Girant els anys enrere (Antònia García)

Em desperto amb un sobresalt, com si hagués tingut un malson. Però no recordo què estava somiant, si és que somiava. Em llevo, faig les ablucions habituals i em poso la túnica. M'estranya que la meva esclava Cenis no sigui aquí. De cop, me n'adono: no sóc a la meva casa de Roma sinó a la de Misenum, prop de Neapolis. Quedo perplex. Fa anys que m'havia venut aquesta casa i tota la finca. Surto del dormitori. A l'atri no hi ha ningú. M'acosto al petit estany i m'hi miro. L'aigua em torna una imatge que... No, no pot ser! Aquest rostre... Sí, sóc jo! Sóc jo, però tinc el rostre de quan era jove!

Penso que sóc víctima d'alguna mena d'al·lucinació. Travesso l'atri i entro a la sala d'estudi. En Linius és allí, estranyament rejovenit, i... Per Bacus! Què em passa? Amb el cap inclinat damunt d'uns llibres, veig el meu oncle i pare adoptiu, Gaius Plinius Secundus! M'agafo al marc de la porta, sobtadament marejat. L'oncle em mira i em fa senyal d'acostar-m'hi. “Que els déus et siguin propicis, nebot! Vine, que t'ensenyaré en què estic treballant avui.” És impossible! L'oncle fa anys que és mort! Va morir sota les flames i les cendres que van sortir del Vesuvius fa... fa... jo tenia 18 anys... Fa vint anys! Noto que el cor em batega desordenadament i miro de controlar-me. Oh, Déus! Són les ombres de Linius i de Gaius Plinius, sorgides del regne dels morts, el que estic veient?

Faig un esforç i m'acosto a la taula. Amb mà tremolosa, toco el braç de l'oncle per comprovar que és real. Inquireixo: “Oncle, en quin any som? M'ho pots dir?” L'oncle arrufa les celles. “I ara, quina pregunta! Som a l'augustus de  l'any 79. Que estàs de broma o és que, potser, et fas el boig?” Responc amb una evasiva i surto de la sala. Potser sí que m'estic tornant boig. O és que el temps ha retrocedit vint anys?

Vaig al peristil. La mare és davant del larari. També és viva, i més jove! Ha encès una llàntia als déus protectors. L'abraço i no puc evitar uns sanglots. “Què et passa, fill meu?” “Oh, mare...! Mare... Estem en perill! Ens n'hem d'anar d'aquí, mare! He de parlar amb l'oncle!” “Però, fill, per què ens n'hem d'anar? Ja saps que l'oncle té el comandament de l'esquadra de Misenum. No pot deixar la flota de vaixells.”

Incapaç d'explicar tot el que sé, tot el que està a punt de passar, torno enrere i surto al carrer.    Un grup de noies, parlant i rient, van carrer avall. Les reconec: Martina, Valèria, Càlvia... Passa un carro tirat per bous, carregat de sacs. Uns nens juguen amb pedretes. Miro cap a la muntanya, cap al Vesuvius, on habita el déu Vulcanus. El cel és blau. Tot està tranquil. Veig allà lluny Herculaneum, Pompeii... Oh, Iuppiter! Permetràs que mori tanta gent, que el foc i les cendres destrueixin totes aquestes poblacions?

Els intents per convèncer l'oncle que hem de fugir no m'han servit de res. “Que t'has tornat endeví?”, diu, incrèdul. Li faig esment que, quan jo tenia entre un i dos anys, la terra va tremolar i les sacsejades van ocasionar molts morts i una bona part de Pompeii va quedar aterrada. ”Sí, però això que dius és molt diferent. On s'és vist, que la muntanya faci explosió? Au, deixa'm acabar la llista de vegetals i vés passant cap al triclini, que ja és hora de dinar.”

Podria anar als temples d'Apol·lo o de la Fortuna Augusta per fer ofrenes i sacrificis i per implorar que aturin allò terrible que és a punt de passar. Però seria inútil: el destí està marcat i res no canviarà els designis dels déus. Els dies passen i cada vegada estic més anguniós. Ningú no em vol escoltar.

Un matí, la mare observa un estrany núvol damunt del Vesuvius. És una columna blanquinosa que es dreça i a la part de dalt s'eixampla, com si fos un pi. Avisa l'oncle perquè ho vegi. Sento una esgarrifança. Comença la pluja de cendres, de pedres ardents. Masses de gasos de sofre s'escampen. Es veuen fogueres que avancen. La terra tremola. El mar es retrau. L'oncle ordena que preparin unes naus ràpides i decideix dues coses: com a bon científic, anirà al poblet de Stabiae, al peu de la muntanya, per estudiar de més a prop l'estrany fenomen mai vist; com a persona amb gran sentit humanitari, recollirà amb les embarcacions els que estiguin en perill i no tinguin manera de fugir per terra.

La meva desesperació no té límits. Impotent, alço els braços cap al cel i crido! Crido amb ràbia contra tots els déus de l'Olympus. Crido i crido fins a esgargamellar-me! No hi puc fer res. Sé que l'oncle morirà sota les cendres ardents, asfixiat pels gasos tòxics. Moriran tots, cremats per llengües de foc, aixafats per les pedres ígnies, pel pes dels sostres derruïts, per la pluja de cendra, en un dia fosc com la nit, indescriptible i paorós.

I jo viuré per explicar-ho, per deixar-ho escrit, amb el doble dolor, per mor d'aquesta girada del temps cap enrere, d'haver-ho viscut dues vegades sense poder-hi fer res.