, sió que s’ha contemplat sempre com una raça inferior. Tot va començar quan Cam, un dels fills de Noé, va fer burla del seu pare perquè havia begut massa suc de raïm fermentat (el primer borratxo de la història) i va ser maleït i deportat a l’Àfrica. A ell se’l considera el pare de la raça negra.

A la raça negra li van en contra, no solament l’Esglèsia Catòlica, sinó també la Protestant, i totes les no cristianes. Sobretot la Islàmica.

Sempre hi ha hagut esclaus, des del començament de la història. Correntment eren els vençuts en les guerres, homes i dones i infants; els sans i bons, perquè els dèbils i malaltissos eren eliminats automàticament.

A més d’aquest fruit de les guerres, la raça negra ha tingut dins d’ella mateixa els enemics. Els mateixos cabdills negres empresonaven els seus compatriotes més pobres, els carregaven a les seves naus i, cap al Continent Blanc, a vendre’ls i, els blancs, a comprar-los.

Els amos disposaven d’ells com si fossin animals, més o menys domèstics. Pitjor encara, els fuetejaven, abusaven sexualment de les dones, els mataven…

El nostre país tampoc no n’ha estat lliure de culpa: qui no coneix Don Antonio López i López, el Marqués de Comillas, amb el seu monument en una plaça barcelonina? I això que és ben sabut que era un negrer.

Els Estats Units d’Amèrica són els que tingueren més esclaus negres, per a fer-los treballar a les plantacions de canya de sucre i de cotó, on feinejaven en unes condicions infrahumanes. També com a criats per a la feina domèstica, triant segurament els més agraciats. I tots ben vigilats perquè no s’escapessin, sobretot a l’època de la Guerra de Secessió, que lluitaven, els blancs del Nord contra els del Sud i els primers eren contraris a l’esclavitud dels negres.

Aquesta Guerra va començar el 1861 i va acabar el 1865, amb la victòria dels nordistes i amb l’abolició de l’esclavitud. I va començar el govern d’Abraham Lincoln, assassinat més tard.

No va acabar ací el sofriment dels negres, perquè es va fundar una associació de milions d’activistes, anomenada KKK, o sia, Ku Klux Klan, una societat secreta, amb un fort caràcter racista i xenòfob. Va ser dissolt el 1871, però va tornar encara amb més força a partir de 1920, proclamant la supremacia de la raça blanca, recorrent al terrorisme, a la violència i a actes intimidadors, com la cremada de creus, per tal d’oprimir les seves víctimes. I sembla que encara existeix, més d’amagat i són considerats grups d’odi extrem.

No sé què deuen pensar ara, amb el president de raça negra i descendent d’esclaus…