Conjuncions (Antònia García)

Se'm planteja una qüestió de gramàtica relacionada amb la traducció. En el poema El Càntic dels Càntics, també conegut com Cant de Salomó, hi ha un fragment que diu: “Sóc negra però bonica”. En una traducció recent s'ha canviat la conjunció “però” per la conjunció “i”, perquè a la versió en llengua hebrea així hi consta. Per quina raó no s'havia traduït bé, abans?

Jo no ho sé. Provo de treure'n l'entrellat. Penso que aquesta conjunció “però” és adversativa, uneix dos elements oposats. S'endevina que el sentit és aquest: essent negra, en principi podria ser poc agraciada. Però no és així. És bonica, malgrat la foscor de la pell. Per tant, s'associa el color negre amb la lletjor.

Em ve al cap aquella dita la culpa és negra i ningú la vol. En la nostra cultura el color negre és trist, es fa servir pel dol. També té connotacions de perill: negre com una gola de llop. La foscor de la nit fa por.  Tothom coneix la discriminació antiga i encara actual d'una part d'individus que tenen la pell blanca i que, només per aquest motiu, es pensen que són superiors als que la tenen negra, o groga, o d'un altre color. També penso que s'identificava la morenor com a signe de classe. Els que treballaven al camp tenien la pell colrada i, en canvi, els senyors la tenien pàl·lida.

Ara ja no és així. La moda és anar a la platja i que el sol ens faci tornar la pell ben morena. Fins i tot es pren com a senyal de bona salut. En aquest cas s'escau dir “sóc negra i bonica”.

“Sóc negra i bonica”, diu la Sulamita a les seves joves i alegres companyes, filles de Jerusalem, segons el Càntic dels Càntics. Mentre vigilava les vinyes, el sol li emmorenia el rostre i els braços nus. “Moreneta en só, i és que el sol em toca...”

Tot rumiant sobre el sentit de les conjuncions, evoco el misteri de les anomenades Verges Negres, tingudes per deesses mare, que representaven la terra. Gairebé sempre són figures petites que havien estat amagades en coves o al cor dels arbres. La terra fosca, rica de nutrients, és la millor per al desenvolupament de les llavors i la naixença de les plantes. Potser per això les marededéus trobades són negres o força morenes.

En el Càntic, la noia bruna i formosa cerca el seu espòs, el rei. Vol que la besi, que amb els  llavis li ressegueixi la pell, perquè troba aquells petons més dolços i suaus que el vi. La Sulamita, abillada amb vels transparents, guarnida amb braçalets, les mans pintades amb henna, espera el seu enamorat. Ell, quan arriba, la troba adormida. Contempla amorós el rostre negre com l'atzabeja i conjura les filles de Jerusalem perquè no la despertin. La Sulamita és, per a ell, una esvelta palmera, un lliri entre els cards; els ulls, uns coloms; els pits, dos cervatells que saltironegen. Damunt d'una estora, unes safates amb mel i dàtils, pomes i magranes. I com a ofrena per a l'estimada, mirra i sàndal de llunyans indrets.

Deixo estar els raonaments gramaticals i m'abandono lànguidament a l'encís del poema. Els versos tenen el so de les fulles de les palmeres, mogudes pel vent, i la frescor de l'aigua del pou, mirall profund del cel. Quina bella conjunció! La claror de la tarda dóna pas a les tenebres amb la lluna com un far. Traduiré els anhels dels dos amants, tórtores que parrupegen, i m'oblidaré de les frases i de les oracions. Flairaré el perfum nocturn de les assutzenes i escoltaré el silenci  intens que plana sobre el desert.