Esclavitud (Pilar Zabala)

Un article d’en Sergi Ramis, publicat l’any 1992, i que d’una manera casual ha caigut ara a les meves mans, ha aconseguit aportar al meu coneixement una mica més de llum gràcies a la nítida exposició que fa del vergonyós, dur i inhumà esclavatge a què varen ésser sotmesos per la força molts habitants del continent africà. D’aquest article, tan sols exposo a continuació alguns dels primers paràgrafs, els que per a mi han estat cabdals.

“A mitjans segle XI, l’aparició del navegant portuguès Vasco de Gama per les costes angoleses va ser el tret de sortida de l’operació de pirateria més llarga i sagnant de la humanitat. Competint feroçment amb l’imperi espanyol per l’hegemonia d’Europa i, per extensió, del món, els portuguesos buscaven al sud d’Àfrica noves possessions que els aportessin minerals preciosos o valuoses espècies, al mateix temps que es feien captius.

A causa que les matances de nadius a Amèrica estaven deixant sense mà d’obra els conqueridors, es va optar per iniciar el negoci de l’esclavitud, i van ser navegants portuguesos, holandesos i anglesos qui, en major mesura, s’aproparen a Àfrica per capturar “bestiar humà” que després seria venut a les colònies espanyoles d’Amèrica. La inferioritat tecnològica, i sobretot la falta d‘agressivitat, van suposar per als africans una derrota total.

Les zones de compra d’esclaus en particular, i tota l'Àfrica per extensió, eren conegudes com “la tomba de l'home blanc” per la quantitat de malalties i d'animals perillosos que acabaven amb la seva vida, per això els navegants negrers preferien posar-se d’acord amb reis i autoritats locals. Els negrers els compraven aquella gent que ja estava presa per haver comès delictes o que tenien deutes pendents amb la justícia, abans que haver de córrer el munt de riscos que suposava capturar-los. Però la contínua demanda de mà d’obra aviat va esgotar aquesta via, i llavors els europeus van emprendre ràtzies continuades, cosa que els resultava menys costós i més barat. Dahomey, Senegal i Zanzíbar van ser els llocs utilitzats per a aquest mercadeig.

Els europeus van organitzar un circuit que els resultava terriblement beneficiós: el triangle de l’esclavisme. A l’oest d’Àfrica (sobretot al Golf de Guinea) es carregaven persones per vendre-les al Carib i a les colònies angleses del sud d'Amèrica del Nord. Aquestes persones esclavitzades produïen béns colonials que s’elaboraven a Europa, i des d’allà es duien els productes manufacturats cap a l’est d’Àfrica, on es venien, i el cercle tornava a començar.

Un cop el mercat d’esclaus va arribar al seu punt de saturació, les potències europees varen començar a pensar en apoderar-se d’uns territoris que segurament ocultaven grans riqueses en minerals i fustes.

Al mateix temps que els governs pensaven apropiar-se de les colònies per objectius polítics i econòmics, les classes privilegiades enviaven homes per tal que visquessin les aventures que ells mateixos no s’atrevien a viure. D’aquesta manera van començar a pagar-se grans expedicions geogràfiques que descobriren zones tan romàntiques com el delta del riu Níger o les fonts del Nil. Aquestes missions no tan sols van elevar a la categoria d’exploradors immortals els seus protagonistes, sinó que van servir també perquè els països que costejaven l’operació s’anessin apoderant de més i més porcions d’Àfrica, a mesura que s’anaven coneixent les noves terres de l’interior.

Es pot dir, sense por a equivocar-se, que el centre d’Europa va prosperar i va posar les bases per llançar-se a la revolució industrial gràcies als esforços dels africans.”

L’article de Sergi Ramis no s’acaba aquí, segueix donant una valuosa informació sobre les grans ferides que aquella repugnant manera d’actuar va provocar a la població africana en aquells dies i les terribles conseqüències que, encara ara, se segueixen patint en molts llocs d’Àfrica per culpa de l’avarícia dels més poderosos, que miren impàvids com els diferents cabdills locals rivalitzen entre ells per fer-se amb el poder, empenyent la població, esgotada i empobrida, a lluitar enmig de sagnants i despietades guerres tribals.

Desgraciadament, el malaurat signe de l’esclavatge no ha desaparegut en els nostres dies, segueix ben latent en l’ànima de moltes persones, siguin grans o criatures, que a còpia d’enganys i amenaces, es veuen sotmeses a tota classe d’abusos per part de gent que, sense cap mena d’escrúpols, els fan caure dins un parany del que difícilment en sortiran ben parats.