Lliçó de vol (Núria Soler)

Uff! Estic morta, tot el dia que només faig que entrenar-me! Ara una giragonsa cap aquí, ara, de cop, vira cap a la dreta...no! Sembla que m’he tornat a equivocar, quan m’he girat m’he trobat tots els companys de cara i, a més a més de l’esbroncada, tots se n’han rigut. Les ales em fan mal i no les puc aixecar! Quin martiri!

El pare prou que m’ho repeteix dia rere dia:

—Només cal que t’hi fixis una mica, caram! Encara farem salat per culpa teva. Si no estàs preparada per marxar ens haurem de quedar més temps i, si no trobem un altre grup, fer-ho sols és una temeritat. Fes el favor d’estar atenta, no és pas tan difícil, tots hem hagut de fer-ho una primera vegada. Deixa’t portar pels companys i tingues els ulls ben oberts.

Ells continuen parlant però jo ja no els sento. M’he adormit amb el cap sobre l’ala dreta i, en el meu somni, sóc un ocell magnífic i volo sola majestuosa sense haver de seguir ningú, ni perdre la formació. Quin somni més feliç!

Així que em desperto la mare ja em porta uns quants cucs i insectes per esmorzar i em diu amb veu trista:

—Sobretot filleta, fixa-t’hi bé avui. En depèn la teva supervivència. Ahir el pare em va dir que si no te’n surts no ens quedarà més remei que deixar-te o exposar-nos que et perdis pel camí. No ho voldria pas, què faria sense tu! Quin viatge més trist!

M’he quedat aclaparada, les llàgrimes em rodolaven cara avall i em queien per la punta del bec. He anat cap a classe moixa i trista i el mestre quan m’ha vist ja s’ha pensat què em passava. M’ha abraçat amb la seva ala enorme i m’ha dit:

—Ara t’explicaré perquè és tan important que aprenguis a seguir la formació. Quan hem de marxar, els adults ens posem d’acord per fer torns i conduir l’estol. Comencen els més experimentats en la ruta per no fer marrada. Un cop hem agafat la bona direcció ens anem alternant en els primers llocs perquè és força cansat anar davant ja que hem de fer front als vents que moltes vegades bufen en contra. Darrere els més grans, venen les cries de l’any anterior, com el teu germà, i els segueixen els de l’última niada, com tu i els teus companys a qui jo entreno. Darrere del grup sempre hi va algú experimentat per si un de vosaltres flaqueja o es despista. Ell l’acompanya una estona fins que es refà i vigila per si algú altre té problemes. Estem molt ben organitzats i això és el que ens permet arribar sans i estalvis a llocs més temperats i sobreviure a l’hivern. Quan és hora de tornar, vosaltres ja sou més grans i més forts i no necessiteu que us vigilem tant d’a prop però, tot i així, sempre cal que guardem la formació.

Me l’he quedat mirant amb cara d’estaquirot i quan m’ha demanat si l’havia entès he dit:

—Sí, i tant! El que no entenc és perquè ningú no m’ho havia explicat abans.

—És que normalment els nostres gens ja porten aquesta informació i tot el que jo he de fer és procurar que les vostres ales agafin les forces necessàries per poder afrontar el viatge —m’ha dit.

Vaja, he pensat, els meus gens estan desinformats. M’he posat a la feina amb coratge per corregir el defecte biològic i, quan sigui el moment, poder transmetre adequadament a la meva descendència les referències pròpies d’una grua com cal.