dilluns, 4 de maig de 2015

L’últim vol (Carme Marquès)

Ja totes han reprès el vol acomboiades per una gran cridòria. Són tantes les amigues que marxen... i jo aquí, em quedaré sol gaudint d’aquesta terra que m’estimo. És tan bonic aquest parc. Els arbres encara curulls de fulles, també conserven alguna que altra flor. La gent que en té cura ha penjat unes petites casetes de fusta on podré aixoplugar-me quan arribi l’hivern.
Quan els dies s’escurcin i les nits s’allarguin, arraulit sota les plomes estarrufades pensaré en els dies radiants quan el sol lluïa esplèndid quan amb les companyes volàvem tot el dia. Aleshores tenia un cor tant fort com la locomotora d’un tren.
Encara no heu endevinat qui sóc? Sóc un colibrí. Recordo quan arribàrem del sud. Com un núvol, vàrem aparèixer. Érem tants que el cel va enfosquir-se. Alegres, despreocupats i famolencs libarem el nèctar d’aquell bé de Déu que se’ns oferia al ulls.
Hi havia tota classe de flors: lliris, margarites, dàlies, crisantems, gessamins...
A passat el temps i s’ha endut la primavera, quasi bé l’estiu i vet ací que és hora de retornar cap al sud, més jo no en tinc ganes, m’hi trobo a gust en aquest lloc. A més a més m’he tornat mandrós, potser que demà quan tots hagin marxat, una llàgrima rodolarà dels meus ulls fins al bec i fent un sospir l’engoliré i refilaré una nota trista.
Penso que l‘estiu ha estat bo i la companyia immillorable; he gaudit al límit del què he tingut a l’abast. He cantat els dies lluminosos i he plorat els tristos.
Ara les veig fent una última passada. Després enfilaran la formació programada i formaran una ve baixa perfecta i, ara l’una ara l’altra, per torns, encapçalaran la formació fent parades per descansar fins a arribar al destí que les empeny.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada