Els camins de l’aire (Antònia García)

S'està acabant el bon temps. És hora de tornar cap al sud. Els pollets ja han crescut, tenen totes les plomes i són forts. Des que van néixer, a la primavera, s'han pogut alimentar bé però a partir d'ara, amb el fred, en aquestes terres ja no hi haurà tant de menjar. Per això ens hem aplegat en grans estols i hem començat la nostra migració cap a terres més càlides on ens podrem alimentar fins que el nostre rellotge biològic i l'instint ens indiquin que hem de tornar aquí, on tenim fet el niu o bé en farem un de nou, si cal.

Som una mena d'ocells de mida petita i encara que volem en grup, en forma de lletra be baixa per aprofitar l'esforç dels davanters, no tenim l'espectacularitat de vol d'altres ocells de mides més grans i ales llargues i poderoses. Tot i amb això, aprofitant tant com podem els camins de l'aire, els corrents que ens duen, podem fer llargues distàncies. Només ens cal, de tant en tant, trobar un lloc adient per aturar-nos a recuperar les forces i després continuar la migració.

Els nostres indicadors són el sol, les estrelles, el magnetisme de la terra, les valls i els rius. Es veu tot tan petit, des d'aquí dalt! Els rius semblen cintes de plata que s'entortolliguen entre les muntanyes i els pobles dels homes són engrunetes de colors damunt d'un paisatge de verds i ocres. Hi ha una cosa que ens sorprèn: aquests enormes ocells metàl·lics i rígids que volen per damunt nostre, a molta altura, i que fan una veu ronca que no entenem. També deuen fer la seva migració. Però no formen una munió, com nosaltres.

Els camins de l'aire que seguim són eficaços i plaents moltes vegades, amb el vent que ens va a favor o, segons com, ens enlaira uns metres per prendre un nou camí més favorable. Però no sempre són amables. Ara, el nostre camí aeri ens fa entrar en uns núvols grisos, carregats d'energia, que ens fan trontollar i ens desmaneguen la formació. Cal batre fortament les ales i no perdre de vista el company que ens fa de guia. Sortim com podem d'aquests cúmuls tempestuosos i baixem, cercant espais més segurs. Busquem una zona d'aiguamolls per descansar, junt amb d'altres ocells que també hi han fet cap.

Uns quants dies més tard, el nostre vol travessa per sobre el mar i sobrevolem unes terres on no hi ha tanta vegetació. Com més anem cap al sud, més inhòspit es veu el paisatge allà baix. Grans extensions de terres àrides i rocoses, amb poques poblacions que gairebé no es distingeixen de la sorra que veiem pertot. Ens cal tota l'energia que hem agafat als aiguamolls per volar sense parar pel damunt d'aquest desert, suportant un sol ardent només amorosit per l'aire que ens impulsa. No podem defallir, aviat s'acabarà la part més dura de la nostra migració.

Ara, anem trobant alguns camps verds. Els rius, petits i enclotats, reguen les terres que tenen arran. El paisatge es va omplint de bosquets, es va transformant a mesura que avancem. Els bosquets es tornen boscos, hi ha espais amb vegetació, amb poblats d'homes, amb animals de diverses menes. Ja reconeixem els llocs! Fa un temps, vam sortir d'aquí, en grans voladúries, cap al nord. Ara estem fent el mateix camí, a la inversa. Aviat pararem a les terres que vam deixar.

El nostre instint no ens falla mai, ni ens abandona aquesta força interna que ens empeny a fer les migracions. Quan hagi passat el temps que ha de passar, tornarem a repetir el cicle, tan exacte com el pas de les estacions, i volaren altre cop cap al nord, seguint els nostres camins d'aire, fins allà on trobarem el bon temps, per niar i veure com la vida es reprodueix una altra vegada.