El músic de txalaparta (Anna Collado)

En un llogarret de Gipuzkoa anomenat Oiartzun, hi vivia un noiet anomenat Eneko. L’Eneko era tan bell, que des del mateix instant de néixer va tenir enamorades a totes les donzelles del poble... donzelles i no tan donzelles!

            L’Eneko, però, no havia mostrat mai interès per les dones. Fill com era de fuster, s’havia passat mitja vida al taller del pare i, de tant jugar amb els retalls de fustes que sobraven, va arribar a convertir-se en un expert fent sonar la txalaparta. Per la Festa Major d’Oiartzun, l’Eneko sempre oferia un recital al seus veïns i veïnes. Al concert hi acudien totes les dones del poble i algun home si encara quedava algun forat lliure a la Kultur Etxea. Els sons de la txalaparta eren acompanyats amb profunds sospirs del públic assistent: ara un ai aquí, ara un ai allà... cadascun de diferent llargària però tots de durada superior a dos segons. Durant els concerts, l’Eneko estava tan concentrat en l’actuació que ni se n’adonava que hi havia públic escoltant-lo i tremolant de goig per ell. Durant la resta de l’any, esquivava àgilment les lloances de les seves veïnes i els apropaments insolents cap a ell.

            Un dia, que havia sortit a buscar fusta al bosc per trobar nous sons per a la seva txalaparta, l’Eneko va ensopegar amb una Làmia. N’havia sentit a parlar, però creia que es tractava només de llegendes. En canvi, aquell matí la va veure.  La Làmia seia al marge d’un estanyol amb les cames dins l’aigua completament nua mentre es pentinava la seva llarga cabellera amb una pinta d’or. Va saber que era una làmia perquè amb el seu dolç xipolleig deixava veure fora de l’aigua en algunes ocasions els seus peuets minúsculs en forma de pota d’ànec.

            L’Eneko va quedar encisat, embruixat, eixut de voluntat pròpia amb aquella visió i sense saber com ho havia fet ni per on havia passat, va descendir fins a l’estanyol i es va situar a tocar d’ella. Tot seguit, sense emetre cap paraula, la va besar als llavis amb tota la tendresa que havia acumulat al llarg dels anys i que encara no havia gosat oferir a ningú. La Làmia va quedar tan parada pel comportament d’aquell humà com desconcertada per l’extremada bellesa del noi que l’acabava de besar.

            Es van estimar sense descans durant una setmana seguida i passat aquest temps, l’Eneko es va decidir a passar per casa per, si més no, dir-los que estava bé. La seva família estava molt preocupada i van estar molt contents de veure’l. Ell els va explicar el que l’hi havia passat i tot va quedar resolt. Però la història de la Làmia es va estendre com la flama en un polvorí i les dones del poble van decidir que aquella donota no tenia cap dret a prendre’ls el seu Eneko.

            Enfurismades i armades van sortir al bosc a caçar la Làmia i res no va poder evitar que així ho fessin. La pobra Làmia va morir pels múltiples cops que va rebre d’aquell eixam de dones rabiüdes i Eneko morí de tristesa poques hores després. La Deessa Mari, enfurismada com poques vegades ho havia estat, va sortir de la seva cova per castigar totes les dones d’Oiartzun. Ho va fer privant-les de l’amor vertader per la resta de les seves vides.

Tan sols una llegenda (Pilar Zabala)

Es comenta que en un temps passat, i en un indret incert de l’Aitxuri, la muntanya més alta del país basc, va existir una gran diversitat d’éssers força estranys, que vivien amagats en obscurs amagatalls, ben protegits per espessos i espinosos boscos.

Entre tots aquelles éssers, alguns d’ells veritablement lletjos i fins i tot monstruosos, hi havia una criatura de dolça aparença i rostre bellíssim que cada dia, just a mitja nit, es dirigia vers una font propera per emmirallar-se en les seves cristal·lines aigües i pentinar-se els abundosos i llargs cabells daurats.

La nostra protagonista pertanyia a l’estirp de les Làmies i, igual que totes elles, lluïa un cos vincladís i esvelt com un jonc. Es pot dir que hauria passat ben bé per una fada si els seus peus deformats, semblants als d’un ànec, no delatessin la seva veritable condició.

El cas és que no entrava en els plans d’aquella Làmia passar la resta dels seus dies a l’ombra de la nit. Ella desitjava contemplar els boscos i els rius amb la plena lluïssor del sol, sense haver de patir constantment la por a ser condemnada si la sorprenien les primeres llums de l’alba.

Així pensant, un dia va decidir apropar-se a la cova de l’Herensugue, una mena de serp gegantina i llepissosa que custodiava un cobejable beuratge que li havia confiat la Deessa Mare. Tenia clar que si aconseguia tastar, ni que fos una mica, d’aquella poció, li desapareixerien per sempre aquells horribles peus d’ànec i aconseguiria ser i viure com la resta dels humans.

La Làmia va esperar fins que, poc abans que es mostrés la matinada, l’Herensugue s’adormís. I llavors, amb molt de compte, es va endinsar ràpidament en les profunditats de la cova. Ja es disposava a apoderar-se de l’herbatge i apropar-se’l als llavis quan, per desgràcia seva, el primer raig de llum la va sorprendre de resquilló, prenent-li la voluntat i la força, i a partir d’aquell moment la Làmia ja no es va poder escapar de la dominació de l’Herensugue, que sempre més la va obligar a acompanyar-lo en les sovintejades incursions que feia als llogarrets de fora el bosc, on es dedicava a espantar a la pobre gent que allí hi vivia, i tan li era que fossin els més petits com els més grans.

Es aquesta una curiosa història que molta gent dóna per certa, tan és així que hi ha qui diu que, a dies d’ara, ha pogut veure a una bella però trista Làmia, que travessava el bosc al costat del malvat Herensugue. 

Llegenda del bosc profund (Antònia García)

En Joan era un llenyataire que feia poc que havia arribat al País Basc, encara no en coneixia la gent ni la parla. El van posar a treballar amb en Koldo, un xicot cepat d'una edat semblant a la seva. De bon matí anaven al bosc amb les destrals i tallaven arbres que ja tenien marcats. Després els llevaven les branques i els deixaven a punt per a ser transportats amb matxos.

            En Joan no havia estat mai en uns boscos tan frondosos. El torbava aquella verdor exuberant. En Koldo li va dir que aquella terra era el país de tots els verds, que ja s'hi acostumaria. Però no li era tan fàcil. El soroll del vent, els rierols, els crits dels animals del bosc... Tot era diferent.

            Un dia els va agafar una xafegada que els obligà a buscar aixoplug sota una balma. Mentre esperaven que la pluja parés una mica, en Koldo es va abaltir, gairebé a punt d'adormir-se. Aleshores, de cop, en Joan quedà esbalaït. Va veure passar davant seu com una bola de foc, una llum encegadora que es va perdre de seguida entre els arbres. Tot esverat, va espavilar el seu company i li va dir el que acabava de veure. En Koldo el tranquil·litzà: “No és foc, home. Has vist la Mari”. En Joan no en sabia res. El seu company el va posar al corrent: Mari, la Deessa Mare, anava de tant en tant de la seva cova d'Amboto fins a una altra muntanya. Potser al Txindoki o a Gorbea. Tenia moltes coves a les muntanyes. I quan canviava de lloc, duia amb ella el bon temps o, segons com, les tempestes, els trons i llamps. També li va parlar de molts altres éssers, de les Làmies, del Basajaun, senyor salvatge dels boscos que protegia els ramats i les persones però calia no fer-lo enfadar; del Gaueko, déu invisible de la nit... Ell no sabia si creure-s'ho, tot allò. Però en Koldo era fill d'aquelles terres i n'estava tan segur...

            Va decidir no fer-ne gaire cas. Potser en Koldo tenia un excés d'imaginació. Així que una nit va anar al bosc a parar uns ceps per si podia atrapar algun senglar o fins i tot un cérvol. Mentre ho estava fent, va notar en l'aire humit del bosc la presència d'un ésser temible, el Gaueko. Sentí entre la fressa de les fulles unes paraules, com un murmuri fondo: “La nit per als de la nit i el dia per als del dia...” En Joan arrencà a córrer, esperitat, i no va parar fins que arribà a la clariana de l'estela que tenia gravat un signe estrany, un lauburu. En Joan no sabia què significava però va posar-hi la mà a sobre, va pensar que aquell signe el podia protegir. Quan hagué recuperat l'alè i una mica de coratge, va tornar enrere per posar més paranys. Aquell bosc era ple de daines, cabirols i gats salvatges. Amb una mica de sort... Però s'aturà de cop, amb espant: d'entre l'espessor dels faigs va sorgir una figura imponent, gegantina, amb el cos cobert de pèl, els cabells fins als peus i una llarga barba embrollada, que va fer un crit esglaiador i va allargar els braços poderosos amb actitud amenaçadora. Era el Basajaun, que no consentia la caça dels animals per gaudi, sinó únicament si era per aliment. I el llenyataire havia provocat les seves ires. Just a temps abans de l'abraçada mortal va aparèixer una òliba i el Basajaun, en veure-la, es va aturar. En Joan, més mort que viu, aconseguí arribar al poble.

            L'endemà, en anar al bosc amb en Koldo, li explicà tot el que li havia passat. En Koldo se'l va mirar amb angúnia. Li va dir que l'òliba segurament era la Mari, que de vegades es transformava, i que tenia molta por que la Dama d'Amboto volgués castigar-lo d'alguna altra forma.

            I no s'equivocava, no. Quan feia una estona que destralejaven, a en Joan li va agafar un desassossec inexplicable. Va deixar caure la destral i els peus se li començaren a enfonsar en la terra. Malgrat que era de dia, els esgarips repetits de l'òliba es deixaren sentir clarament. En Joan, amb desesperació, va cridar ajuda al seu company mentre el cos li anava creixent, els cabells se li eriçaven i l'essència del bosc profund li entrava per la pell fins a les venes i el moll dels ossos. En Koldo, amb els ulls esbatanats, sense poder fer-hi res, va veure com el seu company, llançant gemecs, es transformava en arbre. Aquest era el càstig de la Mari.

            Aleshores l'òliba es tornà bola de flames i s'allunyà cap a ponent. Uns núvols foscos van cobrir el cel i començà a caure una pluja fina. Tots els colors del verd van senyorejar intensament el bosc i la contrada. En Koldo, astorat, recollí la destral d'en Joan, mirà el faig que moments abans era el seu company i, esmaperdut, va tornar al poble. El bosc tenia una llegenda nova.

El conte de la lletera, versió emprenedor (Francesc Blasco)

Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.

        Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s'havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d'emprar-ho.

        Compraria un centenar d'ous, i en faria tres pollades; amb tot d'atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L'engreixaré, és qüestió d'una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre'l, em valdrà molt bons diners. I qui m'impedirà, valent-me tant, ficar a l'estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure'l saltironar al mig del ramat?”

        En dir això, Joaneta saltà també, plena de goig.

      Cau el càntir, però com que la Joaneta és molt previsora, l’havia comprat d’alumini i només s’ha fet un petit bony.

         Quan arriba al mercat hi ha uns quants botiguers que li ofereixen un bon preu, però ella decideix posar una parada i vendre la llet a litres, ja que calcula que en traurà més diners i així succeeix. N’ha tret un 30% més del que li oferien, que ja era un bon pico.

         Ara s’adona que amb el sobrepreu pot comprar a més dels ous, un tancat per les gallines, amb la qual cosa la guineu no li podrà fer cap mal.

       Dit i fet, compra el tancat i els ous i torna cap a casa. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria dels ous i la manera d'emprar-ho.

        En pensar-ho, Joaneta salta, plena de goig.
         Cauen els ous i el tancat. La trencadissa podia haver estat monumental, però com ja sabem, la Joaneta és molt previsora i havia embolicat els ous amb paper de diari i protegit amb les fustes del tancat.

        Com us podeu imaginar, la Joaneta va aconseguir tots els seus somnis i amb això el que es demostra és que si fas les coses bé, ser un somniador és el millor que et pot passar.

         Que tinguis molts somnis.

...i la gerra no es va trencar (Anna Collado)

La lletera va arribar al poble amb la gerra sencera, ai las! Més li hauria valgut que es trenqués i es quedés sense pollets, sense porc i sense vaca i hagués continuat amb la seva vida.

            En canvi, la desgraciada va arribar a la lleteria i va vendre la llet a bon preu, però quan es dirigia a la polleria a comprar els ous que havien d’esdevenir la llavor del seu nou imperi, una llum la va encegar. Provenia de l’est de la ciutat i era molt intensa. Quan s’hi acostumà, va llegir en un rètol de neó la següent inscripció: Eurovegas.

            Immediatament va quedar com abduïda per aquella lluïssor i s’hi encaminà sense pausa. Un cop allà, va entrar al primer edifici que va trobar i va descobrir un món nou per a ella. Un bosc de màquines escurabutxaques carregades de llum, color i música. Va veure com una senyora hi posava una moneda, unes fruites començaven a girar i s’aturaven a l’alçada de tres maduixes situades en línia... acte seguit, la màquina escopia un bon nombre de monedes pel que semblava una boca oberta.

            La ment de la lletera de seguida va començar a treballar: si per cada moneda que he guanyat amb la llet en trec una picossada com aquesta, enlloc dels ous per criar pollets podré comprar directament tres porcs per engreixar i en dos dies ja tindré no una vaca, sinó un centenar!

            Dit i fet, la lletera va deixar caure una moneda dins la màquina i les fruites van començar a girar. En aturar-se no hi havia tres maduixes en línia, sinó un plàtan, una llimona i una taronja... tot i així, l’innocent va aixecar-se la faldilla per recollir les monedes que havien de sortir de la boca però, per la seva sorpresa, no en va sortir res de res... Què havia passat? Potser es tracta de que surtin tres maduixes? Tornaré a provar, segur que ha estat un error de la màquina aquesta.

            La lletera va invertir una moneda darrere l’altra fins que no li’n va quedar ni una. Amb la gerra buida i les butxaques escurades, va iniciar el camí de retorn a casa, però de sobte, la imatge del pare irat pel seu mal cap la va atemorir de tal forma que es va posar a plorar.

            Al cap d’una estona, un senyor ben vestit que passava per allà, va preguntar-li què li passava i ella li ho va explicar.

            —No ploris, noieta, vine amb mi que aviat ho resoldrem això.

            La lletera, atabalada com estava no va calcular els possibles perills de confiar en desconeguts i aviat es va trobar en una habitació d’un edifici on hi havien escrit Hotel amb M (devien haver-se confós) i on l’acompanyaven cinc noietes més com ella. Alguna plorava, alguna maldava per sortir corrents. Pocs minuts després, una dona molt elegant va explicar-los què feien allà.

            Han passat cinc anys i segueix treballant per saldar un deute que encara no sap com ha contret. De vegades, s’atura davant la finestra per contemplar els rètols lluminosos que la van abduir aquell dia i més enllà de les seves llums observa amb enyorança les muntanyes d’on provenia la llet que havia munyit aquell matí fatídic.

Natàlia la lletera (Pilar Zabala)

La Natàlia té 24 anys, ja en fa un parell que va acabar la carrera de Físiques i en tot aquest temps no ha pogut trobar cap feina relacionada amb els seus estudis. És cert que ha treballat en tres o quatre feinetes, però això sí, per poc temps i a més molt mal pagades.

Encara viu amb els seus pares, ja s’ha cansat d’esperar l’oportunitat que no li arriba i ha decidit provar de fer un gir de 90 graus a la seva vida.

La Natàlia s’ha inscrit en un curs prometedor i està fent pràctiques en un poble del Pirineu. A mesura que passen els dies ho té més clar; farà de pastoreta en algun indret.

Dit i fet, en acabar el curs ja ha trobat feina. Ara té al seu càrrec un ramat de cabres i encara que li donen molts pocs diners té assegurada l’estada i el menjar i, a més, un cop a la setmana pot disposar de 20 litres de la llet de les cabres que ella muny.

El primer diumenge se’n va decidida a vendre la llet al mercat amb la idea de canviar-la per una gallina. Pensa que la gallina li donarà pollets, anirà venent els pollets i comprarà un porquet, amb les moltes cries del porc comprarà un vaca que li procurarà vedells i llet per a fer formatges, i a la fi podrà aconseguir una granja pròpia.

No desconfieu pas, la Natàlia ha anat molt en compte, no ha ensopegat en tot el camí, la llet ha arribat sencera al mercat i l’ha pogut bescanviar per una gallina ponedora.

Tot això que us que explico va passar fa poc més de tres anys. A dia d’avui la Natàlia té una granja amb una vaca, un vedell, dos porcs, una dotzena de gallines, sis conills i un petit ramat de 7 cabres que li vigila un pastor molt ben plantat i eixerit.

També s’està fent arreglar la teulada i l’interior d’una vella casa de pedra que era mig abandonada. Pensa anar-hi a viure tan aviat com la pugui habitar i, a la part de fora, hi plantarà arbres fruiters, farà un petit hort i fins i tot una mica de jardí, i amb les collites sobreres de fruites i verdures comprarà… 

Cinc supòsits i un final (Antònia García)

El conte de La lletera, ja sabem com acaba. Tot se'n va en orris: els somnis, els projectes... Tot per terra, igual que la gerra i la llet. Però, i si no li hagués caigut la gerra? Suposem que això no hagués passat. Quina hauria estat la situació?

Supòsit primer: la lletera hauria arribat al poble, hauria venut la llet a bon preu perquè sabia fer l'article i amb els diners de la venda hauria comprat un gran cistell d'ous. Però de tornada a casa, s'hauria espantat en trobar una serp pel camí, hauria arrencat a córrer i després s'hauria trobat tots els ous trencats. Ai, adéu pollets que havien de sortir dels ous...!

Supòsit segon: hauria venut la llet, hauria tornat a casa amb el cistell d'ous, els hauria posat en un caixó sota un llum potent i els pollets haurien nascut. Però, ai, a la nit una guineu hauria entrat al galliner i, queixalada per aquí, queixalada per allà, se n'hauria empassat els taps de pressa, de pressa...! I dels pollets només n'hauria quedat uns quants plomissols per terra.

Supòsit tercer: un cop la llet venuda, els ous cap a casa i els pollets convertits en galls i gallines, n'hauria tret un bon profit al mercat del dijous i amb els diners s'hauria firat un porcellet rosadet de cua caragolada amb la intenció d'engreixar-lo. Però de vegades les coses es torcen: el porc, ja amb quaranta quilos, hauria agafat la triquinosi, l'haurien hagut de sacrificar i no se n'haurien aprofitat ni les orelles. Ai, pobra lletera...! Desporcada, despolletada, desouada i desil·lusionada...

Supòsit quart: després de la venda de la llet, la compra dels ous, la venda de l'aviram i l'adquisició de la garrina, per Sant Martí l'hauria venuda al cansalader i n'hauria cobrat una bona picossada. Després hauria bescanviat aquells diners per una formosa vaca i el seu vedellet. Però per mala sort, hauria rebut la visita de l'inspector que hauria trobat que l'estable no tenia els metres quadrats que exigia la normativa ni els pinsos tenien les vitamines reglamentàries. Per tant, com que no hauria pogut fer aquelles modificacions, tot el negoci a fer punyetes! Adéu vedell, adéu vaca, adéu truja i pollastres...

Supòsit cinquè: la llet, els ous, les gallines, el bacó, la vaca i el vedell! Tot hauria anat com una seda! La vaca li hauria proporcionat molta llet i el cicle s'hauria anat repetint fins que hauria pogut muntar una empresa làctia, fer mató, iogurts i formatges amb denominació d'origen i, en una paraula, hauria fet la primera pela.

Podria haver estat així si a la lletera no se li hagués trencat la gerra. O no. Potser, tot caminant amb la gerra al cap, només hauria anat rumiant coses com ara qui som, d'on venim i on anem. I de tornada a casa amb la gerra buida, hauria continuat filosofant... O bé, després dels primers moments de fer de somiatruites, hauria conclòs que era millor tocar de peus a terra. Per tant, que valia més una mà a la nansa, una passa segura i una llet ben venuda que no un castell en l'aire, una vaca en l'aire i uns pollets en l'aire.

L'ecologia (Núria Soler)

Quan la Blanca arribà al mercat i oferí la llet de seguida li prengueren de les mans car els compradors sabien que provenia d’una vaca criada ecològicament i això li donava un valor afegit.

Va tornar a casa ben contenta i, davant de l’èxit i de les bones perspectives, va anar a buscar la userda més tendra dels seu camp i li va donar en abundància. L’Estrella, la vaca, bramulava de plaer i menjava a cor què vols i, en conseqüència les seves mamelles s’ompliren més que mai. La Blanca la munyí i es pot dir que en un dia gairebé havia aconseguit doblar la quantitat de llet.

Quan va arribar al mercat ja hi havia una cua de gent esperant-la i ella no va poder acontentar tothom. De tornada anava pensant com ho faria per comprar una altra vaca i un carretó car la producció ja no li cabia en una sola gerra. Va decidir provar de vendre una tercera part de les gallines, ja que els ous no es pagaven tan bé. Dit i fet, agafà un carretó i les aus escollides i les va oferir per un preu excessivament alt. Ningú no les volia fins que un xicot jove va demanar-li:

—Les gallines també són ecològiques?

—I tant —respongué—. A casa meva tot és ecològic.

Mentre responia es preguntava què caram era allò d’ecològic però es guardà prou de demanar-ho a ningú no fos cas que...

De mica en mica, va poder anar comprant més vaques i també va criar més gallines i en venia els ous que eren molt ben rebuts.

Va arribar un moment que ella sola no podia abastar tota la feina i va contractar un parell d’ajudants. Aquests exigiren que els donés d’alta a la Seguretat Social i això li va portar uns quants maldecaps però la granja tirava endavant.

Un dia va rebre un comunicat estrany. Calia que presentés certificats conforme aquella explotació complia els requisits de la Unió Europea pel que feia a la pasteurització de la llet. Aquí ja es va perdre del tot. Demanà assessorament i quan va entendre el que li demanaven va adonar-se que ella sola no se’n sortiria. Es va adreçar a la Cooperativa d’un poble veí on s’oferiren ràpidament a comprar-li dir tota la producció però a un preu irrisori car ells havien de fer tots els tractaments que la UE reclamava.

No estava pas disposada que algú altre fes negoci amb allò que tant li havia costat i s’ho va vendre tot, vaques, gallines i altre bestiar. Bé, tot no, es va quedar una vaca i quatre gallines per al seu sosteniment particular. Això no ho havia de declarar a ningú i va tornar als orígens però amb una bona guardiola que no havia dipositat en cap banc i que li va permetre portar una vida tranquil·la fins que ja no va necessitar res.