dilluns, 4 de maig de 2015

Ocells migratoris (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Sóc un rossinyol. La meva espècie és coneguda com a luscina megarhynchos, un ocell passeriforme dins dels ocells cantaires, i el meu cant és el més bonic del món. Tot això ho he après perquè he niat al jardí d’un monestir, on els monjos i els estudiants es reuneixen els vespres d’estiu, amb els llibres damunt dels genolls, i reciten les seves lliçons en veu alta. Les coses que he sabut!
Vaig néixer en un còmode niu, a les branques d’una alzina de les que envolten aquest jardí, ja fa sis anys, o sia que me’n queden dos, com a màxim, de vida i de refilets. La meva parella és un any més jove que jo i ja hem criat quatre vegades, en total setze fillets, dels quals en queden dotze de sans i bons. Val més no parlar dels que ens manquen... igualment que els pares.
Cada vol migratori que fem, tant a la primavera com a la tardor, totes les famílies en perdem uns quants, massa dèbils o vells…
Descomptant la primera primavera, que me la vaig passar dins del niu, envoltat pels meus germanets i germanetes, ben nodrits amb cucs i insectes pels nostres pares, ja n’ha fet cinc que canto en aquest jardí, embadalint tota la nit els monjos i deixebles i visitants. Tothom té els somnis més bonics, quan s’adormen amb els meus refilets romàntics.
A la tardor, formant un vol atapeït, migrarem cap a les terres del sud per passar-hi un hivern més càlid, amb tots els meus parents i amics. No aguantem ni el fred ni la neu.
La meva parella és molt bonica i forta, fa goig veure-la volar, amb les ales llargues i bellugadisses, la cua voluptuosa i el bec punxegut i lluent! Les nostres últimes cries volaran amb nosaltres, i les anteriors, amb les seves parelles i amb tots els fillets també.
Passarem per damunt del delta del Llobregat, després, pel de l’Ebre, arran del mar, la nostra mar menuda, d’un to blau-verd meravellós, i les seves cales d’aigua mansa i els pobles blancs, amb els campanars que miren el cel.
Ara, veurem els tarongers verds, amb els fruits d’un preciós color carbassa. A la primavera, vam veure els tarongers blancs, per la tarongina que els cobria i que, a més de bonica, era olorosa i omplia tot l’ambient de dolç perfum.
Avall, avall, també passarem per on hi ha boscos d’oliveres, amb el seu color verd-gris argentat.
Moltes vegades, darrere nostre, volen els companys que venen de més amunt, de França, que no ens aconsegueixen mai per més que volin orgullosos. Nosaltres no hi hem anat mai, al seu país, encara que coneixem la cançó: “Rossinyol que vas a França, rossinyol…”.
Encara ens quedarà travessar el mar, aquest que, encara que estret, ja és un oceà. Arribarem on hi ha palmeres, amb els seus dàtils, dolços i abundants. També hi ha d’altres arbres, curullls de flors vermelles. Allà hi passarem part de la tardor i tot l’hivern, sense fred… I amb el desig de poder retornar a la nostra pàtria, al començament del bon temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada