Ja totes han reprès el vol acomboiades per
una gran cridòria. Són tantes les amigues que marxen... i jo aquí, em quedaré
sol gaudint d’aquesta terra que m’estimo. És tan bonic aquest parc. Els arbres
encara curulls de fulles, també conserven alguna que altra flor. La gent que en
té cura ha penjat unes petites casetes de fusta on podré aixoplugar-me quan
arribi l’hivern.
Quan els dies
s’escurcin i les nits s’allarguin, arraulit sota les plomes estarrufades
pensaré en els dies radiants quan el sol lluïa esplèndid quan amb les companyes
volàvem tot el dia. Aleshores tenia un cor tant fort com la locomotora d’un
tren.
Encara no heu
endevinat qui sóc? Sóc un colibrí. Recordo quan arribàrem del sud. Com un núvol,
vàrem aparèixer. Érem tants que el cel va enfosquir-se. Alegres, despreocupats
i famolencs libarem el nèctar d’aquell bé de Déu que se’ns oferia al ulls.
Hi havia tota
classe de flors: lliris, margarites, dàlies, crisantems, gessamins...
A passat el
temps i s’ha endut la primavera, quasi bé l’estiu i vet ací que és hora de
retornar cap al sud, més jo no en tinc ganes, m’hi trobo a gust en aquest lloc.
A més a més m’he tornat mandrós, potser que demà quan tots hagin marxat, una
llàgrima rodolarà dels meus ulls fins al bec i fent un sospir l’engoliré i refilaré
una nota trista.
Penso que l‘estiu
ha estat bo i la companyia immillorable; he gaudit al límit del què he tingut a
l’abast. He cantat els dies lluminosos i he plorat els tristos.
Ara les veig
fent una última passada. Després enfilaran la formació programada i formaran
una ve baixa perfecta i, ara l’una ara l’altra, per torns, encapçalaran la
formació fent parades per descansar fins a arribar al destí que les empeny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada